Les renúncies de la Transició

Cada celebració del 6-D és un retorn dels tòpics sobre el model de democràcia espanyola. La monarquía de todos treu de l’armari el seu decorat argumental cada 6 de desembre i els mitjans oficials es disposen a un nou allau de frases fetes sobre aquesta gran nación. Però el 6-D és també el recordatori del que va suposar la transició, un temps de renúncies en què totes les forces en conflicte van haver de fer concessions importants. Sobretot, però, les antifranquistes.

L’antifranquisme renuncia a la ruptura

La mort de Franco al llit, el 20 de novembre de 1975, va suposar l’inici de la gran partida d’escacs que va ser la transició. Una partida entre l’estat franquista i el bloc de forces opositores. Però des del moment que el dictador mor en un hospital, la ruptura ja és una entelèquia. L’antifranquisme no havia estat capaç d’aterrar el règim. La dictadura no tenia força ni arrelament per continuar, però les forces democràtiques tampoc la tenien per provocar una ruptura. A Espanya no existia un factor com el Moviment de les Forces Armades que, l’abril del 74, havia enterrat la dictadura de Salazar a Portugal. A mida que avança el 1976, es veu clar que el sistema postfranquista es manté i que seran els dirigents sorgits del Movimiento els qui gestionaran la transició.   

El PCE s’empassa la bandera dels “nacionals”

Des de la formació del primer govern d’Adolfo Suárez, el juliol del 1976, el PCE i Catalunya estaven entre els principals maldecaps del nou president. La legalització del Partit Comunista era una patata calenta que Suárez sabia que havia d’afrontar més tard o més aviat. El model de democràcia espanyola que s’estava moldejant deixava intacte l’Estat franquista, però exigia concessions per totes bandes. Un règim polític homologable a Europa no podia convocar unes eleccions generals sense legalitzar el PCE.  

El procés que va dur a la legalització va estar ple d’entrebancs. La pressió dels sectors més immobilistes, forts a l’exèrcit, va generar tensions enormes amb el govern, en el si del qual hi havia elements que eren reticents al ritme que volia imprimir Suárez. El desembre del 1976, el dirigent històric dels comunistes, Santiago Carrillo, tornava clandestinament, amagat amb una perruca. Dies després, forçava la seva detenció. L’expedient PCE ja cremava. Feis setmanes que Suárez havia assegurat davant la cúpula militar que el partit no seria legalitzat mentre mantingués els seus postulats. Després va canviar de criteri i un sector dels uniformats no s’ho va empassar.

La massacre d’Atotxa el 24 de gener de 1977, l’assassinat de quatre advocats del PCE per un escamot ultra, i la reacció serena del partit, van impressionar el govern. Només calia trobar el moment ideal, que va ser per setmana santa, aprofitant que molts oficials estaven de permís. Aquells van ser els dies més tensos, probablement, de la transició. La legalització del PCE, el 9 d’abril va ser un triomf pels comunistes, però a un preu molt elevat. Diuen que el periodista José María Armero, director d’Europa Press, l’home que ho sabia tot de la transició, va implorar a Carrillo que el PCE respongués a la legalització amb un gest immediat. Només una setmana després, el 16 d’abril, el PCE acceptava la bandera espanyola que havia guanyat la guerra civil i la monarquia. 

PSOE: ni República ni dret d’autodeterminació

11 de maig de 1978, Comissió Constitucional del Congrés. S’està debatent el text de la Constitució, que en el seu article 1.3 deixa clar que “la forma política de l’Estat espanyol és la monarquia parlamentària”. El portaveu del PSOE, Luis Gómez Llorente, defensa la República com a forma de govern. El dirigent socialista sosté que “el nostre grup parlamentari expressa la seva profunda convicció que tot poder només és legítim mentre sigui expressió de la voluntat popular emesa lliurement”. El portaveu del PSOE afegeix que “la figura del cap de l’Estat no se situa més enllà d’aquest principi”. Uns mesos més tard, el juliol, el PSOE s’absté en la votació preliminar de l’article.

Els socialistes van acatar la majoria favorable a la monarquia com a forma de govern. En aquest aspecte concret, van adoptar una actitud més radical que el PCE, que amb la seva legalització va donar per bona la monarquia i els símbols de l’Estat. Molt aviat, però, a mida que l’elaboració de la Carta avençava al parlament, el PSOE s’aplanava a la nova realitat.

Al dret d’autodeterminació van renunciar amb més facilitat encara. El congrés de Suresnes, del 1974, quan Felipe González assumeix el lideratge del PSOE, encara proclama que l’exercici del dret d’autodeterminació és “la solució del problema de les nacionalitats”. Però aquest és un element més del que González va definir, amb cert cinisme, com “una acumulació ideològica”, fruit de l’oposició al franquisme. Així que el camí al canvi polític es va veure clar, el dret d’autodeterminació va quedar bandejat.   

Els joanistes renuncien a Joan III

Un gran derrotat de la transició va ser el comte de Barcelona, Joan de Borbó, pare de Joan Carles I i a qui els seus partidaris anomenaven Joan III. Fill d’Alfons XIII, Franco no li va permetre tornar amb la corona, i en va desconfiar des que el pretendent va conspirar contra ell des de l’exili.

Joan de Borbó no va voler adherir-se plenament al règim de Franco –tot i donar-li suport explícit durant la guerra-, però va admetre que el seu fill Joan Carles es formés a Espanya. Els diversos posicionaments del pretendent desmarcant-se de Franco –manifestos de Lausana i Estoril- van fer que el dictador el descartés com a successor. Va ser Joan Carles finalment l’ungit, i es va donar el cas sense precedents d’un fill saltant-se el pare com a titular del tron. Però Franco era capaç de tot.

El maig del 1977, en vigílies de les primeres eleccions democràtiques després de la guerra, quan ja estava clar que el monarca jugava la carta de l’homologació democràtica d’Espanya, Joan de Borbó va abdicar donant-li la legitimació dinàstica que no tenia. La televisió espanyola no va donar a l’acte, però, gaire rellevància. La causa de don Joan incomodava  fins i tot per donar notícia de la seva fi.     

De les “nacionalitats” al “café para todos”

El terme “nacionalitats” va aparèixer ja en l’inici del debat constitucional, en l’article 2, que garantia el dret a l’autonomia. El concepte va desfermar una forta polèmica. Després, tot l’article VIII de la Constitució es va convertir en el gran objectiu a abatre per part de la dreta més involucionista. L’Aliança Popular de Manuel Fraga, precedent de l’actual PP, s’hi va oposar frontalment. De fet, la mateixa AP es va dividir entre els qui no volien aprovar la Carta ni no es modificava tot l’apartat de les autonomies, i els més pragmàtics que, malgrat tot, estaven disposats a empassar-s’ho.

Les pressions de tot ordre van caure sobre els constituents. Al final, Suárez va forçar –sembla que notant l’alè dels militars al clatell- un redactat on aparegués una referencia a la indisoluble unidad. Les nacionalitats van entrar a la Constitució, però de seguida va acompanyar-les l’anomenat café para todos, la fórmula que permetia que totes les regions poguessin esdevenir comunitat autònomes. El catalanisme va renunciar, a la pràctica, a la bilateralitat.      
 
Els immobilistes han de renunciar al simple continuisme

Una de les frases més repetides en els ambients governamentals durant el tardofranquisme va ser aquella de “después de Franco, las instituciones”. És a dir, després de la mort del dictador, tocava la continuïtat del seu règim. La va pronunciar Jesús Fueyo, un dels intel·lectuals orgànics del franquisme. Però el cert és que les coses anirien per una altra banda. Des de l’aprovació de la llei de Reforma Política, estava clar que els qui somiaven un franquisme sense Franco, ras i curt, havien de despertar. Com a Il Gattopardo de Lampedusa, la pervivència de l’essencial requeria un canvi de pell.