Un amic de fa molts anys arriba a casa. Als estius, quan passa per Catalunya em ve a veure. És un tipus que mai no ha mostrat cap eufòria independentista. De fet, si faig memòria no recordo cap discussió, ni cap debat ni cap conversa profunda sobre el procés català, abans fins i tot que utilitzéssim la paraula procés per dir allò que tothom vol dir però que molts no gosen dir.

En Pere se serveix una cervesa i remena amb franquesa els DVD. Ja tremolo. Cada estiu en perdo algun. De cop, atura la repassada. Els dits han frenat a la trilogia d'El Padrino. "És fantàstica!", assegura. "Ja ho sé, Pere, però cada cop has de dir el mateix?", li afegeixo. "Però em fa ràbia que diguis que la millor de la nissaga és la segona i no la primera", replica. "Pere, tothom sap que la millor part d'El Padrino és la segona, no perdis més el temps", i tanquem el debat.

Silenci. Fa un glop de cervesa fresca. L'assaboreix i pregunta: "Escolta, tu que estàs més al lloro... què et sembla això de la Via Catalana?". "Mira, una manera maca i cívica de fer-nos veure al món... de fet, agradi o no, no pot sortir malament", intento explicar. "T'he dit que hi aniré?", esquitxa. "Tu? Però... però no seràs fora ja?", pregunto astorat per la notícia.

"He demanat més vacances expressament. Durant aquestes setmanes he vist que això de la cadena humana posa molt nerviosos als fatxes, i una cosa que posa molt nerviosos al fatxes ha de ser bona per definició", sentencia. Beu un altre glop de cervesa i continua remenant els DVD. "Pere, vinga, que mentre sopem t'explicaré perquè El Padrino II és millor que la primera, perquè de la resta ja ho saps tot..."