11 de juny del 2012. El món era un altre. Aquell dia La Vanguardia publicava en portada una enquesta que havia de servir per apuntalar la idea de pacte fiscal d'Artur Mas: "El 80% dels catalans volen un concert similar al basc". Al mateix temps, el govern espanyol acceptava rescatar els bancs amb 100.000 milions de meravellosos euros; i la prima de risc, aquell número que no vam entendre llavors i que no explicarem pas avui, s'enfilava fins a uns aparentment horribles 520 punts bàsics. Tot plegat, amb Somebody That I Used To Know de Gotye com a banda sonora, el hit que aquell 2012 s'havia instal·lat a pensió completa a les nostres ments.
El món era un altre i Twitter també. De fet, Twitter era Twitter, no X. Encara no hi havia avatars amb una cara de nen dibuixada amb boli. Les ments més inquietants del panorama humà no dominaven el nostre timeline. Els noms de les persones no incorporaven un número de tram, una bandera georgiana o un càrrec municipal a Sant Esteve de les Roures. L'avi Siset encara es limitava a ser un símbol entranyable que em parlava de bon matí al portal, mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar. I Elon Musk encara no ens intubava el seu menú del dia, ple de pèls descaradament púbics, mosques i odi. No era el millor dels móns, sens dubte, però era un món habitable, amb el seu oxigen respirable i la seva aigua més o menys clara.
El món era un altre. Twitter era un altre. I jo, evidentment, també era un altre. La meva feina aquí al núvol consistia a fer una mica de paròdia dels modernets, aquells personatges que corrien a prop nostre i que, des de fora, sabíem etiquetar molt bé amb quatre prejudicis barats que feien fortuna i que ens feien sentir bé amb nosaltres mateixos. No és una paròdia que hagi envellit especialment bé, he de dir. Vistes amb perspectiva, algunes conyes semblen demanar a crits l'arribada d'un empresari americà boig que posi una mica d'ordre entre tanta xavalla. Però el cas és que funcionaven. Van funcionar durant molt de temps. I al final una cosa va dur a l'altra, amb festes, llibres i articles pel mig, fins a dur-nos a aquest Modernet d'avui, un personatge atrapat en un món sense Artur Mas, sense primes de risc, sense cap altre hit de Gotye. I sense modernets.
Toca anar passant. Tot empeny cap a aquesta direcció, el final cau pel seu propi pes. Artur Mas va fer el seu famós pas al costat i les coses li han anat bé. Té una oficina d'expresident fabulosa, uns ingressos mensuals envejables i una aura de vella glòria convergent que qualsevol cadell de la CUP voldria en encetar la seva tercera edat. Gotye, en canvi, no va saber digerir l'èxit de Somebody That I Used To Know i des de llavors no ha fet massa res de bo. Potser perquè per compondre el seu èxit va plagiar una part de Seville, del músic brasiler Luiz Bonfá, fet que el va dur a haver de compartir gairebé la meitat dels beneficis generats per la seva cançó amb els hereus de Bonfá. Sap greu, perquè des d'aleshores ha hagut de viure amb un perfil més baix del que hauria desitjat.
Caldrà buscar, doncs, un punt intermedientre Mas i Gotye. Obrir una oficina d'extuitaire sona desproporcionat i, malgrat no ser una mala idea del tot, no em veig ara mateix amb la força mental necessària per muntar un vídeo-pòdcast d'entrevistes blanques on passin, posem per cas, Joan Mangues o el Postureig de Lleida. I enemistar-me amb una família brasilera, tenint-ne una de catalana feliçment disfuncional, he de dir que tampoc entra dins dels meus plans a curt termini. Hi ha d'haver un camí pel mig, una tercera via que encaixi amb els temps d'avantguarda que vivim i que d'aquí a 12 anys em permeti sentir-me'n orgullós.
Mentre hi penso -o mentre agonitzo, que diria Faulkner- aprofito aquestes últimes línies per agrair l'interès de tota la gentada que durant aquests 12 anys llargs ha tingut a bé de retuitar-me, llegir-me i publicar-me, i desitjar sort i encerts al pròxim columnista que accepti substituir aquest personatge a partir de la setmana vinent. Un dia, el filòsof Màrius Carol va dir a la tertúlia del Basté: "El degenerat que va inventar Twitter ens ha fet un mal tremendo". No, no ens va fer cap mal, Màrius; el degenerat que va inventar Twitter ens va fer una mica més lliures, especialment als que no teníem altaveus ni poder. I avui em ve molt de gust doblar l'aposta i fer-me encara una mica més lliure que llavors, si és que se'n pot ser al món del 2024. A reveure!