El rei dels pops no residia a Neverland com ens volien fer creure. Rèquiem per la corrupció i la malversació de cabals
Sergi Belmonte · Instal·lador elèctric i autor del bloc Indecència 2014
Una reflexió a l'entorn de la notícia: Missa per Michael Jackson al Monestir de Ripoll
Com era d'esperar, el petit dels germans Jackson no deixa de ser notícia ni un cop encara després de mort, i ja comencen a circular rumors de tota mena sobre la seva persona. Alguns difamant la seva llegenda en vida i altres fins i tot posant en dubte la seva suposada defunció -sempre hi ha algú que afirma haver vist el fals difunt, passejant tranquil·lament per alguna platja de les Bahames o del Brasil-.
Personatge conflictiu allà on els hi hagi, malaltís i com d'un altre planeta, entranyable per a molts i màxim exponent del patetisme per a d'altres... en fi, què voleu que us digui: No tenia ni tinc res en contra del què va ser, i el recordaré sempre com l'estrambòtic famós que es va negar a créixer mai, còmplice i víctima a la vegada, de tot l'engranatge mercantil que es va generar al seu voltant. Així doncs, encara que trobi absurda una missa in memoràndum en una comarca que de ben segur no en sabia ni la seva existència, respecto a l'instigador de l'oratòria i en considero la seva ofrena mortuòria. Podria ser pitjor.
Perquè si aquest vivia dintre d'una bombolla feta a mida d'una mentalitat infantil amb la síndrome de Peter Pan, n'hi ha d'altres que no se'n estan alhora de cridar l'atenció i aprofiten la mínima oportunitat per deixar la seva petjada al llibre dels monstres consagrats. Ja ens poden venir els nord-americans amb tots els Michaels que facin falta doncs, que a casa nostra som ben capaços de crear els nostres propis ídols de masses, que el temps s'encarregà de mitificar.
I és que en el cas que avui ens ocupa, hem mantingut a Catalunya durant anys, a un calamar gegant que ha aconseguit apoderar-se de manera fraudulenta, dels fons públics d'un dels estàndards culturals bàsics de la nostra existència com a país. L'espoli de l'Orfeó Català ha estat sonor i les torres que sustentaven el Palau sencer s'han ensorrat. En qualsevol cas -permeteu-me fer un incís tècnic-, diversos estudis científics coincideixen què talment com gossos i dofins, els cefalòpodes són bestioles notablement adaptades al medi natural que les rodeja. Dotats de tentacles refinats tot ho palpen, i amb un elevat nombre d'estímuls emocionals, estan capacitats per a percebre vibracions extra sensorials que poques criatures aconsegueixen. Així doncs, no és d'estranyar que l'animaló no dubti en retractar-se de les seves accions, i amb una intel·ligència meravellosa, es penedeixi d'un desviament de capital com feia temps que no es tenia constància, i demani disculpes per un desfalc històric amb greus repercussions polítiques i socials.
Potser també demanar una cerimònia en pro de l'honestedat i la confiança amb les altes esferes, no?
Una solemne missa negre seria perfecte.
Com era d'esperar, el petit dels germans Jackson no deixa de ser notícia ni un cop encara després de mort, i ja comencen a circular rumors de tota mena sobre la seva persona. Alguns difamant la seva llegenda en vida i altres fins i tot posant en dubte la seva suposada defunció -sempre hi ha algú que afirma haver vist el fals difunt, passejant tranquil·lament per alguna platja de les Bahames o del Brasil-.
Personatge conflictiu allà on els hi hagi, malaltís i com d'un altre planeta, entranyable per a molts i màxim exponent del patetisme per a d'altres... en fi, què voleu que us digui: No tenia ni tinc res en contra del què va ser, i el recordaré sempre com l'estrambòtic famós que es va negar a créixer mai, còmplice i víctima a la vegada, de tot l'engranatge mercantil que es va generar al seu voltant. Així doncs, encara que trobi absurda una missa in memoràndum en una comarca que de ben segur no en sabia ni la seva existència, respecto a l'instigador de l'oratòria i en considero la seva ofrena mortuòria. Podria ser pitjor.
Perquè si aquest vivia dintre d'una bombolla feta a mida d'una mentalitat infantil amb la síndrome de Peter Pan, n'hi ha d'altres que no se'n estan alhora de cridar l'atenció i aprofiten la mínima oportunitat per deixar la seva petjada al llibre dels monstres consagrats. Ja ens poden venir els nord-americans amb tots els Michaels que facin falta doncs, que a casa nostra som ben capaços de crear els nostres propis ídols de masses, que el temps s'encarregà de mitificar.
I és que en el cas que avui ens ocupa, hem mantingut a Catalunya durant anys, a un calamar gegant que ha aconseguit apoderar-se de manera fraudulenta, dels fons públics d'un dels estàndards culturals bàsics de la nostra existència com a país. L'espoli de l'Orfeó Català ha estat sonor i les torres que sustentaven el Palau sencer s'han ensorrat. En qualsevol cas -permeteu-me fer un incís tècnic-, diversos estudis científics coincideixen què talment com gossos i dofins, els cefalòpodes són bestioles notablement adaptades al medi natural que les rodeja. Dotats de tentacles refinats tot ho palpen, i amb un elevat nombre d'estímuls emocionals, estan capacitats per a percebre vibracions extra sensorials que poques criatures aconsegueixen. Així doncs, no és d'estranyar que l'animaló no dubti en retractar-se de les seves accions, i amb una intel·ligència meravellosa, es penedeixi d'un desviament de capital com feia temps que no es tenia constància, i demani disculpes per un desfalc històric amb greus repercussions polítiques i socials.
Potser també demanar una cerimònia en pro de l'honestedat i la confiança amb les altes esferes, no?
Una solemne missa negre seria perfecte.
