Josep Miró i Ardèvol: «Ada Colau i TV3 són els principals agents de l'exclusió del catolicisme a casa nostra»

Josep Miró i Ardèvol (Barcelona, 1944) va ser militant antifranquista i fou processat pel TOP. Membre d'UDC de jove, va recalar a la Unió del Centre de Catalunya abans d'entrar a CDC, partit que va abandonar ell 2008. Personatge polièdric, presideix l'entitat E-Cristians, de línia catòlica conservadora i denuncia una marginació del catolicisme en els mitjans i àmbits oficials. Va presidir el Comitè Olímpic de Catalunya, que assegura que va estar molt a prop d'aconseguir ser reconegut pel COI. De cara a l'1-O, es mostra molt crític i diu que només anirà a votar si li veu formalitat i opcions de reconeixement internacional.  

- Després del primer impacte dels atemptats, quines reflexions fa sobre els atemptats que han patit Barcelona i Cambrils?

- La primera resposta, i en general l’actitud de la gent, ha estat formidable. És una llàstima que nomes surti el millor de nosaltres en les grans desgràcies. Aquest es el fet mes important. Potser podríem treuen algun ensenyament que està a les nostres mans ser millors. També cal subratllar la recuperació molt potent de la imatge dels Mossos, injustament maltractats en el passat, fins a l’extrem que molts d’ells vivien amb disgust la seva professió. No és signe d’una societat equilibrada que abans se’ls exigís un impossible comportament no violent, i ara ni una sola veu faci cap comentari per haver mort sis terroristes; ni un de sol hi havia la possibilitat de deixar-lo ferit? Els que hem defensat la bondat de la policia catalana sense mitificar-la, ens agradaria escoltar alguna autocrítica dels polítics que s'hi abraonaren en contra.

- Què en pensa dels actes d'homenatge a les víctimes que s'han fet?

- El tancament del període de dol i la manifestació han estat penosos. Es va convocar per afermar-se en les conviccions compartides: llibertat, convivència, pluralisme, respecte, i, per tant, sota el signe de la unitat. També es pressuposava el  record commogut, respectuós i solidari a les víctimes, mortes i vives, i als familiars. No va ser així. El dol i l’homenatge no es va respectar, i es va trencar la unitat i es va convertir en una exaltació de l'Islam i una publicitacio de les tesis d’Estat Islàmic.

"Catalunya no pateix islamofobia, pateix terrorisme. Hi va haver milers de cartells refusant la islamofòbia, el gruix dels cartells oficials, i cap condemnant el terrorisme d’Estat Islàmic"

- Exaltació de l'islam? En tot cas, es va fer un avís contra la islamofòbia.

- Catalunya no pateix islamofobia, pateix terrorisme. Hi va haver milers de cartells refusant la islamofòbia, el gruix dels cartells oficials, i cap condemnant el terrorisme d’Estat Islàmic, reivindicador dels atemptats. Representants de l'islam en les fileres de les autoritat polítiques -no érem laics?-, una de les dues persones que parlaren en nom de tots és una coneguda activista de l'islam. I sobretot les pancartes amb les tesis de la propaganda del Daesh, el ni-ni -“Ni jihadisme ni croades”(?),   “ni atropellaments (de tràfic?) ni bombardejos" (al Daesh?).  Aquell dia, com a imatge i per sobre de la bona fe de la majoria, Barcelona va perdre i va guanyar Estat Islàmic.

-El 24 de juliol, va publicar un article titulat "¿Governar contra Catalunya?", on deia que la classe governant espanyola no aprenia de la història i encara creia que podria respondre a les vindicacions catalanes amb el jutge i la guàrdia civil.

-També apuntava que hi havia hagut excepcions quan se'ns ha necessitat. Per exemple, durant la primera legislatura d'Aznar, el 1996. Aleshores, el partit del govern espanyol no tenia majoria i li calia el suport del grup de CiU. Gràcies a això es van liquidar els governadors civils, cosa que va tenir un gran simbolisme, i es va resoldre un oblit dels qui van redactar l'Estatut de 1979, com va ser la competència de tràfic, que es va aconseguir gràcies a l'article 152, que permet traspassar competències de l'Estat en negociacions bilaterals.   

-Veu ceguera a l'Estat?

-És una ceguera que hi ha estat sempre. Només hi va haver un moment que no va ser així, amb Adolfo Suárez. Els altres moments han estat quan hi ha hagut un govern a Madrid que no ha disposat de prou vots i hi ha hgut un grup català fort al Congrés. És quan es trenca la lògica espanyola de tota la vida. Ho veiem ara amb els bascos, que només tenen cinc vots. Actualment els 14 o 15 diputats de CiU valdrien un potosí.

-I ara, com ho veu?

-Malament. De fet, he escrit l'article que citava pensant en el 2 d'octubre. Davant la temptació que pot venir des de l'Estat de voler passar per sobre. Miri, una cosa és la independència i una altra és el procés, que és l'estratègia concreta. El procés repeteix en el seu origen l'error que es va produir amb el nou Estatut, i és que neix molt impulsat per interessos electorals. L'Estatut del 2006 neix perquè Pasqual Maragall vol sobrepassar CiU en el terreny que li fa més mal, que és en el catalanisme. Ara, ERC està on estava, però CiU va fer un canvi tan ràpid de posició que se li van trencar les costures. Que la cosa està malament es pot veure en algun dels documents que s'han fet.
 
-Com quin?

-El Consell Assessor per a la Transició Nacional va fer l'informe sobre la viabilitat econòmica de Catalunya que, quan es llegeix amb atenció, es veu que van mal dades. Primer, ens hem d'endeutar per tirar endavant. D'altra banda, era molt optimista quant a recaptació d'impostos. Deixa clar que s'havia de finançar el dèficit de la seguretat social amb endeutament. Amb tot això, obteníem el nivell de benestar que Catalunya tenia el 2011. Dit això, tampoc hi havia necessitat d'elaborar un calendari tan estricte. Crec que s'ha fet per temor a perdre credibilitat. Però d'errors se n'han fet diversos.

-Enumeri'ls breument.

-No es va voler assumir que no s'havien guanyat les eleccions referendàries. I es va entrar en la ficció d'aconseguir la majoria de diputats amb el suport de la CUP, que ha afectat molt el procés. Després, s'ha volgut carregar el pes del procés en una institució, la Generalitat, que té les limitacions inherents de ser part de l'Estat espanyol. Fa anys hi havia un exemple modèlic que era vist com a referent per un sector de l'independentisme, que era l'Agència Nacional Jueva, com un instrument que creava condicions -del tot diferents de la nostra- per anar cap a la independència. Un error que s'ha comès és que no s'ha preparat el país per un procés difícil, que pot ser llarg, pot ser molt dur, hi haurà pèrdues de béns, etc. Fins ara, que és quan es comença a dramatitzar, no s'ha preparat. Em recorda aquella pel·lícula, Stargate, en què hi ha una porta estelar que quan la traspasses, entres en una altra galàxia. I finalment, un procés d'independència quasi sempre acaba forçant la legalitat. La de l'Estat, si no hi ha acord, és lògic que es forci. Però totes alhora no. No es pot forçar la legalitat internacional, la de la UE i la catalana.  

"Per aconseguir la independència, pots fer el que vulguis, però necessites que alguns estats importants et reconeguin. Tu pots fer de Montenegro, però sempre que Washington estigui al darrere"

-En què s'ha infringit la legalitat catalana?

-L'Estatut que nosaltres vam referendar en aquelles parts que no van ser modificades pel Tribunal Constitucional. S'hi diu que per reformar l'Estatut cal una majoria de 3/5 parts. Per passar de l'Estatut a una llei de transitorietat caldria una majoria de 3/5 parts també. I el mateix per aprovar una llei electoral, i ara volem regular un referèndum per majoria simple. En la memòria genètica de la Generalitat, quan ens passem les lleis pel folre sempre acabem malament. Per aconseguir la independència, pots fer el que vulguis, però necessites que alguns estats importants et reconeguin. Tu pots fer de Montenegro, però sempre que Washington estigui al darrere. Nosaltres no tenim ningú.  També hi ha l'esperança que Madrid ho faci molt malament i es munti un gran ciri. Però no ho veig clar perquè Rajoy no és dels apassionats. Seria l'única circumstància positiva que podria ajudar el procés.  

"Si hi ha un referèndum que ofereix garanties de tenr una certa formalitat i un cert reconeixement, aniré a votar. Si és un altre 9-N, no"

-Votarà l'1 d'octubre?

-Depèn. Si hi ha un referèndum que ofereix garanties de tenir una certa formalitat i un cert reconeixement, aniré a votar. Si és un altre 9-N, no. No em vull convertir en comparsa d'un joc electoral.  
 
-Va votar el 9-N?

-Sí.

-I puc preguntar pel seu vot?

-El meu personal? Vaig votar sí-sí. Vam anar tota la família.

-Va ser dirigent de CDC i conseller d'Agricultura. En aquell moment, va encarnar una línia agosarada dins del nacionalisme.

-El meu problema aleshores és el mateix que ara. Jo raono pels fets. Quan l'Heribert Barrera deia que l'Estatut necessitava una reforma per fer possible coses que tenien altres estatuts, i en Jordi Pujol deia que no es podia fer. Per què? Perquè no era el moment de fer-ho. Home! No he estat mai independentista. Però mai he tingut recança quan em demanaven de participar en algun acte o debat independentista. El que sí que he defensat és que Catalunya tingui un Estat propi, que pot  ser independent o no. L'Estat no te'l concedeixen, el construeixes.

-Abans parlava dels acords Aznar-Pujol del 1996. Vostè va formar part de l'equip negociador català. Com van anar aquelles negociacions que van culminar en el Pacte del Majestic?

-Segurament sí. Hi havia dos equips negociadors, un el dirigia el conseller Macià Alavedra, que era el del Govern, i un altre el liderava Joaquim Molins, que acaba de morir. Jo formava part d'aquell equip i vam plantejar la possibilitat de posar damunt la taula el pacte fiscal.  El nom de pacte fiscal neix d'aquí. No era l'equivalent al concert, però sí era una fórmula més ajustada i amb capacitat de recaptar impostos aquí.

"El 1996, Pujol no va voler que es posés sobre la taula el pacte fiscal"

-Per què no es va assolir?

-El 1996, Pujol no va voler que es posés sobre la taula el pacte fiscal. Recordo una llarga reunió a la Casa dels Canonges. Pujol va dir que havíem d'anar tan lluny com poguéssim però no més lluny del punt en què es poguessin trencar les negociacions. En l'argumentari del president hi havia el convenciment que els espanyols no entendrien que no donéssim suport al guanyador de les eleccions, que havia estat Aznar.    
 
-Va ser un dels impulsors d'E-Cristians com una organització que volia omplir el que vostè considerava un buit de presència del catolicisme en la vida pública. Creu, com Torras i Bages, que Catalunya serà cristiana o no serà?

-No, no. Catalunya és plural i precisament perquè ho és, cal que tots els seus components siguin presents en la vida pública. I el que falta aquí és la concepció cristiana, que malgrat tot continua aglutinant molta gent i forma part de la nostra arrel. Aquest dèficit és molt perjudicial pel país. Però no per suplir els altres. Per participar en el debat de les idees i cultural. Ara mateix, amb el debat sobre l'eutanàsia, ni tan sols per part dels que han votat en contra, el PP, s'ha fet una argumentació vàlida per l'ordre secular. A Holanda, el 10% de la renda màxima no s'ha "eutanasiat" mai. Les cures pal·liatives estan quasi bé desaparegudes. Es presenta l'eutanàsia com una cosa molt senzilla. La mort és una cosa irreversible. I morir-se no és tan fàcil. Als Estats Units hi ha molts problemes amb el suïcidi assistit, la combinació de fàrmacs no funciona igual en tothom i la consciència de la mort és dolorosa. No és tan fàcil això.

-Vostè s'ha posicionat en contra del matrimoni homosexual.

-Sí.

-Ho té molt clar això. Però no li va generar cap contradicció  sortir en manifestació al costat dels sectors més retrògrades del Partit Popular i de l'episcopat espanyol per protestar contra la llei del matrimoni gai del govern Zapatero?

-Cap problema. Nosaltres donem suport pels fets i critiquem pels fets. L'agenda és nostra, ningú ens la imposa. Si estem en contra del matrimoni homosexual, tothom que hi estigués en contra era benvingut. Molts sabíem que el PP hi estava hipòcritament en contra, com s'ha vist. Ho veiem aquí quan el PP a Catalunya vota en contra de determinades lleis que després impulsa quan governa a Galícia o a Madrid, impulsa.    

"El problema de la  nostra societat és que la institució que l'estructura, que és la família, s'esfuma"

-Li sembla molt greu el matrimoni homosexual?

-Sí que és greu. No des del punt de vista religiós, perquè tu et tanques en el teu espai i els altres que facin el que vulguin. Però aquesta no és la responsabilitat única, això són els jueus. Després hi ha els que volen que tu siguis d'una determinada manera, que seria una manera d'entendre l'Islam. Un cristià té el deure de proposar els altres una manera de veure les coses. D'una banda, des de la fe i de l'altra, des de la llei natural, que vol dir que les coses tenen una certa lògica i no es poden trencar. Un matrimoni, siguis catòlic o no, està pensat i construït pels fills. No és només una relació de parella, que també, no és tant un projecte de vida en comú, que ho és. Però és sobretot la construcció d'un hàbitat per tenir descendència i educar-la. Perquè si no, tens altres fórmules més flexibles. És també un compromís públic, per això hi ha testimonis. Si el matrimoni es converteix en una altra cosa, queda desvirtuat. El problema que té la nostra societat és que la institució que l'estructura, que és la família, s'esfuma. No costava res acotar el matrimoni. Que hi ha inconvenients d'ordre civil, que si les herències, el que sigui, doncs que es resolguin. Però mantinguem en l'imaginari social que hi ha una institució que té com a finalitat la vida en comú per generar descendència i educar-la, i mantenir una relació de parentiu estable.  
 
-Ha adoptat posicions molt tancades en aquest tema. No és contradictori amb les paraules del papa Francesc quan va dir: "qui sóc jo per condemnar els gais?".

-Va dir més coses el Papa. Però és que aquí no estem condemnant persones. Aquí estem parlant d'institucions polítiques. No es tracta de fer afirmacions morals. L'Església diu que s'han de tenir fills. Molt bé, però és que, a més, és necessari que les parelles tinguin dos fills, per exemple.  

-Creu que hi ha una estratègia des dels poders públics contra l'Església o la religió cristiana?

-Jo crec que hi ha un laïcisme que no hi era fa uns anys, un laïcisme de l'exclusió religiosa cristiana. Que es tradueix en un laïcisme d'exclusió cultural. Perquè si s'exclou el cristianisme, s'exclou una part de la nostra cultura.  

-Però és una tendència inspirada des de mitjans oficials?

-Ahir mateix vam rebre la resposta de la síndica de greuges de Barcelona que ens va donar la raó en la nostra protesta perquè es va excloure la referència a la missa en el programa de les festes de la Mercè. Li vam escriure el setembre. Per què tenen necessitat d'excloure això si són tres línies? La síndica ens explica que les festes estan protocol·litzades i no es pot ignorar la missa. Per què ho fa això l'Ada Colau? És lògic que facin l'arquebisbe Omella cardenal i no hi hagi cap representant de l'Ajuntament? És una política d'exclusió del cristianisme.

-Diria que aquesta és una característica de l'alcaldessa Colau?

-Sí, no és l'única, eh, pe`ro ella ho té bastant arrelada. A veure, Ada Colau no té inconvenient d'assistir a la celebració de l'any xinès, de la festa del xai dels musulmans. Però de cap manera traurà el cap en cap festivitat tradicional. Quasi totes les festes nostres tenen una dimensió de cultura popular i de religiosa. Hi ha molts exemples: el recital aquell de "Mare nostra", que la poetessa que el va recitar va dir que li van suggerir des de l'Ajuntament. També cal dir que es dona un fenomen d'automarginació de l'Església.
 
-I això per què?

-Per temor humà, per por que quan un bisbe diu una cosa hi hagi controvèrsia... I hi ha el cas de TV3.

"TV3 no ha donat una notícia positiva de l'Església sense acompanyar-la d'un fet negatiu des de l'era terciària"

-També fa com la Colau, segons vostè?

-TV3 no ha donat una notícia positiva de l'Església sense acompanyar-la d'un fet negatiu des de l'era terciària. El dia que van anunciar que l'arquebisbe Omella era cardenal van col·locar immediatament que el cardenal australià Pell havia d'anar a declarar pel tema de la pederàstia. Un grup de persones d'una diòcesi catalana, que no diré el nom, han fet un seguiment de les notícies donades per TV3 sobre aquest bisbat, que han estat poques, i totes han estat negatives. Els únics que surten en positiu és gent de la pròpia Església que la critica.

-El Papa és molt mediàtic i apareix sovint de forma positiva. Aquelles declaracions sobre els gais van ser ben reflectides.

-Home!, és clar, però perquè anaven en aquesta línia! Tenen poca consideració pel Papa. A quina televisió se li acudeix que un dignatari apartat del Vaticà com monsenyor Charamsa el converteixen en tertulià? TV3 és hipercrítica amb l'Església catòlica. TV3 i Colau estan entre els principals agents de l'exclusió del catolicisme.

Josep Miró i Ardèvol. Foto: Adrià Costa

-Sempre ha estat un creient tan devot? Perquè li veig posicionaments molt radicals...

-Què és per vostè una posició radical? Està en contra del matrimoni homosexual?

-No és només per l'opinió sinó per considerar-ho un tema de batalla. No, deia que aquests posicionaments a vegades són una mica de convers.   

-No, jo vaig deixar de ser creient als disset anys. El que fa tothom. Sense convertir-me en ateu. I vaig tornar quan ja era conseller i hi estava còmode. Trucava en Pujol i s'hi posava. Vaig notar que em faltava alguna cosa. Va ser un procés suau, no em va passar res que em fes canviar de cop. Però si no hagués tingut una llavor, que va ser es nocions sobre religió que vaig rebre a l'escola, que no era religiosa, no hagués sabut on buscar. Per això dono importància als fonaments religiosos.  

-Vostè va militar a UDC els anys seixanta i setanta. En Huertas Claveria va explicar una vegada...

-Ja sé què em preguntarà. Xile 1973.

-Sí. Ell va explicar que hi va haver alguns dirigents d'Unió Democràtica que van celebrar el cop d'estat de Pinochet.

-Això és una parida del Huertas. Ell dirigia la revista Oriflama, junt amb Jaume Fabre. Travessava problemes econòmics i se la va quedar Anton Canyellas, dirigent d'UDC. Vam entrar al consell Ernest Sena -que era de la Unió Democràtica del País Valencià- i jo. I teníem trifulgues a mort perquè es podia parlar de l'imperialisme dels EUA, però no de l'URSS. Quan el cop de Xile, vam estar discutint la posició d'Oriflama. Jo coneixia Xile. A Unió aleshores teníem una bona relació amb la democràcia cristiana italiana i amb la xilena. La DC xilena va estar en contra de Pinochet.
 
-En un primer moment, no. Hi va haver dirigents contraris, però inicialment la DC va avalar el cop.

-Jo havia estat a Xile durant la Unitat Popular i vaig venir molt preocupat. El cop es va veure afavorit també per les condicions creades per la Unitat Popular. És molt fàcil etiquetar. Home, jo el que no podia era avalar totes les bestieses que va fer el govern d'Allende. En una estada a Xile vaig veure actuar la gent del MIR, que era com una CUP amb pistola. Però això no vol dir que donés suport a Pinochet! Jo he escrit a tot arreu, i m'he pronunciat en contra de Pinochet. En el meu cas no es pot dir que parlo català en la intimitat. Hi parlo en públic. Jo havia estat processat pel Tribunal d'Ordre Públic per associació il·lícita el 1969. Amb aquests antecedents és difícil que tingués simpatia per Pinochet.      

-Acabem de celebrar els 25 anys dels Jocs. Vostè va ser president del Comitè Olímpic de Catalunya, que després va entrar en un període d'inactivitat. En l'actual moment del procés nacional, què s'hauria de recuperar?

-Caldria recuperar el precedent d'haver presentat a Lausana la candidatura de Catalunya. Després Samaranch va canviar les regles de manera que per ser país candidat havies de ser un Estat independent reconegut per les Nacions Unides. Però quan nosaltres vam presentar-ho era possible ser considerat país esportiu. És llàstima que aquest precedent no s'hagi posat en valor. Vam estar molt a prop. Vam negociar amb Samaranch.

"Vam estar molt a prop que Catalunya fos considerat país esportiu pel Comitè Olímpic. Ens va fallar el suport polític de Generalitat i Ajuntamentl"

-Què va fallar?

-El suport polític. En Samaranch va canviar els estatuts el 1996, amb posterioritat, però no ho hagués fet si la Generalitat i l'Ajuntament haguessin estat amatents. Va voler-ho canviar el 1994, a la reunió de Montecarlo, però nosaltres vam fer una campanya internacional i no es va fer. Dos anys després ho va fer. Ningú ha tingut interès en aquest país perquè Catalunya tingués un Comitè Olímpic. Al final ens vam quedar amb el suport de la Crida, presidida aleshores per Jordi Sànchez, i de l'MDT. Ara ningú té interès a rescatar aquesta història perquè tots queden malament.