Per primera vegada des del 1977, Unió Democràtica de Catalunya (UDC) no serà present, d'una manera o altra, en unes eleccions. El comitè de govern de la formació ha decidit aquest dijous al vespre no concórrer a les urnes el 26-J. Una greu crisi interna, produïda per la resistència de la direcció a donar suport al procés sobiranista, així com la ruptura de la coalició CiU i la situació financera que travessa el partit, que ha recorregut a un preconcurs de creditors, han suposat una acumulació d'entrebancs que han aconsellat als dirigents democristians a no competir en les eleccions espanyoles.

Fa mesos que el mapa polític català viu en un estat de transformació. La reconstitució de l'espai d'un centredreta no independentista és una tasca a la qual s'han abocat dirigents d'Unió i caldrà veure de quina manera conclou. Ramon Espadaler ha assegurat avui que el partit es presentarà a les properes catalanes, en teoria previstes pel 2017. Però l'àmbit en què es vol situar UDC encara pot patir transformacions sensibles, i és a l'aguait de la sort del procés sobiranista.

La decisió adoptada té significació històrica. Val a dir que les relacions d'UDC amb les urnes han estat complexes. Encara més: el cas d'UDC planteja també la incògnita de la dificultat per articular un projecte democristià autònom no només a Catalunya, sinó també a l'Estat espanyol.

El fracàs de l'Equip Democristià del 77

En els inicis de la transició, un seguit de corrents democristians es van constituir amb perspectives d'èxit. En un Estat de forta tradició catòlica, es podia preveure que forces d'aquest signe tinguessin recorregut. Però a Espanya hi havia un catolicisme conservador potent, però una democràcia cristiana feble. El gruix de l'opinió conservadora va preferir altres marques, o provinents del franquisme sociològic i ideològic (Alianza Popular) o de la formalment centrista UCD.

Un hàbil Adolfo Suárez va ser capaç de seduir sectors liberals, democristians i socialdemòcrates en l'amalgama que va ser la UCD. L'Església, per la seva banda, escaldada per dècades de complicitat amb la dictadura, no va donar ales als líders democristians. Tot i així, mentre molts democristians es van integrar als rengles suaristes, uns altres van aixecar una fórmula enrevessada, anomenada Equip Democristià de l'Estat espanyol, on s'hi van afegir petites formacions amb líders brillants com Gil Robles i Ruiz Giménez, però amb pocs vots. Només van sortir elegits democristians bascos i catalans, els del PNB i d'UDC.

Però Unió no va anar sola a les urnes. Va formar la Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya, que va treure dos diputats al Congrés, un Anton Canyellas i l'altre un dirigent de la UCC, partit de centre liberal. El sostre democristià semblava baix.

Soci del pujolisme

Unió va haver d'afrontar crisis internes, amb l'expulsió de Canyellas (que al final també va voler anar-se'n a UCD). Però Unió va demostrar talent per sobreviure. El 1978 va tancar una coalició amb CDC, el partit nou de trinca fundat per Jordi Pujol. Una marca nova amb un líder carismàtic va dur UDC al poder en les eleccions de 1980. Des d'aleshores i fins a l'any passat, Unió ha estat un partit amb una gran representació institucional. La incògnita de quina força real podia aplegar el partit no es va desvetllar durant el llarg regnat pujolista ni després, ja que les tensions contínues entre els dos partits aliats, CDC i UDC, mai van acabar amb ruptura.

Els estira-i-arronses entre CDC i UDC ja van esdevenir un clàssic en la política catalana i, en algun moment, fins i tot semblaven un art democristià. En el moment de les tensions entre Pujol i Miquel Roca, UDC va semblar d'alguna manera aliat de Pujol enfront de les ambicions del número dos convergent. I així van anar passant els anys.

Espanya, sense democristians

Val a dir que la sort democristiana va ser pitjor en el si de la dreta espanyola, quan la Coalició Popular de Manuel Fraga va sumar el seu partit, AP, amb un de democristià sorgit de la crisi d'UCD, el PDP d'Óscar Alzaga. Durant anys, les tensions entre ells van ser el principal maldecap de Fraga. Finalment, José María Aznar va refundar la vella Alianza per crear el PP. Els democristians que s'hi van adherir, benvinguts van ser. La resta va quedar fora. També a l'Estat, doncs, l'espai d'un projecte democristià va quedar limitat. Només el PNB, al País Basc, lluïa credencials d'aquesta ideologia mentre omplia les urnes. Fins que Aznar els va fer fora de la Internacional DC, ell, que de democristià no n'havia estat mai.

Fent autocrítica, Duran i Lleida es lamentava, fa uns mesos, que no havia sabut escenificar el que significava una política democristiana diferenciada de les altres. Hi havia algunes experiències de govern municipal que potser haguessin estat interessants de conèixer, com el cas de Vic en els temps de l'alcalde Codina. Però el cert és que a UDC la mala cara del destí li va venir quan es va acabar la llarga era de les ambivalències pujolianes i va ser imperiós pronunciar-se sobre un projecte clar de país. Si Duran hagués sabut trobar, per enèsima vegada, un punt de confluència com el que durant tants anys va suposar la convivència de persones de matís diferent, potser Unió hagués pogut romandre en el mainstream de la política catalana.

Fos com fos, la pregunta enrevessada en la consulta interna i els resultats van suposar la fi de la cohesió interna. Figures tan rellevants com Núria de Gispert, Joan Rigol, el mateix Duran, Antoni Castellà i molts altres, des de catòlics molt tradicionals a socialcristians liberals, d'independentistes a catalanistes suaus, ja no van poder conviure més junts. Curiosament, UDC no es presenta, però Demòcrates de Catalunya –sorgit de la trencadissa d'Unió- sembla que tampoc. Com sempre en política, però, convé no fer prediccions. UDC ha demostrat sortir-se'n de totes i tractant-se de democristians, mai se sap.