Els Jocs Olímpics de Barcelona compleixen aquest any el 25è aniversari. L'esdeveniment va permetre que la capital catalana es fes un lloc al món i consolidar el "model Barcelona", el qual va suposar una transformació radical de la ciutat. Els jocs van obrir la ciutat al mar i li van donar infraestructures com les Rondes. Amb el tombant de segle va arribar el boom turístic, i amb ell l'expulsió de veïns d'alguns barris perquè s'han gentrificat. Hi ha tingut molt a veure l'especulació immobiliària: primer amb la bombolla de la dècada passada i ara amb la del lloguer. La ciutat encara ha d'entomar el repte de com gestionar-ho.

Un pis de 39 metres quadrats al cor del barri Gòtic, a 1.200 euros al mes, o un loft a Sant Antoni de 45 metres quadrats i dues habitacions, a 1.400 mensuals. Són només dos exemples de la bombolla del lloguer que NacióDigital ha relatat amb un ampli monogràfic coincidint amb l'entrada d'any. És difícil trobar un pis per menys de 1.000 euros en molts indrets de la ciutat, cosa que està directament relacionada amb la gentrificació. Els preus pugen perquè hi ha barris que guanyen atractiu, a vegades per la mateixa intervenció municipal en l'espai públic; s'hi instal·la gent amb un alt poder adquisitiu, i es genera una pressió especulativa que foragita els veïns de tota la vida.

Hi ha discrepància sobre si aquest procés es podria haver evitat. "En el projecte olímpic de la dècada dels 80 no podíem preveure aquestes coses perquè no existien", assegura Enric Truñó, un dels barcelonins que més ha seguit l'evolució de la ciutat des de primera línia. Va ser el regidor dels Jocs del 1992, ha dirigit el Pla Estratègic de Turisme 2010-15 i ara és assessor del nou pla que s'ultima amb l'horitzó del 2020. Romà Cuyàs, que va ser el primer comissari del projecte olímpic, també assevera que la gentrificació era "un fenomen no previst" en aquells temps.

Un parc públic de lloguer ínfim

"Hi ha hagut deixadesa, omissió d'evitar la gentrificació, d'habitatge públic, de fer bona arquitectura", es queixa l'arquitecte Juli Capella. Tenir un potent parc d'habitatge de lloguer assequible podria haver contribuït a parar el cop, però no s'ha fet, a jutjar per les dades del mateix Ajuntament.

"Dels prop de 680.000 habitatges principals existents a la ciutat, tot just 10.552 són de lloguer protegit, el que representa un 1,5% del parc residencial principal", segons recull el nou Pla municipal pel Dret a l'Habitatge 2016-25, que el govern d'Ada Colau espera aprovar en poques setmanes, i amb el qual preveu construir 8.854 pisos més fins al 2025. Barcelona es mantindrà així molt lluny d'algunes de les principals capitals europees. El lloguer assequible representa el 48% dels habitatges a Amsterdam, el 30% a Berlín, el 23% a Londres i el 17% a París, segons el mateix consistori barceloní.
 
Com a delegat d'urbanisme primer, i com a conseller urbanístic de l'alcalde després, l'arquitecte Oriol Bohigas va posar les bases que van generar el "model Barcelona" en els primers anys de democràcia. Primer per encàrrec del llavors alcalde, Narcís Serra, i després amb Pasqual Maragall. La idea era "regenerar el centre i dignificar la perifèria", repassa Capella, el qual és autor a Barcelona de l'hotel Omm i el Silken, el centre comercial Heron City i el primer jardí vertical de la ciutat, a la cantonada entre l'avinguda de Tarradellas i el carrer Berlín.

Segons Capella, es tractava d'"humanitzar la ciutat des d'un punt de vista social que tendeixi a la igualtat i a la dignitat", i amb aquesta idea el van construir els successius governs socialistes amb ICV-EUiA. Del "model Barcelona" l'exalcalde Jordi Hereu prefereix dir-ne "projecte Barcelona", perquè està en continua transformació. Segons el socialista Hereu, que la va governar entre el 2006 i el 2011, és una manera de construir ciutat "molt admirada", alhora que debatuda, però no s'estalvia els elogis. "És un dels projectes més referents a l'hora de construir ciutat", ressalta, i insisteix en el fet que "és dels models més igualitaris del món". A partir de la transformació de l'espai públic s'ha contribuït a la social i econòmica segons ell.

La Torre Agbar, una icona del model de ciutat

La implantació del "model Barcelona" va deixar sonades polèmiques, com el debat sobre les places dures –sense gairebé ni un bri de verd– o la conversió del Portal de l'Àngel en espai sense cotxes i per als vianants, però es va posar el ciutadà al centre de les polítiques. Tot "comença a esquerdar-se pel mateix èxit de l'operació", explica Capella. Es deixa als arquitectes màniga ampla per fer i desfer, i els edificis rellevants passen de ser els equipaments durant els anys vuitanta a la Torre Agbar de Jean Nouvel com a màxima icona que va coronar els noranta. La pressió especulativa ja s'havia instal·lat a Barcelona.
  L'administració comença a perdre el comandament urbanístic, i Capella defensa que "el punt àlgid de la decadència es pot situar al voltant del Fòrum", on els edificis "no dialoguen", és a dir, cap allà el 2004, amb Joan Clos d'alcalde. A partir d'aquí, relata l'arquitecte, "el model degenera i es converteix una mica en paròdia, i li vénen tots els mals", com la gentrificació, i es deixa que "el capitalisme salvatge s'apoderi de la ciutat" a la recerca del màxim benefici. "Hi ha un desgavell: arriba un hoteler que vol fer un hotel, i el fa i punt", expressa, tot i que conclou que els primers processos de gentrificació ja es poden trobar a l'època olímpica. "La ciutat millora i li fas una trastada al ciutadà. És una paradoxa que els urbanistes no saben resoldre", afirma.

Metamorfosi radical de la ciutat, noves infraestructures per a fer esport i millora de la seva pràctica. Barcelona va rebre en el període 1983-1992 un total d'un bilió de pessetes d'inversió, la meitat pública i l'altra privada, segons rememora Cuyàs, el qual reivindica que els Jocs van suposar tota una injecció d'autoestima per als catalans. Es va encetar el model de col·laboració publicoprivada que ha caracteritzat el creixement de la ciutat, però sota el lideratge de l'Ajuntament, insisteix Truñó. A parer d'Hereu, "en moltes ciutats del món el mercat és el que mana", però no a Barcelona. O bé, com a mínim, no s'havia previst que fos així.

De cinc a 30 milions de visitants anuals

Fa 25 anys dels jocs, però la planificació urbanística ve de molt abans. A les acaballes del franquisme es va dissenyar la mare que condiciona totes les transformacions de la ciutat, l'encara vigent Pla General Metropolità (PGM), i es va començar a desenvolupar a principis de la dècada dels 80 amb els primers ajuntaments democràtics. "En aquell moment el turisme no era un element important a la ciutat", defensa Truñó, però amb l'any 2000 va arribar el salt que es reprodueix també a la resta d'Europa. La capital catalana ha passat de rebre uns 5 milions de visitants anuals a finals dels 80 a uns 30 milions, comptant els que pernocten i els que només fan una excursió d'un dia, ressalta.

Des del 2000 han irromput les companyies aèries de baix cost, els viatges de cap de setmana –el fenomen de les estades curtes, o short breaks–, i l'arribada d'internet i plataformes com Airbnb, que no tenen inconvenient en promocionar pisos turístics il·legals. "El fenomen de les companyies aèries low cost no és un invent de Barcelona", defensa Truñó, i constata: "Barcelona ha estat en el lloc oportú en el moment en què estaven passant totes aquestes coses". L'exalcalde Pasqual Maragall deia que volia posar el nom de la ciutat en el mapa, i ho va aconseguir, segons constata l'exregidor dels Jocs, però no s'ha posat ordre.

Estar "alerta" per no ser una nova Venècia

El turisme genera el 12% del PIB de la ciutat i ocupa 120.000 persones, cosa a no menystenir, reclama Truñó. Ara bé, considera que no es pot estar de braços plegats i sí a l'aguait per evitar ser una nova Venècia i morir d'èxit: "Hem d'estar alerta". Segons ell, "Barcelona de cap manera podria fundar-se en el futur com creix a la primera dècada dels 2000". Creixement sí, però no al "ritme desregulat" de fa uns anys, argumenta. Hereu també és partidari d'un terme intermedi, i creu que "la turismofòbia genera un pèssim concepte de ciutat". A més, tampoc s'aconseguirà que els turistes deixin d'acudir, argumenta. Són diverses les mostres de rebuig al turisme dels últims mesos, com els atacs que ha rebut aquest desembre el primer hotel que ha obert al cor de Gràcia.
 
En opinió d'Hereu, "és normal que una ciutat en els anys 90 posés l'èmfasi en la promoció turística", però a la primera dècada dels 2000 afirma que "ja es veia clar" que s'havia de passar de la promoció a la governança del turisme, i amb aquesta idea es va elaborar el primer pla estratègic 2010-15. L'exalcalde considera que ara els debats encara són els mateixos, i reclama que el turisme deixi de ser una qüestió de batussa política perquè passi a ser "un dels grans punts d'un pacte estratègic de ciutat". Subratlla que, "si hi ha bombolla immobiliària, no és només culpa del govern", i el que cal fer és gestionar-la. Les coses importants de ciutat sempre s'han acabat pactant, defensa, i recorda l'acord sobre la immigració.

"Aquí ja hem governat tots, i gent que donava moltes lliçons ara veuen que això no és tan fàcil", destaca Hereu, el qual matisa que les seves paraules no són una crítica cap als seus predecessors, Xavier Trias (CiU) i Colau (BComú). Remarca que, en funció de com la ciutat governi el turisme, demostrarà la seva capacitat de gestió de les dinàmiques del mercat. "No passen per negar el mercat, perquè gent que negaven el mercat es troben que el mercat existeix, Internet existeix i els aeroports no els tancarem", avisa, i conclou: "El mercat s'ha de governar, i s'ha de gestionar a partir d'un projecte democràtic, dels ciutadans".

Construir habitatge social i plans per regular el turisme

Quan Hereu governava, i especialment a partir de la crisi que va esclatar el 2008, els lloguers baixaven, però ara es dóna l'efecte contrari. "No és fàcil, però és un tema que hem d'intentar arreglar, perquè el que no podem fer és que els barris perdin els veïns per guanyar turistes. Seria un pèssim negoci per al projecte i per al model de ciutat", reivindica. L'exalcalde creu que la clau està en el mateix "model Barcelona", que "ni mina el mercat ni s'hi emmotlla passivament, sinó que l'intenta reconduir" perquè no trenqui la convivència ni els valors de les ciutats. "Ni turismofòbia ni acceptació passiva de tot el que vingui", sentencia.

Per ara no s'ha actuat prou. "Les polítiques no han estat prou potents per absorbir els desplaçaments que provoca aquesta allau turístic", critica Cuyàs. En opinió de l'arquitecte Juli Capella, el model de ciutat "s'hauria entès més amb una política en paral·lel d'habitatge públic". Cuyàs reclama construir habitatges dignes a un preu assequible per absorbir els barcelonins expulsats de casa seva. Hereu i Truñó també veuen l'edificació de més pisos públics de lloguer com una de les solucions.

També ho exigeix Capella, però es mostra escèptic. Creu que només es podrà redreçar la situació amb "algú amb talent" al capdavant de l'administració municipal, com quan Bohigas va crear el seu equip i va posar en marxa el "model Barcelona". El que pot tenir uns efectes més immediats són la culminació del nou pla estratègic de turisme amb l'horitzó del 2020 i l'aprovació del pla d'allotjaments turístics (PEUAT), que posarà límits al creixement hoteler i als pisos turístics. Truñó els veu "imprescindibles" per garantir que Barcelona no perdi la seva identitat. Ambdós plans han d'estar enllestits en poques setmanes.