Recorden l'horror que va patir una pobra funcionària judicial que va haver de creuar un mur d’un metre i mig? Recordeu la manca d'empatia dels internautes catalans que se'n burlaven? I els pobres policies que havien hagut de patir terribles mirades i paraules gruixudes? L'odi personificat en una senyora de cinquanta anys i metro seixanta acollonint La Tempesta? Jo sí, ja que per poder escriure aquesta columna m'he hagut de llegir totes les lliçonetes sobre la falta d'humanitat dels independentistes, incapaços de saber que suposa patir de debò.

Patir de debò, de debò, no de mentidetes, com el senyor gran al qui van agafar pels testicles i el van llençar com un paquet al carrer. Una "hipèrbole", un "relat esperpèntic que desacredita els testimonis de part" (curiosa expressió això de testimonis de part, no l'havia llegida quan declaraven els policies), "més pròpia d’una pel·lícula d'Álex de la Iglesia que d'una intervenció policial", escriuen Nati Villanueva i Luís P. Arechederra a l'ABC. A El Mundo, Marisa Recuero, passa de puntetes sobre la violència policial i va a allò que importa: "Uns votants de l'1-O oferien cafè als Mossos mentre uns altres dificultaven l'entrada de la Policia", un resum sui generis de les declaracions que, sense ser incorrecte, no deixa de ser fals. 

A El País, Pablo Ordaz va encara més enllà i, directament, ni esmenta els relats de violència policial. Total, per què? Doncs perquè no se'ls creu. "No estaria de més que els testimonis, o almenys alguns d'aquests, acudissin a declarar sense saber-se per endavant de quin peu calcen", aconsella per tal que el judici no perdi les dosis necessàries d'emoció. Ara, això sí, que El País és un diari seriós, recorda que "això val tant pels de les acusacions com pels de la defensa". Sí, és clar, molt just i equidistant tot plegat.

Però si penseu que no es pot ser més miserable és perquè no heu llegit Arcadi Espada. El columnista estrella d'El Mundo es deixa anar i -en plena polèmica per l'animalització de l'adversari arran del tuit de Núria de Gispert- no té cap problema en anomenar als independentistes plaga d'erugues: "Van passant exemplars del tipus humà processionària". I continua amb la descripció: "El primer dels grans moments és la descripció de la violència de la Policia o de la Guàrdia Civil. A un el van agafar pels ous (testicles diu ell) i el va tirar a un costat com un paquet. I no només això, quan va aixecar-se una dona policia se li va acostar i li va pegar un cop de puny a la cara, el que demostra la injustícia de la bretxa salarial A un altre el van agafar per les orelles. El de més enllà va veure com li partien un escut a l'esquena a una processionària". Sona lògic, llegit això, que agafar una persona –perdó, una eruga- "dels collons és un profund acte de civilització". 

I empatia. Sobretot empatia.