Un any després de la dana, Carlos Mazón Guixot ha llançat finalment la tovallola després de mesos de tensió política i de mobilització popular al País Valencià. Ha calgut una tragèdia, més de 200 morts i una gestió pèssima de la catàstrofe per posar fi a la trajectòria d’un baró territorial del PP que va esgotar en les hores maleïdes del Ventorro el seu capital polític. Conclou així una aventura política que ha impactat de ple en la política espanyola i que amenaça d’arrossegar pel fang el lideratge de la dreta.
De 51 anys, nascut a Alacant, que ha estat el seu feu, va conduir les seves passes cap a la política després de concloure els seus estudis de Dret. Si és que, en efecte, els va concloure… Fa uns mesos, el Grup Socialista a les Corts li va preguntar perquè, si va obtenir la llicenciatura, no està registrat en cap col·legi d’advocats. Víctor Maceda, un dels periodistes que millor coneix el paisanatge polític valencià, ha explicat els orígens dels Mazón Guixot, una família de la burgesia alacantina, amb metges i empresaris prestigiosos amb carrers a nom seu.
Va anar pujant tots els esglaons de l’administració valenciana quan el PP gaudia d’una clara hegemonia al País Valencià. Era un règim i en aquell règim Mazón es va obrir camí a l’ombra d’Eduardo Zaplana, el primer dels presidents de la Generalitat valenciana del PP, càrrec que va conquerir el 1995. Zaplana venia de l’alcaldia de Benidorm, que havia aconseguit gràcies al vot d’un trànsfuga. Mazón va ser director general de l’Institut Valencià de la Joventut i de Consum i Comerç.
Candidat a Eurovisió
Aleshores, amb Zaplana fora del Palau de la Generalitat valenciana i un Francisco Camps que gaudia purgant els cortesans del zaplanisme, Mazón va obrir un parèntesi. Es va apartar de la política. En part, només. Va ser gerent de la Cambra de Comerç d’Alacant, des d’on va ser altaveu d’un empresariat queixós de l’oblit que, segons ell, Camps mostrava dels interessos alacantins en favor de València. Parèntesi musical també en què va formar part del grup Marengo, que interpretava temes encomanadissos, molts d’ells versions d’altres cantants, especialment José Luis Perales. A punt va estar de representar Espanya a Eurovisió.
Però Mazón va tornar a la política. L’era Camps va acabar el 2011 després que el dirigent conservador dimitís per una derivada del cas Gürtel i negués haver rebut regals de la trama corrupta que va ofegar el PP. Mazón, aprofitant un context favorable en què el nou president valencià Alberto Fabra volia teixir ponts amb els zaplanistes derrotats, va tornar a la política, com a regidor i president de la Diputació d’Alacant.
Mazón, polític amb pocs escrúpols, va triar ser lleial al seu cap polític, Zaplana. Això després d’uns anys en què aquest havia vist com molts dels seus s’afegien a l’exèrcit victoriós de Camps. Des de la presidència de la Diputació, el 2019, va reforçar la maquinària de l’antic zaplanisme, ara ja a les seves ordres. Va ser des d’aquí que va veure el PP tastant l’oposició mentre les esquerres governaven gràcies al Pacte del Botànic.
El 2021, Mazón va aconseguir ser aclamat com a líder del PP valencià. Perfil suau, astúcia i capacitat pactista entre faccions -coses que li havia ensenyat Zaplana- van catapultar-lo al cim de la dreta valenciana. Dos anys més tard, les batusses a l’esquerra del PSOE van facilitar el tomb a la dreta, retornant el PP al govern.
Bona química amb Abascal
Mazón ha estat pioner. Ho ha subordinat tot a preservar el poder com fos. I això, a les Corts, volia dir un pacte de ferro amb l’extrema dreta. Encara que això torpedinés el camí d’Alberto Núñez Feijóo a la Moncloa. El president de la Generalitat valenciana no ha tingut vergonya per pactar els pressupostos amb els ultres i atacar el Pacte Verd Europeu. La seva química amb Santiago Abascal no és dolenta. No són només els interessos comuns els qui han agermanat Mazón i Vox. L’alacantí i Abascal es coneixen bé des dels temps de Noves Generacions.
Carlos Mazón és un d’aquells polítics a qui es pot retreure poc gruix intel·lectual. És inútil buscar en ell àmbits que vagin més enllà de la cultura d’entreteniment. Però, moltes vegades, aquesta mena de polítics expressen bé els senyals dels nous temps. És temptador veure el Mazón en el funeral d’estat de dimecres passat com un home que assisteix a les seves pròpies honres fúnebres. Però, en el fangar de València, els vells clans -pensem en Paco Camps- no desapareixen així com així. Feijóo, que deixa veure cada dia la seva manca de perícia, ha comès l’error de menystenir la capacitat tòxica d’un PP valencià que amenaça amb una nova riuada.
