És difícil saber quan i com comença una tradició popular, encara que podem deduir que sempre hi va haver un primer cop, i que després, per raons que sovint se'ns escapen aquell fet, aquella activitat, aquella celebració, es va anar repetint un any rere un altre fins que els seus orígens es perden en allò que anomenem la nit dels temps. L'encant de les tradicions populars és que, per dir-ho d'alguna manera, no són de ningú en particular i tothom que vulgui hi pot participar i gaudir-ne. També és cert que moltes tradicions tenen connotacions socials i polítiques i sovint donen pistes sobre el funcionament i els valors d'una societat concreta. Els valors del patriarcat són omnipresents també en la majoria de tradicions.

Acabem de passar les festes de Nadal, segurament un dels períodes amb més expressions populars al nostre país, la majoria amb referents cristians. En aquest sentit, crida l'atenció el fet que un bon nombre de les persones que participen de l'organització d'aquestes celebracions, com ara la cavalcada reial, ho fan des del seu ateisme, el seu agnosticisme o fins i tot des de confessions no cristianes.

Les societats estan cridades a canviar, a modificar els seus valors en una dialèctica que afecta també la cultura popular com a expressió de tradicions. Quan les veïnes i veïns d'un barri, de Sant Cugat per exemple, es comprometen en l'organització d'activitats populars, aquestes activitats s'enriqueixen de noves maneres d'entendre la tradició a través d'una lectura no absent de confrontació.

Ara fa sis anys les veïnes i veïns de la Floresta organitzaven una cavalcada reial en la qual hi participaven reines. Val a dir que aquell any 2017 algunes veus, des de posicions més aviat conservadores, van qüestionar aquella decisió veïnal, i no parlo del veïnat florestà, que està acostumat a construir comunitat des de la confrontació, sinó de representants polítics poc avesats als canvis.

Des d'aleshores reines i reis vingudes totes elles d'un orient llunyà han format part de la cavalcada reial al barri, i probablement no hagi estat el primer lloc on s'optava per una cavalcada més inclusiva en termes de gènere, però el que és rellevant és que sis anys després s'hagi normalitzat i ningú ja no qüestioni aquesta composició. Des d'aleshores els reis, les reines, són en Melcior o la Melciora, el Gaspar o la Gaspara, i el Baltasar o la Baltasara.

Arribats aquí toca agrair la dedicació i l'esforç de les persones que voluntàriament anys rere any fan que puguem gaudir de celebracions com aquestes.