Les ovelles van arribar tard i van provocar un embús que va "atrapar" el conseller Nadal.
Si
el guió i l'horari es va complir amb puntualitat quasi
britànica les úniques que van arribar tard van ser les
ovelles. El ramat que baixa de Rama a Ripoll va fer esperar un
servidor ben bé mitja hora fins que van aparèixer pels
polígons i la carretera de Sant Joan. No sabem si va ser
aquest desajust horari el que va “atrapar” al conseller Nadal en
un embús d'ovelles, element amb el qual la clàssica
solució de construir autovies sembla que no funciona. Una
vegada totes les ovelles van ser al corral -va costar déu i
ajuda- el focus d'atenció es va desplaçar a l'altre
extrem de la vila. I és que el nuvi sortia de casa seva al
carrer Josep Maria Pellicer. No sabem si l'experiència és
un grau -25 anys després repetia el Casament a Pagès- o
la pròpia personalitat de Quico Pedragosa però la
veritat és que el nuvi a dalt de cavall va resultar un actoràs
que va fer les delícies de la família i els visitants.
Les pubilles es resguarden com poden de la pluja.
Mentre
es desenvolupava el recorregut del nuvi per la vila -amb una breu
parada a les voltes de la plaça Gran per resguardar-se de les
quatre gotes que van caure- la núvia es preparava per sortir
al balcó. Envoltada de les autoritats i els padrins d'honor
-el conseller Nadal i l'escriptora mediàtica Aisha Miró-
no va quedar clar si estava més nerviosa la núvia, la
Paula Ramilo, o la seva filla. Per fer temps la coca, els embotits i
el vi van fer les delícies entre els regidors, padrins,
l'alcaldessa i el conseller.
Coca i embotits van fer les delícies de les autoritats.
De
nou, el seguici del nuvi arribava a la plaça Gran. Aquesta
vegada acompanyats dels gegants de la vila -en Guifré i na
Guinedell- i els de Sant Pau de Segúries. Abans de sortir al
balcó de casa Alós, un espectacle (?) teatral denominat
la Petició va
intentar, amb poca sort s'ha de dir, entretenir la concurrència.
I finalment, el moment esperat, la núvia al balcó i
crits de “visca la núvia” per part d'un nuvi entusiasmat.
I això, que repetien vint-i-cinc anys després.
Si
a la plaça Gran no s'hi cabia, a la del Monestir la situació
es repetia. I mentre continuava “l'esquilada” d'ovelles -no era
una exhibició, els participants es jugaven el campionat de
Catalunya- tota la comitiva arribava al Monestir on els rebia el
rector. De nou, els membres de l'organització prou feina
tenien en diferenciar als fotògrafs acreditats amb els
centenars de passavolants que amb càmeres de vídeo, de
fotografia o telèfon mòbil intentaven captar
instantànies del moment.
Els nuvis abans d'entrar al Monestir.
Per
un moment, la calma va regnar amb la celebració de l'enllaç
(o reenllaç en aquest cas) a l'interior del Monestir. A banda
de les qüestions més cerimonials un dels moments més
impressionants va ser el ball de l'Espunyolet al mateix altar.
Posteriorment, de nou el rebombori amb la sortida dels casats a la
plaça. Càmeres i més càmeres... i la
sensació, que per un dia Ripoll havia tornat unes dècades
enrere per la porta gran.
Ball de l'Espunyolet a l'altar del Monestir.
