Ben aviat farà trenta anys de la ràtzia contra militants independentistes que va tenir lloc poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. Una operació repressiva, coneguda mediàticament com Operació Garzón, i que va afectar una seixantena de militants independentistes entre les persones detingudes i d'altres que van ser encausades. Una operació dirigida per tres personatges del govern del PSOE que és bo no oblidar: el jutge Baltasar Garzón, el ministre socialista José Luís Corcuera i el director de la guàrdia civil Luís Roldán.

A la presó, complint pena o a l'exili n'hi havia una trentena més. Val a dir que la repressió contra l'independentisme combatiu no s'aturarà en l'anomenada transició política i fins a l'any 1992 el nombre de persones detingudes per la seva militància independentista arribarà a les 185, la majoria detingudes en l'aplicació de l'anomenada llei antiterrorista. Aquesta xifra augmentarà fins a tres centenars l'any 2000 i afectaria també als moviments socials i antimilitaristes.

Val a dir que la tortura i la presó acompanyarà la majoria d'aquelles detencions. I quan parlem de tortura estem parlant de botxins que ens colpejaven, que ens ofegaven amb una bossa de plàstic al cap, que proferien tota mena de crits i amenaces, que ens aplicaven uns cables elèctrics, que ens feien estar hores dempeus sense descansar... Mai la justícia espanyola ha investigat cap de les denúncies per tortures que aquelles persones vam presentar i avui en dia els botxins, continuen cobrant del mateix estat.

Les clavegueres de l'estat són antigues i ningú no les podrà netejar mai perquè formen part de l'essència d'un estat corrupte i de molt baix nivell democràtic. No ens enganyem, acabar amb les clavegueres implica acabar amb aquest estat.

Semblava que després dels Jocs Olímpics el país havia entrat en una fase de desmobilització general. L'independentisme tenia representació parlamentària i copiant el que predicava l'historiador neoliberal Francis Fukuyama, semblava que havíem arribat a la fi de la història. La lluita antirepressiva es movia en uns paràmetres molt diferents i llevat d'excepcions concretes, com ara el concert del Palau de la Música de Barcelona o el Concert per la Llibertat de Girona l'any 1992, les accions de solidaritat si bé no es van aturar mai, tenien proporcions molt reduïdes.

Es fa difícil parlar del suport psicosocial que aquelles persones podien rebre perquè senzillament no existia cap instància organitzada al respecte. Als familiars, les altres víctimes de la repressió, no els era fàcil trencar amb un silenci imposat per instàncies polítiques i judicials amb la connivència d'uns partits que potser ara formen part de l'espai independentista, però que aleshores miraven cap a una altra banda.

Des de l'any 1992 fins a l'inici de segle moltes de les persones represaliades vam participar d'actes antirepressius arreu del país, actes organitzats per persones solidàries i que en general tenien poca assistència si els comparem amb els que podem veure actualment. Mai no oblidaré un acte on només va venir una persona i no era qui ho organitzava... Però aquelles mostres de solidaritat eren claus per no defallir en una lluita que se sabia llarga i dura.

En pocs anys el país s'ha capgirat en molts sentits. No es tractava de la fi de la història sinó que la primera dècada del segle va ser d'un període de replegament per emergir posteriorment amb més força, això no ho podem negar. Com tampoc podem negar que encara ens queda feina per tombar un estat que no coneix una altra manera de resoldre els conflictes polítics i socials que no sigui la repressió. L'estat quan exerceix la repressió contra l'independentisme no fa distincions, i no té cap sentit que ho fem nosaltres.

L'octubre del 2021 es va celebrar a Girona la Conferència Nacional Antirepressiva que va acabar amb un clam a la creació d'un front comú contra la repressió. La lluita antirepressiva ha sigut i és clau per avançar en la lluita per l'emancipació nacional i social del nostre poble i entremig de les contradiccions del moviment independentista hem de ser capaços de trobar una resposta comuna. El repte és nostre.