Participar d’allò que és públic, d’allò que forma part del bé comú, és una acció humana que segurament es perd en la nit del temps, i fàcilment podem imaginar els nostres ancestres posant-se d’acord per fer una tasca comuna. Per tant podríem convenir que és una acció que ens defineix com a membres d’una comunitat i alhora arribaríem a copsar el poder transformador de la participació ciutadana en determinades conjuntures. 

Segurament un dels missatges més poderosos que va emergir dels moviments del 15M va ser que hi havia una altra manera de fer les coses, que es podia pensar una manera diferent de fer política, una manera que anava més enllà de votar cada quatre anys. Un missatge que, teòricament, hauria de connectar fàcilment amb l’ADN de les opcions polítiques que se situen a l’esquerra. Al cap i a la fi ningú no parla de fer la revolució, sinó de capgirar una manera de fer que massa vegades a la pràctica institucionalitza la participació fins a desactivar el seu potencial transformador.

En el pla teòric no és difícil connectar la participació ciutadana amb les essències de la democràcia, no és res que no hagi estat escrit abans, fins i tot en normatives tan properes com el Reglament de Participació Ciutadana de Sant Cugat, que diu sense embuts: “La implicació de la ciutadania a la vida col·lectiva no s’ha de limitar a l’elecció cada quatre anys dels seus representants a l’Ajuntament, sinó que cal avançar cap a una democràcia participativa que accepti i reconegui un major protagonisme de la ciutadania en la construcció col·lectiva de la ciutat i en les decisions que l’afecten.”

Quin és el problema, doncs? Per què, tenint el vent a favor, si entenem que un govern d’esquerres es pot considerar un avantatge en matèria de participació, no hi ha canvis rellevants que proporcioni a la ciutadania espais de participació i de decisió que vagin més enllà de la crida a les urnes cada quatre anys? 

Es fa difícil de respondre aquesta pregunta, però probablement un dels eixos sobre el qual pivota la resposta és la por a cedir un poder que en mans de la ciutadania pot arribar a qüestionar, per la via dels fets, les essències de la democràcia representativa que impera actualment. I aquesta por, comprensible des de posicions conservadores, és inacceptable des de posicionaments de l’esquerra, sobretot perquè, com apunta el filòsof César Rendueles la democràcia l’hem d’entendre com una forma de vida, i no hauria de ser només vista com un conjunt de regles procedimentals per organitzar la vida pública sinó com un sistema capaç de garantir la reducció de les desigualtats ja que quan no hi ha igualtat la democràcia es deteriora.

Un dia un veí de la Floresta, en nom Ramon Borda, em va deixar a la bústia de casa un llibre que portava per títol “Los (bienes) comunes”, una interessant reflexió en forma de conversa entre l’esmentat César Rendueles i Joan Subirats sobre la importància de reconstruir els béns comuns entesos com “espais de vincles, de relacions i d’elements que conformen allò que és col·lectiu”. 

És en l’àmbit municipal on aquests béns comuns es materialitzen de manera més clara, on conflueixen necessitats i projectes, tant col·lectius com individuals, i on allò que anomenem política és més sensible a la impostura. Per què, doncs, en l’àmbit de l’esquerra hi ha tanta distància entre el que es postula a nivell polític i el que a la pràctica s’acaba fent?