Segur que el diputat Joan Rangel no es fa el càrrec de l'alegria que em va donar el seu suport presencial a l'acte unionista d'aquest Sant Jordi. La veritat és que em va sorprendre una mica que el PSC enviés un dels seus dirigents en actiu a fondre's cívicament dins de Societat Civil Catalana, la plataforma unionista que va aplegar alguns dels líders més coneguts del PP, Ciutadans, Vox, UPyD i el PSC. Però s'agraeix enormement la clarificació i l'assumpció de responsabilitats dins l'opció del nacionalisme espanyol que exhibeix l'actual socialisme català, amb el seu teòric de referència dalt de l'escenari.

El cas és que han hagut de passar anys, dècades... Però al final ha quedat meridianament clar en què consistia aquell internacionalisme que acostumaven a lluir molts dels dirigents del socialisme català i el seu entorn intel·lectual i mediàtic. De la mateixa manera que el posicionament públic de Joan Rangel i el seu partit dóna moltes pistes sobre l'essència d'aquest federalisme que prometen amb tanta convicció des dels carrers de Nicaragua i Ferraz.

Caiguda la vella màscara internacionalista, Joan Rangel i el PSC es mostren, finalment, tal i com han estat sempre: Espanyolistes químicament purs. I a més, per a goig del públic, l'strip-tease polític acaba deixant a l'aire com l'eix nacional arrenglera els que són d'extrema dreta i dreta amb els que no ho són tant, tots disciplinadament rere la rojigualda... I que soni el Lololo, com diria El Mundo.