La sortida d'escena de Soraya Sáenz de Santamaría posa fi a un capítol de la història del poder a Espanya. Probablement no hi hagi hagut una imatge més emblemàtica del que era l'Estat aquests darrers anys que les compareixences de qui va ser la vicepresidenta de l'executiu amb Mariano Rajoy. En pocs mesos, Santamaría ha vist com els astres s'han alineat en contra d'ella. De ser la persona més temuda de la política espanyola, tant fora com -potser especialment- dins del Partit Popular i de l'administració, l'exnúmero dos de Mariano Rajoy ha vist en poques setmanes com se li escolava entre les mans tot el poder immens que atresorava.

Una moció de censura inesperada i atrevida es va endur el govern que ella conreava per Rajoy des de la Moncloa. Després, creient que podria fer-se amb el partit, es va veure derrotada en un congrés humiliant. La fi de Santamaría en aquell conclave tenia trets, sense sang, del drama de Cèsar, víctima d'un complot multitudinari al Senat. A l'exvicepresidenta se li van acumular els enemics.    

Nascuda a Valladolid el 1971, advocada de l'Estat, va arribar al Congrés el 2004 i va anar pujant esglaons en l'estructura de poder de la formació, en aquell moment a l'oposició. Rajoy era el president del PP, però no pas el líder, i necessitava de noves lleialtats. I allí estaven María Dolores de Cospedal i Santamaría, joves i pretensioses. Per Cospedal va ser el partit. Per ella, el càrrec de portaveu al Congrés. Va ser el seu trampolí per accedir a la vicepresidència del govern espanyol quan Rajoy va arribar a la Moncloa, el 2011.

L'executora de la judicialització

Santamaría va coordinar l'acció de l'executiu davant del conflicte polític entre Catalunya i l'Estat. Ella va dirigir l'estratègia de judicialització contra el procés, que ha topat amb la justícia europea i ha provocat una forta erosió del govern Rajoy fins a la seva caiguda. Del seu equip de col·laboradors -els sorayos- se'n va dir la Brigada Aranzadi. En els mesos més àlgids del procés, jutges del Suprem i magistrats del Constitucional devien notar ben a prop l'escalf de la vicepresidenta. En el seu actuar hi ha una part gens irrellevant de la degradació de les institucions de l'Estat. Una de les seves maniobres a Catalunya va ser assajar una mena d'"Operació diàleg" que no va ser presa amb serietat per ningú. Els contactes, vehiculats per Enric Millo, es van limitar a interlocutors afins al govern espanyol. 

Un estil feridor

Santamaría ha estat una veritable "primera ministra" del president Rajoy. Sense aquesta idea no s'entén el seu poder, amb ramificacions també en els mitjans de comunicació estatals. Sense la manera com l'ha administrat, no es comprèn tampoc la manera amb què ha estat vençuda. Cada gest seu d'autoritat, li aportava un nou detractor. Cada victòria seva era l'anunci d'una revenja que vindria.

Per això el dia del congrés que va elegir Casado, eren molts els antics derrotats per ella que esperaven pels passadissos veure passar el seu cadàver. No hi eren per donar suport a Casado, sinó per assistir al funeral de la fins aleshores totpoderosa aspirant a la presidència. Com l'exministre José Manuel Soria, que explicava obertament que la volia mirar als ulls. Soria recordava el dia que, fa dos anys, va ser convocat per la vicepresidenta després que el nom del ministre aparegués vinculat als papers de Panamà. Tot el despatx de Santamaría era ple de retalls de diari... Va sortir dimitit.

Santamaría se'n va. No podia fer altra cosa. Perdedora del congrés, o s'aplanava a Casado o es quedava sense espai. A no ser que volgués competir per una plaça forta (l'alcaldia de Madrid?). Però és una dona jove i ambiciosa, i en política mai es pot posar un epitafi abans d'hora. Amb un lideratge encara tendre com el de Casado, i amb la política espanyola emboirada per la incertesa -i així serà durant un temps-, res es pot descartar. Santamaría fa un pas al costat, perquè sap que anar-se'n és la millor manera de poder tornar un dia.