És impossible saber com anirà avançant el procés polític que porta Catalunya cap a la independència. A hores d'ara, no podem endevinar el resultat de les pròximes eleccions, ni quin marge de distància tindran els partits sobiranistes respecte als que no ho són. Tampoc no tenim indicadors suficients per preveure quina serà l'evolució del PSC, més enllà del fet que s'ha iniciat un moviment tímid, però perceptible, de desmarcament del PP i Ciutadans. I la incògnita principal es manté: hi ha una voluntat real i fins a les últimes conseqüències de construir un Estat Català per part d'Artur Mas i CiU?

Ara bé, hi ha una garantia. Només una. I és que Espanya no acceptarà mai un camí del mig. Madrid no es mourà de la seva posició actual, que és el no a tot. Qualsevol govern espanyol mantindrà que el poble català està per sota no ja de la Constitució, sinó de la LOFCA. Espanya no acceptarà la via democràtica cap al dret a decidir i les amenaces aniran creixent a mesura que el procés es consolidi. Res de lliure associació. Ni parlar-ne de Puerto Rico.

I arribarà el dia que la negació, la probibició i les amenaces espanyoles es convertiran en un problema per a Europa. El cansament de les opinions públiques occidentals els farà assimilar el búnquer ideològic espanyol al tancament obsessiu que ha acabat marginant Sèrbia de totes les institucions internacionals. Però això ja serà una història que, als catalans, ens interessarà relativament.