02
de febrer
de
2024, 07:00
Actualitzat:
05
de febrer,
8:10h
En un panorama mediàtic com el madrileny, dominat per mitjans conservadors, la figura de Javier Gallego (Madrid, 1975) brilla amb una llum diferent. El periodista condueix el programa radiofònic Carne cruda, que va néixer a Ràdio 3, on va ser clausurat el 2012. Durant un temps es va emetre a la Ser i, actualment, ho fa de manera independent, en col·laboració amb Eldiario.es. El programa ha estat guardonat amb un Premi Ondas.
Gallego és un personatge polifacètic. Músic, bateria del grup Forastero, ha publicat diversos poemaris com El grito en el cielo i aquest febrer publicarà la seva primera novel·la. L'entrevista amb Nació es produeix just a l'acabar una edició del seu programa als estudis de Carne cruda. Està convençut que el llegat del que va ser el 15-M resta dempeus i que ha contribuït a canviar moltes coses.
Té la sensació que Carne cruda és una mena d'illot enmig del panorama mediàtic espanyol?
Malauradament, crec que sí. M'agradaria que hi hagués més propostes amb la línia editorial que té Carne cruda. Ara mateix, en el camp de l'esquerra a la ràdio, també hi ha Canal Red, que té La Base, i Fernando Berlín, que condueix La cafetera, i hi tenim certa relació. Hi col·laborem i hi ha sinergies entre nosaltres. Però són petits illots i, al final, és evident que estem en els marges, en la perifèria del que és el centre comunicatiu.
Seria exacte dir que, des de l'inici de la Transició, aquesta seria l'etapa en què hi ha menys pluralitat mediàtica?
Això és molt difícil de dir perquè és veritat que ha sorgit una xarxa de mitjans independents, arran sobretot de la crisi del periodisme i la crisi econòmica del 2008, que va generar el tancament de molts mitjans. Una realitat que va donar lloc a noves plataformes que han anat sorgint, des d'Eldiario.es, al qual nosaltres estem associats, fins a La Marea, o Diagonal, que es va transformar en El Salto. Hi ha en aquestes perifèries mitjans que han aconseguit certa rellevància i estan competint amb els mitjans tradicionals. Vosaltres mateixos en sou un altre exemple. El problema potser és la quantitat. Existeix la pluralitat dels mitjans, però és cert que continua predominant un conglomerat mediàtic conduït per grans empreses i segueix sent el mateix de sempre.
I en l'àmbit madrileny potser més.
En l'ecosistema madrileny, que per mi és bastant irrespirable, és molt difícil trobar aquesta pluralitat. El que hi ha és una enorme polarització. Existeix una gran quantitat de mitjans en la dreta i l'extrema dreta que en el cas de Madrid són abassegadors, i hi ha mitjans progressistes, però són menys. El País és el mitjà tradicional de centreesquerra. D'altres, com Eldiario.es, van aconseguint audiències importants, però els mitjans progressistes continuen en desavantatge. No diria que hi ha menys pluralitat respecte als anys de la Transició, crec que continuem patint la mateixa manca de pluralitat que hi ha en els mitjans majoritaris.
En un territori com és la Comunitat de Madrid, hegemonitzat pel PP i en concret per la seva ala més dura, és molt més difícil treballar per un mitjà com el seu?
A Madrid és difícil treballar i fer-se veure i escoltar davant d'una majoria tan àmplia de mitjans de dretes. Això agreujat per un altre factor com és el finançament que obté la premsa de la publicitat institucional i que es reparteix de manera graciosa segons els interessos dels partits en el govern. I aquí porten manant més de 20 anys, amb el que implica de regar amb subvencions tot el ventall mediàtic afí. Tots els qui no estem aquí tenim moltes més dificultats per tirar endavant. I quan va governar Manuela Carmena a l'Ajuntament de Madrid, i mitjans com La Marea van rebre alguna subvenció institucional, es va desfermar una campanya dient que s'estaven alimentant òrgans de l'extrema esquerra.
L'hegemonia política de la dreta a Madrid es correspon amb una societat madrilenya igual? La societat madrilenya és tan conservadora com ho són els seus governs?
Madrid no és tan fatxa com es veu des de fora. Perquè, a més, hi ha una catalanofòbia molt assentada en els sectors de la dreta i l'extrema dreta. Els mitjans transmeten una imatge de Madrid que és més conservadora del que realment és. Això va per barris i per bombolles. És clar que hi ha una majoria més conservadora que progressista, els vots ho diuen, però quan l'esquerra s'ha mobilitzat s'ha aconseguit conquerir el govern de l'Ajuntament i a punt es va estar de guanyar el govern de la Comunitat. Va ser la mala gestió de la divisió que hi ha a l'esquerra el que va impedir desbancar Ayuso. De fet, va arribar a governar havent perdut les eleccions, les quals va guanyar Ángel Gabilondo. El problema que té l'esquerra a Madrid és que no es mobilitza, està atomitzada, dividida.
L'esquerra està condemnada a aquests enfrontaments que a vegades recorden les esgotadores batusses entre grups de l'esquerra radical de la Transició?
Sí, la guerra fratricida acaba sent suïcida per les esquerres. Quan l'esquerra no entén que per guanyar són necessaris la unitat i els fronts amplis, i els seus debats se'n van cap a la identitat de partit en lloc de la identitat de les propostes, aleshores l'esquerra naufraga.
Parlava abans de la catalanofòbia. Fa poc van aparèixer noves revelacions sobre l'operació Catalunya. En general, els mitjans espanyols, i en especial els madrilenys, no han estat com a mínim indulgents amb les clavegueres policials?
Home, això com a mínim. I còmplices. Les clavegueres de l'Estat han estat un entramat que unia la política amb l'empresa, la policia i els mitjans de comunicació. Es creaven informes falsos, s'espiaven rivals polítics per, finalment, publicar en mitjans afins aquestes informacions, moltes vegades manipulades per dilapidar el prestigi del rival. Ha succeït des de mitjans majoritaris fins a d'altres que han acabat sent influents per la bola que se'ls dona a Madrid, com Ok Diario, d'Eduardo Inda, una persona a qui es dona molta cobertura en les televisions i les ràdios madrilenyes quan, en realitat, l'audiència que té és molt petita.
Aquesta complicitat dels mitjans ha estat inconscient o, en alguns casos, perfectament assumida?
Hem vist empresaris d'Atresmedia en converses amb l'excomissari Villarejo en què s'atacava dirigents de Podem o independentistes, converses en què hi havia empresaris de grans mitjans participant de manera conscient. Això no és una opinió, són fets objectius. El problema que s'està produint en el periodisme, i no només a Espanya, és un fenomen que estem veient a nivell global, és que es dona una polarització en un context d'auge de les extremes dretes. S'està dibuixant la imatge d'una esquerra com a extremista i inviable, propera a un comunisme soviètic que no respon gens al que és realment l'esquerra. I estem vivint un moment històric en què aquestes dues forces estan xocant, i el capital està del costat del conservadorisme. En realitat, el que estem veient és el resultat d'un capitalisme extrem, d'un turbocapitalisme que dona lloc a ideologies molt properes al feixisme.
Murdoch i el moviment trumpià són un exemple d'aquest vincle?
En efecte. Ho hem vist al Brasil, als Estats Units, ho acabem de veure a l'Argentina, i aquí l'auge de Vox no s'explica tan sols pel moviment independentista, sinó per un suport mediàtic brutal perquè aquestes idees guanyin terreny i siguin el contrapès a les idees de progrés, als avenços feministes, a l'aparició de partits com Podem o al qüestionament de l'Estat que fa l'independentisme. Calia construir un front espanyolista i quan el PP s'estava dessagnant per la corrupció i perdia vots a raig, es van reconduir aquests vots capa un partit que havia sorgit dels extrems del mateix PP, que és Vox.
Continua escrivint poesia?
Bé, aquest febrer publicaré la meva primera novel·la amb Random House. Es titula La caiguda de l'imperi i tracta d'un grup de joves que viu la precarietat sorgida de la crisi del 2008 i l'ambient que va dur al 15-M. Tracta de la desafecció política i relata aquell moment històric espanyol, amb el que va significar la protesta que va derivar en el 15-M. Allò va suposar posar en qüestió tot l'entramat sorgit de la Transició. La Transició feta a mitges, el franquisme que perviu, el PSOE que acaba traint els seus principis i que esdevé un partit prosistema, més neoliberal que socialista.
El 15-M ja és passat?
A veure, el 15-M ha deixat coses interessants. Sense el 15-M no viuríem la pluralitat i plurinacionalitat que tenim i que ara es reflecteix al Congrés, no hauríem tingut els avenços feministes, en drets i llibertats. És veritat que ha quedat un cert desencant perquè el 15-M era una esmena a la totalitat i un moviment revolucionari, i tota revolució pretén arribar als seus màxims. Quan no s'assalten els cels, com es deia, hi ha desencant.
En alguna entrevista l'he llegit dient que li agradaria escriure sobre una revolució que arribés fins al final.
Sí, és que jo soc anticapitalista, crec que aquest sistema és insostenible per a les persones i el planeta. Tant de bo eclosionés i poguéssim pensar en alternatives. El problema que té l'esquerra és que és incapaç d'oferir horitzons diferents. Com deia el crític nord-americà Fredric Jameson: "Som més capaços de veure la fi del món que la fi del capitalisme". El 15-M no va veure realitzats tots els seus objectius i això produeix algunes frustracions, però jo continuo convençut que el 15-M ha estat un dels millors terratrèmols que ha tingut la política en aquest país. Va ser la primera vegada que la Transició es va posar en qüestió i això ha dut avenços molt importants en tots els terrenys. La prova és l'actual govern de coalició. O, en un pla més petit, que un programa com Carne cruda es mantingui al marge dels mitjans convencionals.
I la poesia?
Sí, el següent que estic preparant és un altre llibre de poesia. I també tinc pendent un còmic amb el meu germà. En vam publicar un sobre la tragèdia a la Mediterrània, Como si nunca hubieran sido. I el 2025 publicarem La plaga, que és una història original.
Gallego és un personatge polifacètic. Músic, bateria del grup Forastero, ha publicat diversos poemaris com El grito en el cielo i aquest febrer publicarà la seva primera novel·la. L'entrevista amb Nació es produeix just a l'acabar una edició del seu programa als estudis de Carne cruda. Està convençut que el llegat del que va ser el 15-M resta dempeus i que ha contribuït a canviar moltes coses.
Té la sensació que Carne cruda és una mena d'illot enmig del panorama mediàtic espanyol?
Malauradament, crec que sí. M'agradaria que hi hagués més propostes amb la línia editorial que té Carne cruda. Ara mateix, en el camp de l'esquerra a la ràdio, també hi ha Canal Red, que té La Base, i Fernando Berlín, que condueix La cafetera, i hi tenim certa relació. Hi col·laborem i hi ha sinergies entre nosaltres. Però són petits illots i, al final, és evident que estem en els marges, en la perifèria del que és el centre comunicatiu.
Seria exacte dir que, des de l'inici de la Transició, aquesta seria l'etapa en què hi ha menys pluralitat mediàtica?
Això és molt difícil de dir perquè és veritat que ha sorgit una xarxa de mitjans independents, arran sobretot de la crisi del periodisme i la crisi econòmica del 2008, que va generar el tancament de molts mitjans. Una realitat que va donar lloc a noves plataformes que han anat sorgint, des d'Eldiario.es, al qual nosaltres estem associats, fins a La Marea, o Diagonal, que es va transformar en El Salto. Hi ha en aquestes perifèries mitjans que han aconseguit certa rellevància i estan competint amb els mitjans tradicionals. Vosaltres mateixos en sou un altre exemple. El problema potser és la quantitat. Existeix la pluralitat dels mitjans, però és cert que continua predominant un conglomerat mediàtic conduït per grans empreses i segueix sent el mateix de sempre.
I en l'àmbit madrileny potser més.
En l'ecosistema madrileny, que per mi és bastant irrespirable, és molt difícil trobar aquesta pluralitat. El que hi ha és una enorme polarització. Existeix una gran quantitat de mitjans en la dreta i l'extrema dreta que en el cas de Madrid són abassegadors, i hi ha mitjans progressistes, però són menys. El País és el mitjà tradicional de centreesquerra. D'altres, com Eldiario.es, van aconseguint audiències importants, però els mitjans progressistes continuen en desavantatge. No diria que hi ha menys pluralitat respecte als anys de la Transició, crec que continuem patint la mateixa manca de pluralitat que hi ha en els mitjans majoritaris.
Javier Gallego, a l'estudi de "Carne cruda". Foto: Hugo Fernández
En un territori com és la Comunitat de Madrid, hegemonitzat pel PP i en concret per la seva ala més dura, és molt més difícil treballar per un mitjà com el seu?
A Madrid és difícil treballar i fer-se veure i escoltar davant d'una majoria tan àmplia de mitjans de dretes. Això agreujat per un altre factor com és el finançament que obté la premsa de la publicitat institucional i que es reparteix de manera graciosa segons els interessos dels partits en el govern. I aquí porten manant més de 20 anys, amb el que implica de regar amb subvencions tot el ventall mediàtic afí. Tots els qui no estem aquí tenim moltes més dificultats per tirar endavant. I quan va governar Manuela Carmena a l'Ajuntament de Madrid, i mitjans com La Marea van rebre alguna subvenció institucional, es va desfermar una campanya dient que s'estaven alimentant òrgans de l'extrema esquerra.
"Madrid no és tan fatxa com es veu des de fora"
L'hegemonia política de la dreta a Madrid es correspon amb una societat madrilenya igual? La societat madrilenya és tan conservadora com ho són els seus governs?
Madrid no és tan fatxa com es veu des de fora. Perquè, a més, hi ha una catalanofòbia molt assentada en els sectors de la dreta i l'extrema dreta. Els mitjans transmeten una imatge de Madrid que és més conservadora del que realment és. Això va per barris i per bombolles. És clar que hi ha una majoria més conservadora que progressista, els vots ho diuen, però quan l'esquerra s'ha mobilitzat s'ha aconseguit conquerir el govern de l'Ajuntament i a punt es va estar de guanyar el govern de la Comunitat. Va ser la mala gestió de la divisió que hi ha a l'esquerra el que va impedir desbancar Ayuso. De fet, va arribar a governar havent perdut les eleccions, les quals va guanyar Ángel Gabilondo. El problema que té l'esquerra a Madrid és que no es mobilitza, està atomitzada, dividida.
L'esquerra està condemnada a aquests enfrontaments que a vegades recorden les esgotadores batusses entre grups de l'esquerra radical de la Transició?
Sí, la guerra fratricida acaba sent suïcida per les esquerres. Quan l'esquerra no entén que per guanyar són necessaris la unitat i els fronts amplis, i els seus debats se'n van cap a la identitat de partit en lloc de la identitat de les propostes, aleshores l'esquerra naufraga.
Parlava abans de la catalanofòbia. Fa poc van aparèixer noves revelacions sobre l'operació Catalunya. En general, els mitjans espanyols, i en especial els madrilenys, no han estat com a mínim indulgents amb les clavegueres policials?
Home, això com a mínim. I còmplices. Les clavegueres de l'Estat han estat un entramat que unia la política amb l'empresa, la policia i els mitjans de comunicació. Es creaven informes falsos, s'espiaven rivals polítics per, finalment, publicar en mitjans afins aquestes informacions, moltes vegades manipulades per dilapidar el prestigi del rival. Ha succeït des de mitjans majoritaris fins a d'altres que han acabat sent influents per la bola que se'ls dona a Madrid, com Ok Diario, d'Eduardo Inda, una persona a qui es dona molta cobertura en les televisions i les ràdios madrilenyes quan, en realitat, l'audiència que té és molt petita.
"Quan l'esquerra no entén que per guanyar són necessaris la unitat i els fronts amplis, naufraga"
Aquesta complicitat dels mitjans ha estat inconscient o, en alguns casos, perfectament assumida?
Hem vist empresaris d'Atresmedia en converses amb l'excomissari Villarejo en què s'atacava dirigents de Podem o independentistes, converses en què hi havia empresaris de grans mitjans participant de manera conscient. Això no és una opinió, són fets objectius. El problema que s'està produint en el periodisme, i no només a Espanya, és un fenomen que estem veient a nivell global, és que es dona una polarització en un context d'auge de les extremes dretes. S'està dibuixant la imatge d'una esquerra com a extremista i inviable, propera a un comunisme soviètic que no respon gens al que és realment l'esquerra. I estem vivint un moment històric en què aquestes dues forces estan xocant, i el capital està del costat del conservadorisme. En realitat, el que estem veient és el resultat d'un capitalisme extrem, d'un turbocapitalisme que dona lloc a ideologies molt properes al feixisme.
Javier Gallego: "Amb el 15-M, es va posar en qüestió la Transició per primer cop". Foto: Hugo Fernández
Murdoch i el moviment trumpià són un exemple d'aquest vincle?
En efecte. Ho hem vist al Brasil, als Estats Units, ho acabem de veure a l'Argentina, i aquí l'auge de Vox no s'explica tan sols pel moviment independentista, sinó per un suport mediàtic brutal perquè aquestes idees guanyin terreny i siguin el contrapès a les idees de progrés, als avenços feministes, a l'aparició de partits com Podem o al qüestionament de l'Estat que fa l'independentisme. Calia construir un front espanyolista i quan el PP s'estava dessagnant per la corrupció i perdia vots a raig, es van reconduir aquests vots capa un partit que havia sorgit dels extrems del mateix PP, que és Vox.
Continua escrivint poesia?
Bé, aquest febrer publicaré la meva primera novel·la amb Random House. Es titula La caiguda de l'imperi i tracta d'un grup de joves que viu la precarietat sorgida de la crisi del 2008 i l'ambient que va dur al 15-M. Tracta de la desafecció política i relata aquell moment històric espanyol, amb el que va significar la protesta que va derivar en el 15-M. Allò va suposar posar en qüestió tot l'entramat sorgit de la Transició. La Transició feta a mitges, el franquisme que perviu, el PSOE que acaba traint els seus principis i que esdevé un partit prosistema, més neoliberal que socialista.
El 15-M ja és passat?
A veure, el 15-M ha deixat coses interessants. Sense el 15-M no viuríem la pluralitat i plurinacionalitat que tenim i que ara es reflecteix al Congrés, no hauríem tingut els avenços feministes, en drets i llibertats. És veritat que ha quedat un cert desencant perquè el 15-M era una esmena a la totalitat i un moviment revolucionari, i tota revolució pretén arribar als seus màxims. Quan no s'assalten els cels, com es deia, hi ha desencant.
Javier Gallego mostra una guillotina que guarneix els estudis del programa. Foto: Hugo Fernández
En alguna entrevista l'he llegit dient que li agradaria escriure sobre una revolució que arribés fins al final.
Sí, és que jo soc anticapitalista, crec que aquest sistema és insostenible per a les persones i el planeta. Tant de bo eclosionés i poguéssim pensar en alternatives. El problema que té l'esquerra és que és incapaç d'oferir horitzons diferents. Com deia el crític nord-americà Fredric Jameson: "Som més capaços de veure la fi del món que la fi del capitalisme". El 15-M no va veure realitzats tots els seus objectius i això produeix algunes frustracions, però jo continuo convençut que el 15-M ha estat un dels millors terratrèmols que ha tingut la política en aquest país. Va ser la primera vegada que la Transició es va posar en qüestió i això ha dut avenços molt importants en tots els terrenys. La prova és l'actual govern de coalició. O, en un pla més petit, que un programa com Carne cruda es mantingui al marge dels mitjans convencionals.
I la poesia?
Sí, el següent que estic preparant és un altre llibre de poesia. I també tinc pendent un còmic amb el meu germà. En vam publicar un sobre la tragèdia a la Mediterrània, Como si nunca hubieran sido. I el 2025 publicarem La plaga, que és una història original.