Dimecres passat, en la sessió de control al govern espanyol al Congrés, un Alberto Núñez Feijóo saltava desbocat contra un Pedro Sánchez impertèrrit després que la UCO tanqués el cercle sobre l'exministre José Luis Ábalos pel cas Koldo. Després de considerar Sánchez com "el senyor U de la trama", va etzibar-li: "Marxi ja". Per força, va recordar el famós "vagi-se'n, senyor González" de José María Aznar a l'aleshores president socialista.
Sánchez es va regirar amb vehemència, recordant tots els escàndols que embruten el PP. "Al PSOE, qui la fa la paga. En el seu, quan es denuncia un cas de corrupció se l'expulsa", va dir, recordant el políticament difunt Pablo Casado. Feijóo es va posar el vestit d'Aznar, sí, però en el seu cas l'estratègia de l'actual cap de l'oposició és diferent: busca erosionar Sánchez prioritzant el front judicial. Una estratègia que aquesta setmana ha tingut un moment dramàtic amb la imputació del fiscal general de l'Estat pel TS. Aquests són els principals camps de batalla d'aquesta operació de desgast.
Un fiscal general sota setge
La decisió del TS d'imputar tot un fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, per suposada revelació de secrets per la filtració de dades de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha encetat una crisi institucional. Va ser la parella d'Ayuso qui va presentar querella per suposada revelació de secrets, mentre era investigat per frau tributari i falsedat documental.
García Ortiz afronta una enorme pressió des que es va convertir en el símbol de la desjudicialització en el poder judicial i Génova l'ha convertit en peça a abatre. Càrrec de confiança del govern, com ha estat sempre, el fiscal general ha estat reprovat pel Senat, on el PP té majoria absoluta. De moment, García Ortiz resisteix gràcies al suport explícit de Sánchez i tot l'executiu, i també de la majoria de la cúpula judicial.
No es pot desvincular la figura del fiscal general del pols entorn la llei de l'amnistia. García Ortiz ha estat una pedra a la sabata de Feijóo des que es va posar al costat de les tesis de la Moncloa. Una actuació que també l'ha dut a un enfrontament amb l'home fort de la sala penal del Suprem, Manuel Marchena, qui ara li ha tornat la pilota.
Guerra a l'amnistia
L'oposició a l'amnistia ha estat una línia permanent del discurs de Feijóo contra Sánchez. Feijóo va activar el Senat per intentar aturar la llei i, després, ha llançat tota l'esquadra del poder autonòmic del partit contra la llei, fent que totes les comunitats governades pels conservadors presentessin recurs d'inconstitucionalitat davant el TC. Alhora, van demanar la recusació, sense èxit, del president de l'alt tribunal, Cándido Conde-Pumpido, i de dos magistrats més. Només l'extitular de Justícia, Juan Manuel Campo, s'ha apartat del cas per decisió pròpia. Ara li toca prendre la decisió final sobre la llei al TC, de majoria progressista.
Cas Koldo: l'ombra allargada d'Ábalos
Aquest és probablement el tema més greu que afronta Sánchez en el front judicial contra el seu govern. La imputació de l'exministre José Luis Ábalos pel cas Koldo sembla imminent després de l'informe de la UCO que el situa com una peça rellevant en la trama de les mascaretes durant la pandèmia. El PP ha vist or en l'agreujament del cas i fins i tot va sacrificar la festa dominical per convocar una reunió urgent del comitè de direcció. Certament, Ábalos va ser un ministre important i persona propera a Sánchez dels temps en què aquest era un marginat dins del PSOE. A Génova, però, solen passar-se de frenada i han donat per bo el suposat testimoni d'algú que assegura haver dut bosses de diners a Ferraz. L'intent de lligar el cas Koldo al finançament irregular del PSOE és clar. Sánchez ja s'ha desmarcat al màxim d'Ábalos i ha recordat la resposta diferent a Ferraz i Génova en casos de corrupció.
Donar alè a Manos Limpias contra Begoña Gómez
En aquest cas, la iniciativa polítiva no ha sorgit del PP, sinó del pseudosindicat d'extrema dreta Manos Limpias, que l'abril passat va presentar denúncia contra la dona del president espanyol per presumptes delictes de corrupció i tràfic d'influències. Però Génova ha escalfat el cas tant com ha pogut. Segons els denunciants, Begoña Gómez hauria actuat en benefici d'un empresari que codirigia un seminari on ella participava, signant cartes de recomanació per a concursos públics. El jutge Juan Carlos Peinado va admetre a tràmit la causa. Pocs dies després, Sánchez responia amb els seus cinc dies de reflexió... per "tornar amb més força que mai".
Manos Limpias va admetre que havia tret la base de la denúncia de publicacions de digitals de les quals ignorava la veracitat. Peinado és un jutge conegut per les seves posicions ultraconservadores. Tot plegat ha impedit donar versemblança al cas, malgrat que el PP s'hi ha abonat. Peinado fins i tot va voler que Sánchez declarés presencialment a la Moncloa. El líder socialista va presentar denúncia per prevaricació contra el jutge. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha rebutjat la querella per considerar-la "especulativa".
Feijóo ha volgut emular Aznar amb el seu "marxi ja". El va pronunciar en el debat de l'estat de la nació del 1994, daavnt un Felipe González molt cremat i encerclat per nombrosos casos de corrupció. Al dirigent socialista, però, encara li quedaven dos anys a la Moncloa, que va abandonar després d'unes eleccions que va perdre per la mínima. Sánchez ha demostrat més capacitat de resistència que González en una situació més fràgil. Feijóo haurà d'aprendre a tenir paciència.