02
de desembre
del
2018
Actualitzat
a les
10:07h
"Ja fa anys que la Constitució ha esdevingut una presó per a la llibertat d’expressió i per a la capacitat de decisió dels ciutadans". Són paraules del president Quim Torra per argumentar la seva negativa a assistir als actes d’homenatge als 40 anys de la Constitució espanyola, un aniversari que arriba quan la Carta Magna està més qüestionada que mai, especialment a Catalunya. La Constitució, fruit d'un acord social i polític assolit en un moment concret, pateix una greu crisi de legitimitat que es fa evident en el model territorial -l’Estat de les autonomies va néixer mal regulat i a dia d’avui està esgotat- i en la Corona, qüestionada i desprestigiada però blindada al text.
Es pot dir, doncs, que la Constitució ha quedat antiquada? En alguns aspectes sí: certs tics masclistes o l’absència de qüestions que avui són cabdals en el dia a dia dels ciutadans com, per exemple, l’àmbit digital, demanen actualitzacions urgents. Tanmateix, els juristes consultats per NacióDigital, Xavier Arbós i Dolors Feliu, coincideixen en assenyalar també el legislador i la manca de voluntat política a l’hora de desplegar la Constitució i fer-ne una interpretació menys restrictiva.
La Corona: masclista, qüestionada… i intocable
La Constitució es va aprovar "sota la supervisió dels poders fàctics del franquisme i en el context de la transició a la democràcia més violenta a Europa després de la de Romania", en paraules del professor de Dret Constitucional Héctor López Bofill. Espanya és una monarquia parlamentària, tal com estableix l’article 1.3 del Títol Preliminar. És de les parts més protegides -i que requereix consensos amplis i mecanismes complexes de reforma- de la Constitució, al mateix nivell que, per exemple, el model d’Estat -un estat social i democràtic de dret- o la sobirania nacional, que resideix en el poble espanyol. A banda, la Corona queda regulada en el Títol II, també molt protegit.
A dia d’avui, el debat sobre monarquia o república està més viu que mai, especialment a Catalunya, on la corona té uns nivells de credibilitat sota mínims. Segons el CEO de l’octubre de l’any passat, en què es demanava valorar les diverses institucions de l’Estat, la monarquia apareixia en última posició, just per sota del govern espanyol i de l’Església catòlica. Al Parlament també s’ha fet evident aquest poc suport de què gaudeix la Casa Reial: a l’octubre, el ple va aprovar una resolució que en demanava l’abolició i que va ser portada al Constitucional per part del govern espanyol.
Aquesta impossibilitat de qüestionar la monarquia se suma als tics masclistes que encara arrossega la institució. L’exemple més evident es troba en l’article 57, que regula la successió al tron i encara, a dia d’avui, prioritza l’home a la dona. "La qüestió de la monarquia ha quedat molt antiquada i l’article que regula la successió és clarament masclista", admet Feliu. Reformar la Corona, però, és pràcticament impossible ja que està regulada en els articles que requereixen un procediment agreujat per ser canviats. Cal el vot favorable de 2/3 del Congrés i del Senat, convocar eleccions, que les noves cambres ratifiquin la reforma amb majoria simple i, de nou, el vot favorable de 2/3 part del Congrés i del Senat. Finalment, es convoca un referèndum obligatori i vinculant. En aquest sentit, l’espanyola és una Constitució molt rígida. Tancada amb set cadenats en els punts nuclears.
L’estat de les autonomies: mal regulat i desbordat
La crisi de la monarquia se suma a la que pateix l’estat de les autonomies que es tradueix en problemes de caràcter tècnic, com la distribució de competències entre l’Estat i les comunitats, i també, de nou, en un problema de legitimitat com el que es fa evident a Catalunya amb el moviment independentista. Dades d’una enquesta recent a La Vanguardia apunten que pràcticament el 70% de la població -tant a Catalunya com a Espanya- estan a favor d’un canvi constitucional que permeti un nou Estatut amb una delimitació clara de les competències.
La mala delimitació de les competències és, a parer de Feliu, un dels elements que ha portat problemes al model d’estat autonòmic. "Hi ha hagut una 'mutació constitucional', no s’ha desenvolupat el dret a l’autonomia de les nacionalitats (de les nacions) i de les regions i hi ha hagut un canvi d’interpretació", explica. Això s’ha traduït, en el cas del repartiment competencial, en una avantatge per a l’Estat, que pot tenir competències en pràcticament tot. "Ara, nacionalitat ja no és nació, quan en els treballs parlamentaris es va dir que sí que ho era", detalla. Tot això ha contribuït a què l’autonomia reconeguda en l’article 2 de la Constitució ja no sigui una política. "És una perversió del sistema que porta a una mala acomodació de les comunitats que se senten amb identitat pròpia", lamenta Feliu.
En aquest escenari, Xavier Arbós constata que "la constitució necessita renovar la seva legitimitat": "Podem dir que ha quedat antiquada", sentencia. La crisi constitucional actual, segons Arbós, té relació també amb la de l’any 2011 amb el moviment dels indignats. "El ‘no ens representen’ dels indignats és el ‘no ens representareu’ dels independentistes en referència a les autoritats espanyoles", explica. I en aquest sentit, advoca per trobar "formes de consens" per reformar la Constitució. "El problema no és el temps sinó la legitimitat, i caldria que les forces polítiques es posessin les piles".
Els drets socials: poca protecció o manca de voluntat política?
Espanya es defineix com un estat social i democràtic de dret, però una de les crítiques que rep la Constitució és que els drets socials estan poc protegits. Tant Arbós com Feliu dubten de si cal una major protecció dels drets socials -per exemple, sumant-los als drets fonamentals- o si és responsabilitat del legislador, de qui fa les lleis, desenvolupar-los amb polítiques públiques efectives. "El problema no és que la Constitució no els reconegui, sinó la interpretació que se’n fa i que no hi ha hagut un bon desenvolupament legislatiu", admeten.
"És cert que la Constitució hauria pogut blindar certs drets, és a dir, considerar-los directament exigibles. Un exemple és el dret a l’educació", explica Arbós. El problema, però, és que hi ha certs drets que no depèn de la Constitució que es puguin complir. "Hi ha drets socials que l’eficàcia no depèn únicament de la Constitució. Assegurar que l’habitatge o la feina és un dret efectiu és molt complicat", apunta el catedràtic, i afegeix que, en certs casos, drets anunciats a la Carta Magna no es poden satisfer només amb la Constitució o la legislació, "sinó que demanen un determinat grau de desenvolupament econòmic i una determinada política que els vulgui desplegar".
En un sentit similar s’expressa Feliu, que admet que el debat és complex. Defensa un reforçament de les polítiques polítiques públiques i assenyala el legislador: "Depèn del legislador, que desenvolupi les polítiques concretes i faci polítiques públiques efectives". En aquest sentit, sosté que caldria obligar més els poders: "Potser se'ls ha d’obligar més i posar certs drets com a polítiques socials obligatòries. Per exemple, establint què cal destinar partides a l’habitatge social". En qualsevol cas, Arbós reconeix que els legisladors potser no troben la manera de desplegar els drets recollits a la Constitució; uns drets que, d’altra banda, "són difícils de satisfer".
Es pot dir, doncs, que la Constitució ha quedat antiquada? En alguns aspectes sí: certs tics masclistes o l’absència de qüestions que avui són cabdals en el dia a dia dels ciutadans com, per exemple, l’àmbit digital, demanen actualitzacions urgents. Tanmateix, els juristes consultats per NacióDigital, Xavier Arbós i Dolors Feliu, coincideixen en assenyalar també el legislador i la manca de voluntat política a l’hora de desplegar la Constitució i fer-ne una interpretació menys restrictiva.
Felip VI, durant la intervenció del 3-O Foto: Casa Reial
La Corona: masclista, qüestionada… i intocable
La Constitució es va aprovar "sota la supervisió dels poders fàctics del franquisme i en el context de la transició a la democràcia més violenta a Europa després de la de Romania", en paraules del professor de Dret Constitucional Héctor López Bofill. Espanya és una monarquia parlamentària, tal com estableix l’article 1.3 del Títol Preliminar. És de les parts més protegides -i que requereix consensos amplis i mecanismes complexes de reforma- de la Constitució, al mateix nivell que, per exemple, el model d’Estat -un estat social i democràtic de dret- o la sobirania nacional, que resideix en el poble espanyol. A banda, la Corona queda regulada en el Títol II, també molt protegit.
A dia d’avui, el debat sobre monarquia o república està més viu que mai, especialment a Catalunya, on la corona té uns nivells de credibilitat sota mínims. Segons el CEO de l’octubre de l’any passat, en què es demanava valorar les diverses institucions de l’Estat, la monarquia apareixia en última posició, just per sota del govern espanyol i de l’Església catòlica. Al Parlament també s’ha fet evident aquest poc suport de què gaudeix la Casa Reial: a l’octubre, el ple va aprovar una resolució que en demanava l’abolició i que va ser portada al Constitucional per part del govern espanyol.
La impossibilitat de qüestionar la monarquia se suma als tics masclistes de la institució: la successió al tron encara prioritza l’home
Aquesta impossibilitat de qüestionar la monarquia se suma als tics masclistes que encara arrossega la institució. L’exemple més evident es troba en l’article 57, que regula la successió al tron i encara, a dia d’avui, prioritza l’home a la dona. "La qüestió de la monarquia ha quedat molt antiquada i l’article que regula la successió és clarament masclista", admet Feliu. Reformar la Corona, però, és pràcticament impossible ja que està regulada en els articles que requereixen un procediment agreujat per ser canviats. Cal el vot favorable de 2/3 del Congrés i del Senat, convocar eleccions, que les noves cambres ratifiquin la reforma amb majoria simple i, de nou, el vot favorable de 2/3 part del Congrés i del Senat. Finalment, es convoca un referèndum obligatori i vinculant. En aquest sentit, l’espanyola és una Constitució molt rígida. Tancada amb set cadenats en els punts nuclears.
La Diagonal durant la manifestació de la Diada. Foto: Josep M. Montaner
L’estat de les autonomies: mal regulat i desbordat
La crisi de la monarquia se suma a la que pateix l’estat de les autonomies que es tradueix en problemes de caràcter tècnic, com la distribució de competències entre l’Estat i les comunitats, i també, de nou, en un problema de legitimitat com el que es fa evident a Catalunya amb el moviment independentista. Dades d’una enquesta recent a La Vanguardia apunten que pràcticament el 70% de la població -tant a Catalunya com a Espanya- estan a favor d’un canvi constitucional que permeti un nou Estatut amb una delimitació clara de les competències.
La mala delimitació de les competències és, a parer de Feliu, un dels elements que ha portat problemes al model d’estat autonòmic. "Hi ha hagut una 'mutació constitucional', no s’ha desenvolupat el dret a l’autonomia de les nacionalitats (de les nacions) i de les regions i hi ha hagut un canvi d’interpretació", explica. Això s’ha traduït, en el cas del repartiment competencial, en una avantatge per a l’Estat, que pot tenir competències en pràcticament tot. "Ara, nacionalitat ja no és nació, quan en els treballs parlamentaris es va dir que sí que ho era", detalla. Tot això ha contribuït a què l’autonomia reconeguda en l’article 2 de la Constitució ja no sigui una política. "És una perversió del sistema que porta a una mala acomodació de les comunitats que se senten amb identitat pròpia", lamenta Feliu.
Xavier Arbós: "El problema no és el temps sinó la legitimitat, i caldria que les forces polítiques es posessin les piles"
En aquest escenari, Xavier Arbós constata que "la constitució necessita renovar la seva legitimitat": "Podem dir que ha quedat antiquada", sentencia. La crisi constitucional actual, segons Arbós, té relació també amb la de l’any 2011 amb el moviment dels indignats. "El ‘no ens representen’ dels indignats és el ‘no ens representareu’ dels independentistes en referència a les autoritats espanyoles", explica. I en aquest sentit, advoca per trobar "formes de consens" per reformar la Constitució. "El problema no és el temps sinó la legitimitat, i caldria que les forces polítiques es posessin les piles".
Una part del Congrés dels Diputats. Foto: ACN
Els drets socials: poca protecció o manca de voluntat política?
Espanya es defineix com un estat social i democràtic de dret, però una de les crítiques que rep la Constitució és que els drets socials estan poc protegits. Tant Arbós com Feliu dubten de si cal una major protecció dels drets socials -per exemple, sumant-los als drets fonamentals- o si és responsabilitat del legislador, de qui fa les lleis, desenvolupar-los amb polítiques públiques efectives. "El problema no és que la Constitució no els reconegui, sinó la interpretació que se’n fa i que no hi ha hagut un bon desenvolupament legislatiu", admeten.
Feliu sosté que cal obligar més els poders públics i reflexiona sobre posar certs drets com a obligatoris
"És cert que la Constitució hauria pogut blindar certs drets, és a dir, considerar-los directament exigibles. Un exemple és el dret a l’educació", explica Arbós. El problema, però, és que hi ha certs drets que no depèn de la Constitució que es puguin complir. "Hi ha drets socials que l’eficàcia no depèn únicament de la Constitució. Assegurar que l’habitatge o la feina és un dret efectiu és molt complicat", apunta el catedràtic, i afegeix que, en certs casos, drets anunciats a la Carta Magna no es poden satisfer només amb la Constitució o la legislació, "sinó que demanen un determinat grau de desenvolupament econòmic i una determinada política que els vulgui desplegar".
En un sentit similar s’expressa Feliu, que admet que el debat és complex. Defensa un reforçament de les polítiques polítiques públiques i assenyala el legislador: "Depèn del legislador, que desenvolupi les polítiques concretes i faci polítiques públiques efectives". En aquest sentit, sosté que caldria obligar més els poders: "Potser se'ls ha d’obligar més i posar certs drets com a polítiques socials obligatòries. Per exemple, establint què cal destinar partides a l’habitatge social". En qualsevol cas, Arbós reconeix que els legisladors potser no troben la manera de desplegar els drets recollits a la Constitució; uns drets que, d’altra banda, "són difícils de satisfer".