10
de març
del
2024
Actualitzat
el
11
de març
a les
12:28h
Del despatx de la Delegació del govern espanyol a Andalusia -situat a la plaça d'Espanya de Sevilla- a la marisqueria La Chalana de Madrid, molt a prop del Santiago Bernabéu. L'oficina de la capital andalusa era el centre d'operacions de Juan Guerra, germà de l'exvicepresident Alfonso Guerra, protagonista del primer gran judici per corrupció que va esquitxar el PSOE i va obligar a dimitir la mà dreta de Felipe González. En el reservat del restaurant madrileny actuava la trama liderada per Koldo García, assessor de confiança de José Luis Ábalos -avui malferit al grup mixt després del divorci amb el partit-, un altre cas de corrupció que ha transportat el socialisme espanyol al seu pitjor malson, ara en temps de Pedro Sánchez.
Juan Guerra i Koldo García, dos noms amb certes equivalències i vinculats a dues etapes molt diferents del PSOE -tots dos eren assalariats del partit-, però que sintetitzen un mateix fantasma, el de la lesió moral provocada per la corrupció. Quan el socialisme espanyol era hegemònic, Guerra va pensar que l'ascendent polític del seu germà li servia per fer diners amb el poder local d'Andalusia i en aquella Espanya de finals del 80 no hi havia negoci més rendible que el dels projectes urbanístics. Tot va saltar pels aires a Barbate (Cadis), on s'hi projectava una urbanització per a turistes adinerats. L'alcalde va obrir les cortines -per greuges domèstics amb el partit- i la influència que exercia el germaníssim va quedar al descobert. El 19 febrer de 1995, ara fa 29 anys, Guerra va ser protagonista del primer dels cinc judicis que hauria d'afrontar. El PSOE ja s'estava dessagnant.
Pel camí havia passat de tot. L'escàndol de Luis Roldán, el primer civil situat al capdavant de la Guàrdia Civil, amb fugida inclosa després que es coneguessin detalls grotescos de com s'havia enriquit il·lícitament com a director general de l'Institut Armat. L'episodi es va resoldre amb una captura de pel·lícula a Laos, serial narrat en rodes de premsa pel superministre Juan Alberto Belloch. I també va esclatar el cas Filesa, de finançament irregular del partit, que engreixava contractes públics per generar comissions que permetien assumir despeses de campanyes electorals. Ni l'aura de González va contenir la deriva del PSOE, amb la credibilitat lesionada. José María Aznar va tancar el regnat socialista el 1996.
Koldo García, fontaner de partit i persona de confiança d'Ábalos, ha retornat el socialisme espanyol a ensumar fortors pretèrites. Amb les pitjors formes de finals dels 80, però aprofitant forats de poder contemporanis, com els que va haver-hi durant la pandèmia de Covid, en què les administracions -per necessitats i urgències- van dependre d'intermediaris que buscaven enllaços amb el poder. I Koldo García era en el lloc adequat i estava disposat a actuar. La seva proximitat amb el llavors secretari d'Organització del PSOE i exministre li va obrir portes. Les sospites que aquests dies brollen de les investigacions amenacen de portar al fang no només qui va ser l'home de confiança de Sánchez en el trajecte per recuperar la secretari general del partit -Ábalos- sinó també d'embrutar el missatge de solvència del govern espanyol.
Perquè les turbulències del cas Koldo no amenacen l'estabilitat de la legislatura -no es tem per la continuïtat de l'executiu de coalició-, però sí que dinamiten la voluntat dels socialistes de mantenir un ascendent sobre el PP, la formació més tacada per la corrupció en l'etapa contemporània. El relat de ser implacable amb el joc brut desplegat per Sánchez -a diferència del seu principal adversari- queda torpedinat pel ressò de les operacions fosques fetes en pandèmia que ara són objecte d'investigació. Les explicacions desplegades fins ara -com les de Francina Armengol- s'endevinen insuficients. Com pretenia la dreta, decidida a aprofitar la munició, el cas Koldo ja és el cas PSOE.
Amb l'amnistia aprovadai la negociació dels pressupostos situada a la rampa de sortida -Félix Bolaños hi posa el focus en cada intervenció-, el govern de Sánchez prova d'enlairar-se. La trama corrupta és plom a les ales, però no s'ha de preveure una caiguda amb la legislatura acabada d'encetar. Els socis no tenen incentius per desmarcar-se del president espanyol i Alberto Núñez Feijóo encara no pot fer un viratge que l'acosti a Junts i el PNB. El PSOE té camí per recórrer fins a les eleccions catalanes i, després, ja amb l'escrutini a la mà, serà quan els socis independentistes hauran de decidir si els convé recalcular la ruta. Fins llavors, el socialisme espanyol creua els dits perquè el calvari sigui curt i el menys traumàtic possible. Una reflexió que també deu fer, en veu baixa, el PSC de Salvador Illa, en ple esprint per intentar ser president de la Generalitat.
Juan Guerra i Koldo García, dos noms amb certes equivalències i vinculats a dues etapes molt diferents del PSOE -tots dos eren assalariats del partit-, però que sintetitzen un mateix fantasma, el de la lesió moral provocada per la corrupció. Quan el socialisme espanyol era hegemònic, Guerra va pensar que l'ascendent polític del seu germà li servia per fer diners amb el poder local d'Andalusia i en aquella Espanya de finals del 80 no hi havia negoci més rendible que el dels projectes urbanístics. Tot va saltar pels aires a Barbate (Cadis), on s'hi projectava una urbanització per a turistes adinerats. L'alcalde va obrir les cortines -per greuges domèstics amb el partit- i la influència que exercia el germaníssim va quedar al descobert. El 19 febrer de 1995, ara fa 29 anys, Guerra va ser protagonista del primer dels cinc judicis que hauria d'afrontar. El PSOE ja s'estava dessagnant.
Pel camí havia passat de tot. L'escàndol de Luis Roldán, el primer civil situat al capdavant de la Guàrdia Civil, amb fugida inclosa després que es coneguessin detalls grotescos de com s'havia enriquit il·lícitament com a director general de l'Institut Armat. L'episodi es va resoldre amb una captura de pel·lícula a Laos, serial narrat en rodes de premsa pel superministre Juan Alberto Belloch. I també va esclatar el cas Filesa, de finançament irregular del partit, que engreixava contractes públics per generar comissions que permetien assumir despeses de campanyes electorals. Ni l'aura de González va contenir la deriva del PSOE, amb la credibilitat lesionada. José María Aznar va tancar el regnat socialista el 1996.
Koldo García, fontaner de partit i persona de confiança d'Ábalos, ha retornat el socialisme espanyol a ensumar fortors pretèrites. Amb les pitjors formes de finals dels 80, però aprofitant forats de poder contemporanis, com els que va haver-hi durant la pandèmia de Covid, en què les administracions -per necessitats i urgències- van dependre d'intermediaris que buscaven enllaços amb el poder. I Koldo García era en el lloc adequat i estava disposat a actuar. La seva proximitat amb el llavors secretari d'Organització del PSOE i exministre li va obrir portes. Les sospites que aquests dies brollen de les investigacions amenacen de portar al fang no només qui va ser l'home de confiança de Sánchez en el trajecte per recuperar la secretari general del partit -Ábalos- sinó també d'embrutar el missatge de solvència del govern espanyol.
Perquè les turbulències del cas Koldo no amenacen l'estabilitat de la legislatura -no es tem per la continuïtat de l'executiu de coalició-, però sí que dinamiten la voluntat dels socialistes de mantenir un ascendent sobre el PP, la formació més tacada per la corrupció en l'etapa contemporània. El relat de ser implacable amb el joc brut desplegat per Sánchez -a diferència del seu principal adversari- queda torpedinat pel ressò de les operacions fosques fetes en pandèmia que ara són objecte d'investigació. Les explicacions desplegades fins ara -com les de Francina Armengol- s'endevinen insuficients. Com pretenia la dreta, decidida a aprofitar la munició, el cas Koldo ja és el cas PSOE.
Amb l'amnistia aprovadai la negociació dels pressupostos situada a la rampa de sortida -Félix Bolaños hi posa el focus en cada intervenció-, el govern de Sánchez prova d'enlairar-se. La trama corrupta és plom a les ales, però no s'ha de preveure una caiguda amb la legislatura acabada d'encetar. Els socis no tenen incentius per desmarcar-se del president espanyol i Alberto Núñez Feijóo encara no pot fer un viratge que l'acosti a Junts i el PNB. El PSOE té camí per recórrer fins a les eleccions catalanes i, després, ja amb l'escrutini a la mà, serà quan els socis independentistes hauran de decidir si els convé recalcular la ruta. Fins llavors, el socialisme espanyol creua els dits perquè el calvari sigui curt i el menys traumàtic possible. Una reflexió que també deu fer, en veu baixa, el PSC de Salvador Illa, en ple esprint per intentar ser president de la Generalitat.