Leo Bejarano Manjón (Tarragona, 1977) és ambientòleg i cap de l'Oficina Catalana de Canvi Climàtic, adscrita al Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica. Després de quasi dues setmanes a la COP29 de Bakú, en destaca els elements positius -haver aconseguit un acord en finançament- malgrat que la quantitat acordada sigui “insuficient”. En aquest sentit, lamenta la “poca habilitat” de la presidència d'una cimera que al llarg de dissabte -ja en temps de descompte- amenaça amb un dels pitjors fracassos de la història de les negociacions climàtiques internacionals.

La COP29 es va tancar amb un acord en temps de descompte i en plena matinada de finançament. Com el valora?
L'acord de la COP29 sobre finançament climàtic rep visions molt diferents en funció de qui el valori. Des del Sud global, per exemple, és absolutament insuficient. Tots els informes apuntaven que les necessitats reals eren d'entre 1 i 1,3 bilions de dòlars anuals -en alguns casos fins i tot 2-. Finalment, la xifra s'ha quedat en 300.000 milions, que són molts diners, però insuficients. Ara bé, cal tenir en compte que és molt habitual que les COP no compleixin les expectatives més ambicioses.

Més enllà de la quantitat de 300.000 milions, la lletra petita de l'acord també ha aixecat força crítiques...
De nou, tot depèn de qui ho miri. La Unió Europea, per exemple, celebra el text perquè obre la porta que no només aportin els països de l'annex 2 -bàsicament Europa, Estats Units, Japó i Austràlia- sinó també economies emergents com la Xina, l'Índia o els del golf Pèrsic així com institucions privades. Aquest fet, en canvi, té una percepció molt negativa des del Sud global perquè consideren que els pot fer augmentar el deute extern. Ara bé, és evident que només amb fons públics era molt difícil assolir un objectiu ambiciós.

Totes les mirades han estat posades en el finançament, però també és cert que en qüestions com els combustibles fòssils ni tan sols s'ha pogut ratificar l'acord de Dubai...
És una realitat de les COP. Els petroestats han pressionat fort i han aconseguit allargar la qüestió per a noves reunions. Per molts països era inacceptable que en aquesta qüestió s'eliminés la referència acordada a la COP28 d'iniciar la “transició per deixar enrere els combustibles fòssils”. Moltes vegades no és tan important fer grans passes endavant, sinó sobretot no fer-ne cap enrere. En aquesta qüestió no es pot recular i esperem que al llarg de l'any es treballi per augmentar l'ambició a la COP30 de Belém.

“La poca habilitat de negociació de la presidència de l'Azerbadjan ha estat l'element clau que ha definit aquesta cimera”

Es va qüestionar que l'Azerbaidjan acollís la COP29 per ser un productor de combustibles fòssils i no respectar els drets democràtics, però també hi havia qui posava en dubte que tingués capacitat de negociació i lideratge, un fet que aquests dies ha quedat força palès...
Sí. No crec que hagi influït gens en les negociacions que es tractés d'un dels principals productors de gas. En canvi, el president de la COP ha demostrat no ser gens hàbil en bastir ponts per aconseguir punts d'acord, un fet que sí que va succeir a Dubai. L'acord de finançament, de fet, s'aconsegueix 30 hores més tard de l'hora oficial per acabar la cimera, amb molts països protestant i amb una certa imposició. La poca habilitat de negociació ha estat l'element clau que ha definit aquesta cimera.

Hi ha hagut personalitats que han qüestionat tant el format com l'elecció de les seus de les cimeres. Països com l'Azerbaidjan no haurien de poder acollir una COP?
Les crisis de les COP són pròpies d'un format que funciona per consens. Tots voldríem anar més de pressa, però s'ha demostrat que funcionen. I això cal posar-ho en valor. En canvi, triar només països diplomàticament forts potser permetria resultats a curt termini, però s'entraria en un model molt més basat en la imposició. Més que els països, la qüestió clau és posar-hi al capdavant una persona amb capacitat. Són cimeres molt presidencialistes -el seu paper va molt més enllà d'ordenar el debat- i aquesta vegada és evident que no ha funcionat.

En algun moment semblava que podia acabar amb un gran fracàs com la COP15 de Copenhaguen...
Sí. De fet, si ho mirem des del cantó positiu, hi ha hagut acord malgrat que divendres i dissabte l'ambient era de molt pessimisme. Tenim elements per avançar, encara que siguin insuficients. El fracàs a Bakú hauria estat no haver pogut aprovar res. No és un escenari òptim, però és millor que l'objectiu de finançament que teníem fins ara.

De fet, ja no hi havia massa expectatives...
Tothom percebia Bakú com una cimera de transició i, en canvi, la COP30 de Belém és tot el contrari. Pretenen que sigui un París 2 coincidint amb la trentena cimera de canvi climàtic. A més, es volen fer grans avenços en implementació just després que cada estat hagi presentat els seus compromisos de reducció. Al Brasil caldrà tancar un acord potent per passar a l'acció en un context en què les emissions continuen creixent.

“La reducció d'emissions a Catalunya és un procés lent, però inexorable”

Parlem de Catalunya per acabar. L'evolució de les emissions queda lluny dels objectius fixats. Com es pot canviar l'actual tendència?
Catalunya, malgrat que no és obligatori, ha lliurat a les Nacions Unides el seu propi compromís de reducció d'emissions -l'NDC- alineat amb els objectius de l'estat espanyol i de la Unió Europea. I què hem de fer? Avançar en renovables per substituir els cicles combinats i, sobretot, accelerar les reduccions dels denominats sectors difusos: mobilitat, residus, edificis i sector primari. En aquest sentit, estem utilitzant el Fons Climàtic per afavorir la descarbonització dels sectors productius, malgrat que sigui una aposta que no es nota d'un dia per l'altre. Això sí, en la indústria ja baixen: és un procés lent, però inexorable.