En general, quan els i les economistes estudien la riquesa d’un país, el primer que fan és mirar els nivells de PIB per càpita. Després aquest indicador s’utilitza per fer comparacions entre països i parlar de creixement econòmic per després dissenyar i implementar polítiques econòmiques. El que molt pocs cops es qüestiona, ni tan sols a la universitat quan es presenta per primer cop el PIB als i les estudiants, és quines partides entren en aquest índex i quines no. A partir del PIB també s’estableixen els límits de deute dels països i, per tant, es delimita quin marge d’inversió tenen els estats. Un dels elements més sorprenents és que la venda d’armes és part de l’índex del PIB, per tant, un país que ven més armes serà més ric.

En la majoria de cursos de macroeconomia de les facultats es presenta als i les estudiants el creixement del PIB com quelcom desitjable i al qual s’han d’enfocar les polítiques públiques. El que no s’explica mai és quines activitats entren dins del sumatori del PIB, si aquestes tenen algun tipus de valor afegit o no o quin criteri se segueix per introduir-ne de noves. De fet, diferents països tenen diferents criteris. Els EUA és un dels 10 països amb el PIB per càpita més alt del món i per exemple, inclouen la venda d’armes (que s’ha incrementat en els últims temps per la guerra a Ucraïna i el genocidi a Gaza) en el càlcul. A l'Estat, la venda d’armament va ser un 1,3% del PIB el 2022. Això ens hauria de dur a reflexionar què forma part del PIB i com definim la riquesa d’un país.

Dins del PIB no només es té en compte la producció i exportació d’armament, sinó també la pròpia despesa que fa l’Estat en armament. De fet, la partida pressupostària del departament de defensa s’ha incrementat un 26% enguany i el pla és que continuï augmentant fins a suposar el 2% del 2029. Aquesta relació sembla una mica perversa, ja que com deia l’economista Michal Kalecki, l’Estat assegura els beneficis de la indústria armamentista comprant els seus productes. A més a més, quan la despesa armamentista es vincula al PIB (que, com ja hem dit, augmenta amb la venda d’armament), s’assegura que aquesta despesa i aquests beneficis continuïn creixent. 

Recentment, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va anunciar un pla de rearmament per a Europa, que suposaria una inversió significativa en la indústria d’armament, cosa que per ara va en contra de les normes del Banc Europeu d’Inversions. Això es va anunciar poc després de l’aprovació del nou Pacte d’Estabilitat i Creixement (PEC) de la UE, del qual ens parlava la Marta Ribera. El que vam descobrir fa poques setmanes és que s’ha decidit que la despesa en defensa quedi pràcticament exclosa del PEC i, per tant, no s’hi aplicaran retallades per reduir-ne la despesa. En altres paraules, els Estats hauran d’aplicar mesures d’austeritat en la seva despesa pública, però no en defensa. Sembla que l’equilibri fiscal i els límits en la despesa existeixen per a sanitat, educació, serveis socials, medi ambient, igualtat, però no per a la guerra. Per a la guerra mai cap despesa és suficient.

La pregunta que plantejava Ribera i que aquí recuperem és qui ha triat en quines àrees apliquem retallades i en quines mantenim la despesa? El pla d’austeritat s’haurà d’aplicar, però aquest no ha de suposar necessàriament reduir la despesa social i en medi ambient. Ens podem adequar als requisits de deute quantitativament, mitjançant una reforma fiscal que ens permeti mantenir la despesa pública sense recórrer al deute, i qualitativament, prioritzant els sectors que contribueixen al benestar planetari i de les persones. Com ja comentava en David Palomera, d’Espai08, hem d’escollir l’Europa que volem. L’amenaça militar dels últims mesos ha estat suficient perquè Europa es desperti i activi la maquinària d’inversió i producció d’armament. Però altres emergències socials com van ser la pandèmia de la Covid (que va demostrar les clares deficiències dels nostres sistemes sanitaris i de cures) o l’emergència climàtica no han estat suficients per activar la despesa pública. En lloc d’invertir i treballar per millorar la qualitat de vida de les ciutadanes, cuidar el planeta i generar valor afegit, la UE imposa retallades en aquests àmbits. Segons sembla, volem ser països tan rics com diu un PIB finançat per guerres.
 
Agraïments a la Marta Ribera