Un any sense Xavier Vinader

Xavier Vinader va morir el 9 d'abril de 2015. NacióDigital, per commemorar el primer aniversari del seu traspàs, recorda la figura del periodista d'investigació de referència a Catalunya amb dos articles de David Fernàndez i Francesc Viadel.

Vinader, nascut a Sabadell el 1947, va ser el primer periodista exiliat ja en democràcia durant els anys 80 per les seves investigacions sobre les clavegueres de l'Estat i la guerra bruta contra ETA. Així mateix, va ser la veu periodística més autoritzada sobre els moviments d'ultradreta a l'estat espanyol.

David Fernàndez, periodista i exdiputat de la CUP, en recorda el llegat amb l'article "L'autoescola Vinader" mentre que Francesc Viadel, periodista, escriptor i professor de la Universitat Ramon Llull, ho fa amb "El misteri Xavier Vinader, encara".
 

"L'autoescola Vinader", per David Fernàndez

Pels que vam néixer, créixer i sobreviure en la democràcia banal de l'amnèsia –bastida sobre l'oblit, la impunitat i el silenci consensual-, Vinader és encara, més que mai, antídot. I recer on aixoplugar-se. I escola on seguir aprenent. I brúixola en temps de canalles. No cal dir gaire més, segurament: avui, un any després, la saudade s'acreix. Ja es pot escriure que, sí, que se l'enyora més que ahir. Però menys que demà. En la precarietat que tot ho defineix, en un país que maltracta qui més resisteix i en els temps que traginàvem a les palpentes, en Xavier se'ns va escolar. Com un miracle, gairebé, com un mirall on reconèixer-nos encara. Ens responia sempre amb més i noves preguntes de les que li dúiem, ens obligava a tot hora a no defallir i esperonava sempre a anar més enllà: preguntar, repreguntar, contrapreguntar. Llençant fils i construint ponts, suggeria no conformar-se mai amb la primera resposta. Ni mai acotar el cap: estava permès caure, deia, a condició d'aixecar-se de nou altre cop. I així sempre. Lliure com el vent, en 'Vina' era i és i serà, abans que res, un resistent que ensenyava a resistir. I allà rau encara un inesgotable agraïment permanent, insondable i infinit. Per l'escola de La Directa, en Xavier va ser la nostra autoescola: un neuroconnector de memòria i un bastió de dignitat humana contra la gris mediocritat dels nostres dies. Ho feia sense que ens adonéssim, dissimulant en horitzontal i compartint de igual a igual. Ens ensenyava a aprendre: com calia burxar en cada martingala, com investigar tots els marges i serrells, com comprendre les coses i descodificar-les i aprofundir-les, com –sobretot- treballar en equip tot refusar l'egosurfing de la professió, l'egolatria en auge i la corrupció periodística, que denunciava sense embuts i amb desencís. Mestratge vigent de la irrenunciable fórmula Vinader: vocació, mètode, equip, armament cultural, consciència crítica. Rèplica sòlida, en els anys del Parlament, Vinader –el somriure més seductor dels Països Catalans i l'humor a prova de bombes més irreverent- també hi fou sempre. I com més li agradava: discretament, remenant totes les cireres i posant fil a totes les agulles. Visitàvem al seu santuari, escoltàvem atents com mai les llargues converses i sempre, sempre, acabava caient aquella trucada sovintejada –"hauries de passar per casa..."- que anunciava un nou front, un nou ensurt o un nou paradigma. Anècdota íntima, quan li vam ensenyar a Alfons Todó el seu contracte blindat i opac a Caixa Catalunya, pujada de sou en temps de crisi, al banquer se li va escapar un inconscient "d'on l'heu tret". Vam callar aleshores, malgrat ens vam quedar amb les ganes senceres de dir-li: "Res, de part d'en Xavier Vinader". Honest fins al moll de l'ós i l'arrel de l'ànima, el darrer miracle d'en Vinader –tan miraculós com tots els que va perpetrar- va ser ajuntar al seu comiat "polis i lladres" –com va dir en Jordi Évole, vinaderià de base-. Allà hi érem mitja assemblea dels moviments socials alternatius catalans i la plana major dels Mossos d'Esquadra. Fora, una pancarta feta la vigília, de matinada, reblava: "Tu per nosaltres, nosaltres per tu". Vinader, home bo i resistent permanent, era pluja fina persistent. I per això, aquí estem i així seguim. Xops encara: amb la V de Vinader. Per sempre, per a cada passa i per a cada dubte. Gràcies, un cop més, amic. I sí: tu per nosaltres, amic, i d'ara en endavant, nosaltres per tu. Fins que ens deixin en pau, capgirem l'absurd i s'acabi el temps de tanta infàmia i tants canalles.

  

"El misteri Xavier Vinader, encara"; per Francesc Viadel

Vaig conèixer Xavier Vinader al despatx de casa seva, a la Plaça Tetuan de Barcelona. Un despatx o una talaia amb finestres màgiques des d’on es podien divisar els budells convulsos de l’Estat, els paisatges impossibles de països molt llunyans o els espectres de tots els cafès d’un París inquietant, perillós. D’això ja fa més de vint anys. Vinader seia atrinxerat darrere d’una taula atapeïda de papers, envoltat de prestatgeries farcides de llibres, guarnides amb amulets insòlits com ara una bomba de mà, un punyal, una placa de policia o una ploma d’indi. Jo, aleshores, només era un xicot de poble que havia acabat la carrera entre temporada i temporada d’anar a collir taronges i que tenia el seu primer contracte com a reporter al setmanari El Temps. Ell ja era un periodista veterà, un mite, algú que havia estat capaç amb les seves peces periodístiques de girar com un pop a tot un Estat espanyol. Peces sobre el terrorisme d’Estat, sobre l’IRA, sobre l’extrema dreta, sobre espies com Garbo, sobre criminals nazis com l’ucraïnès Demjanjuk més conegut per Ivà el Terrible, sobre atracadors, pispes i lladregots... Em va semblar increïble que aquell tipus petit, amb un cos castigat per la pòlio, que movia els braços i les mans com una aranya i que reia com un bruixot entremaliat, haguera estat capaç de fer tantes coses mogut per una força de voluntat i per una curiositat insadollable. Vinader treballava i furgava per tot com un talp fins i tot quan dormia, també quan els altres ens disposàvem a dormir. De no haver-me ensopegat amb ell potser m’haguera cregut per sempre més que els dolents i els bons només estaven en nòmina de Marvel Comics. Potser mai no haguera estat capaç de distingir entre una anciana veïna i una enverinadora en potència, entre un honest guàrdia municipal i un perillós torturador. Durant els anys que vaig treballar a les seves ordres vaig descobrir moltes coses, la majoria no estaven amagades enlloc, sinó que estaven ben a la vista, ben a prop. Jo era aleshores, deia, un pobre xicot de poble –i em moriré sent-ho- que volia escriure poemes i ell una llegenda, un home dret i fet que s’havia passat mitja vida fugint, amagant-se i sortint per a contraatacar sempre amb una esfereïdora contundència. Vinader era, però, també un misteri... Podia treure’t tots teus secrets més ocults mentre es prenia una tassa de te amb tu, entre ganyota i riallota, però, en canvi, tu a penes arribaries a saber quasi res d’ell. Qui sap si alguna de les seves rutines en les quals potser t’havia implicat, potser alguna anècdota, desdibuixada, remota... En realitat, mai ningú no el va arribar a conèixer de veritat. Tot plegat, el secret era la seva cuirassa, la millor protecció per a algú que en el fons, malgrat haver plantat cara a tipus d’aquells que et fan tremolar els genolls amb una sola mirada, mai no havia deixat de ser un nen fràgil, espantadís, molt necessitat dels altres, entranyable... Per a mi Vinader va ser algú molt important. No dic tan sols a nivell professional. També ho va ser a nivell personal. Em va ajudar a formar-me un idea del món molt més ajustada a la realitat, més enllà dels meus límits mentals condicionats per un origen i per unes possibilitats, per uns coneixements. Parlo d’un món meravellós que segons la mirada de Vinader ballava al so del jazz i de la bossa nova, que feia gust de Calvados i whisky dels bons, que s’explicava com un conte d’indis i cowboys però que també estava ple de monstres terribles amb un aspecte del tot vulgar. Un món amenaçat per l’avarícia, la crueltat, la irresistible temptació de la dominació dels uns pels altres...   Al capdavall, amb vaig aprendre a convertir-me en un ciutadà conscient de la importància de l’ofici de periodista, del caràcter absolut de la llibertat.    Avui encara quan parlo d’ell als meus alumnes, em commoc. Se’m fa estrany que ja no sigui aquí. Fins i tot, sovint, em passar per sota del balcó de casa seva, penso que tot ha estat un maleït muntatge, que Vinader deu estar enfonsat darrere de la seva taula, penjat a l’aparell, escoltant atentament la confessió d’un exconvicte, d’un espia penedit, d’un polític espantat, d’un mosso d’esquadra fastiguejat mentre dibuixa gargots en un paper rebregat o dissenya un mapa secret de la condició humana... Per què collons tothom li ho explicàvem tot? Penso, definitivament, que la seva mort com la seva vida ha estat un misteri, encara.