Aquest diumenge, un dels experiments més interessants de la història política contemporània catalana viurà una jornada, més que important, decisiva. La Candidatura d'Unitat Popular, la fórmula d'èxit que a les darreres eleccions municipals va recordar que la política catalana no és només cosa de partits d'estructures pensades als anys 70, celebra assemblea nacional.

Un conclave en el que es decidiran dues coses importants. Primer, com reestructurar el partit i, en segon terme, en quines condicions i quan decidiran si fan el salt a la política nacional més enllà dels ajuntaments. Dues qüestions importants. Molt importants.

Fins ara és indiscutible que la seva frescor i eclecticisme genera una capacitat potent d'agregar tant desencantats del joc polític habitual com neoenamorats de la política amb un toc de rebel·lia sensata. La tasca ingent d'una vintena de regidors escampats pel territori va provocar un creixement exponencial fins als 102 regidors i l'adjectiu de "sisena força política" als darrers comicis locals. I no han perdut gota de simpatia, fins al punt que al CEO les passen magres per dissimular, que no amagar, la seva empatia demoscòpica. Territori, esquerra, radicalitat democràtica, assemblearisme... conformen una mena de revisió remasteritzada i posada al dia d'un Bloc Obrer i Camperol que recull el vot treballador indignat amb el sistema i amb Espanya.

La CUP és, doncs, un fenomen únic. Potser un fenomen tant català com l'essència de la lluita política catalana. De fet, Catalunya és estranya políticament. Només cal recordar que és l'únic país del món on els anarquistes han esdevingut ministres o han presidit el Parlament. Per això, la CUP no ha de tenir por a fer un salt que potser la societat catalana li demanda.

Sí, fan falta, són de menester. Ningú no hi perdrà res i el país hi podrà guanyar molt. Al capdavall la CUP és una opció nacional, que més que municipalisme hauria de fer territori. I es miri per on es miri, un projecte nacional no té cap sentit si només es projecta des dels municipis. La maduresa no és cap renúncia, ans al contrari, és aportar allò que a hores d'ara la política catalana demana. El país, vist d'una esquerra contundent i independentista. Faran un cop de cap? És a dir, farà el país un CUP de cap?