Les enquestes han posat les coses difícils a Convergència Democràtica en aquestes eleccions espanyoles. El 20-D va assolir per poc el 15% dels vots a Catalunya i vuit diputats, cosa que va permetre preservar el grup parlamentari al Congrés. Perdre’l el 26-J tindria un significat més enllà dels mals resultats: per primer cop, Convergència no disposaria d’un grup propi al Congrés.

Segons l’enquesta del CIS, CDC –que aquest cop es presenta amb les seves sigles en exclusiva- podria obtenir 6-7 diputats, el que deixaria les coses molt costerudes per mantenir el grup parlamentari.

El grup de Minoria Catalana ha estat un clàssic de la política parlamentària. No va ser així inicialment. En el moment de constituir-se les Corts després de les eleccions de juny, es va decidir, a proposta del PSOE, que els grups havien de tenir quinze diputats. No hi havia altra i això va forçar la creació d’un grup basc-català que va aplegar PNB, CDC i els seus aliats de la coalició del Pacte Democràtic (l’EDC de Trias Fargas i el PSC-reagrupament) més els dos diputats d’ERC i el d’UDC. Uns mesos després, però, es va modificar el reglament i es va facilitar la formació de més grups en cas que una força obtingués un 20% en el conjunt de les demarcacions on es presentés i més de 250.000 vots.
Des del 1979, amb la coalició CiU ja formada, totes les legislatures espanyoles han tingut un grup de Minoria Catalana. Al llarg d’aquestes dècades, aquest grup ha simbolitzat, primer amb Miquel Roca i després amb Josep Antoni Duran i Lleida, la intervenció del catalanisme en la política espanyola. La possible pèrdua del grup seria tot un canvi d’època.    
El topall de l’article 23

L’article 23 del reglament del Congrés estableix que per formar un grup propi a la cambra calen quinze diputats. Tot seguit, inclou un seguit d’opcions: també es podran constituir en grup les formacions que hagin obtingut un 5% de vots a tot l’Estat,  o “el 15% dels vots corresponents a les circumscripcions en què haguessin presentat candidatura”. ERC i Democràcia i Llibertat (que incloïa CDC) van arribar al 15% dels vots a Catalunya però no a totes les quatre demarcacions. A Barcelona, totes dues forces sobiranistes van quedar una mica per sota. Hi va haver estira-i-arronses i els dos grups van perillar. Però finalment es va imposar una lectura no restrictiva del reglament, i els dos grups es van poder constituir amb l’acord de PP i PSOE.

Al Senat, també hi va haver un pols entre les formacions sobiranistes i els dos grans partits sobre la constitució dels grups de la cambra. Ni Esquerra ni DL arribaven als deu senadors que permeten formar un grup propi. En aquest cas, el PSOE va “deixar” dos senadors a cada grup i va facilitar, d’aquesta manera, que poguessin constituir-se sense anar al grup mixt.