Ho peten. Les xerrades sobre com acompanyar la sexualitat d’infants i joves que organitzem des d’Escoles Coeducatives són les que tenen més èxit de convocatòria de lluny. Per què? Perquè és un tema que ocupa i preocupa. Som una generació que no vam rebre una bona educació sexual i hem de fer el canvi per poder oferir-los una educació com cal a les nostres filles i fills. Els hi afecta el 100% a les seves vides. 360°.
Un petit aclariment per qui tingui dubtes de què és l'educació afectivosexual: és parlar de consentiment, límits, conèixer les parts del cos i dir-li pel seu nom, sentiments i emocions, diversitat sexual i de gènere, etc. És prevenció d’abusos i violències. Però també és poder gaudir de la sexualitat i la vida amb alegria, sense pors infundades per desconeixement, prejudicis, etc.
Per si tot això fos poc. A més a més, l’educació afectivosexual contraresta l’accés que tenen a la pornografia de contingut masclista, vexatori i violent contra les dones de molts joves (un de cada quatre abans dels 13 anys, segons un estudi de Red Jóvenes e Inclusión Social) i que és la font principal d’educació sexual de molts ells. S’hi suma que aquest vincle entre masculinitat i violència té conseqüències nocives pel desenvolupament dels nois.
Entitats i reconegudes professionals com l’Anna Sàlvia o l’Elisenda Pascual, i estudis com el de Save the Children o l’Hospital Vall d’Hebron ho diuen: és necessària, vital, l’educació afectivosexual, a casa i a l’escola.
I si la família no ho fa. L’escola ho hauria de fer. Ho recullen les diferents lleis d’Educació estatals i catalanes, però no s’implementen. Des de les diferents administracions públiques no es doten de suficients recursos, formació i sobretot sensibilització; és a dir, explicar a la ciutadania, famílies i escoles per què és important, a través de campanyes de difusió clares, fàcils d’entendre i ben aterrades a la realitat.
Perquè precisament una de les grans dificultats és la no necessitat que veuen algunes famílies, mestres i direccions de fer aquesta educació afectivosexual.
I què podem fer per millorar? Doncs moltes coses senyores i senyors. El marge de millora és ampli.
Incorporar assignatures sobre educació afectivosexual en els plans d’estudi dels graus de magisteri; dotar a mestres de suport real formació i recursos; millorar la figura del representant de gènere dels consells escolars, dotar de recursos econòmics a les comissions coeducatives de les escoles (com es fa amb les de TIC); revisar amb perspectiva de gènere i coeducativa els Pla de Dinamització Educativa Municipal i fomentar que les mestres agafin aquesta oferta; crear un Observatori de Coeducació on entre altres coses, la ciutadania pogués adreçar-se per fer palès i denunciar situacions de desigualtat i discriminacions; incorporar els valors d’equitat i inclusió en la cultura dirigida a infants; creació de la figura d’agent coeducatiu per part del Departament d'Ensenyament que visiten les escoles per assessorar i acompanyar.
No ens oblidem, però que la responsabilitat no és solament de la comunitat educativa. És responsabilitat també de les regidories i conselleries d’Esports, Cultura i Comerç, per exemple. La llista és llarga.
Així, ho vam exposar en la XXX Jornada de reflexió Coeduquem per una societat més igualitària, organitzada pel Consell Escolar de Catalunya, en la qual vam ser convidades a participar com a Coordinadora de Comissions de Gènere, Coeducació i Feministes de les AFAS de les 12 escoles públiques de Sant Cugat.
PD: Just ara acaba de fer-se públic que la Generalitat incorporarà l’educació afectivosexual pels infants d'0 a 6 anys. Tant de bo, d’aquí no gaire temps, ens allunyéssim del suspens.
Un petit aclariment per qui tingui dubtes de què és l'educació afectivosexual: és parlar de consentiment, límits, conèixer les parts del cos i dir-li pel seu nom, sentiments i emocions, diversitat sexual i de gènere, etc. És prevenció d’abusos i violències. Però també és poder gaudir de la sexualitat i la vida amb alegria, sense pors infundades per desconeixement, prejudicis, etc.
Per si tot això fos poc. A més a més, l’educació afectivosexual contraresta l’accés que tenen a la pornografia de contingut masclista, vexatori i violent contra les dones de molts joves (un de cada quatre abans dels 13 anys, segons un estudi de Red Jóvenes e Inclusión Social) i que és la font principal d’educació sexual de molts ells. S’hi suma que aquest vincle entre masculinitat i violència té conseqüències nocives pel desenvolupament dels nois.
Entitats i reconegudes professionals com l’Anna Sàlvia o l’Elisenda Pascual, i estudis com el de Save the Children o l’Hospital Vall d’Hebron ho diuen: és necessària, vital, l’educació afectivosexual, a casa i a l’escola.
I si la família no ho fa. L’escola ho hauria de fer. Ho recullen les diferents lleis d’Educació estatals i catalanes, però no s’implementen. Des de les diferents administracions públiques no es doten de suficients recursos, formació i sobretot sensibilització; és a dir, explicar a la ciutadania, famílies i escoles per què és important, a través de campanyes de difusió clares, fàcils d’entendre i ben aterrades a la realitat.
Perquè precisament una de les grans dificultats és la no necessitat que veuen algunes famílies, mestres i direccions de fer aquesta educació afectivosexual.
I què podem fer per millorar? Doncs moltes coses senyores i senyors. El marge de millora és ampli.
Incorporar assignatures sobre educació afectivosexual en els plans d’estudi dels graus de magisteri; dotar a mestres de suport real formació i recursos; millorar la figura del representant de gènere dels consells escolars, dotar de recursos econòmics a les comissions coeducatives de les escoles (com es fa amb les de TIC); revisar amb perspectiva de gènere i coeducativa els Pla de Dinamització Educativa Municipal i fomentar que les mestres agafin aquesta oferta; crear un Observatori de Coeducació on entre altres coses, la ciutadania pogués adreçar-se per fer palès i denunciar situacions de desigualtat i discriminacions; incorporar els valors d’equitat i inclusió en la cultura dirigida a infants; creació de la figura d’agent coeducatiu per part del Departament d'Ensenyament que visiten les escoles per assessorar i acompanyar.
No ens oblidem, però que la responsabilitat no és solament de la comunitat educativa. És responsabilitat també de les regidories i conselleries d’Esports, Cultura i Comerç, per exemple. La llista és llarga.
Així, ho vam exposar en la XXX Jornada de reflexió Coeduquem per una societat més igualitària, organitzada pel Consell Escolar de Catalunya, en la qual vam ser convidades a participar com a Coordinadora de Comissions de Gènere, Coeducació i Feministes de les AFAS de les 12 escoles públiques de Sant Cugat.
PD: Just ara acaba de fer-se públic que la Generalitat incorporarà l’educació afectivosexual pels infants d'0 a 6 anys. Tant de bo, d’aquí no gaire temps, ens allunyéssim del suspens.