No és veritat que per a treballar d’àngel et calga haver nascut immortal dins de les fronteres invisibles de l’ésser suprem que se situen, com quasi tothom sap, just on comença el més enllà dels límits de l’univers observable. Tampoc que perquè et contracten hages de passar com per una mena de càsting amb l’equip de producció de Déu com qui concursa en un show televisiu de cantants novells.
D’altra banda, la gent creu que als àngels se’ns assignen els clients -o com vulgueu dir-ho- en funció d’una planificació estricta com si aquest negoci tingués res a veure amb l’organització laboral d’una empresa gegant de distribució logística. Res més lluny de la realitat. En aquest negoci tothom va una miqueta a la seua bola com van els autònoms que tenen una grossa cartera de clients o els treballadors poc qualificats que s’han d’ocupar en molts oficis i fer moltes trampes per a poder passar casa.
Els àngels tenen sexe -i tant que en tenen!- i no tenen ales amb ulls, ni quatre cares, ni fan més d’un metre vuitanta, ni són rossos i atlètics, ni fets tots de llum com làmpades Led, ni s’organitzen en funció d’una jerarquia que s’encarrega de fer complir uns objectius de productivitat.
No venem assegurances porta a porta, ni aspiradores, ni som els representants d’una secta encarregats de fer adeptes fanàticament incondicionals. Tampoc som especialment bel·ligerants ni valents. Fem allò que podem atès el poder aterridor del mal, la debilitat d’una societat moralment moribunda, gangrenada.
N’he conegut de menudius i rabassuts com jo mateix, d’alts i esvelts, d’àngeles boniques i d’altres lletges com un pecat. He tingut companys espavilats com la fam i alguns completament idiotes.
Lluny del que es creu la majoria som el més paregut que hi ha al xinès que despatxa jiaotzes en un diminut local del Fort Pienc, a la farmacèutica que subministra química per a reviscolar els pius amb un somrís de sompa, al carter impacient del cul gros que mai no encerta la bústia, al metge inepte, a l’agent de la Guàrdia Urbana amb desgast de genolls que ja no agafa un carterista... Som, sobretot i per damunt de tot, perdedors.
Fet i fet, només a l’ànima dels perdedors es pot despertar el sentiment poderós de la pietat, un requisit d’obligat compliment per a formar part de la plantilla divina. Només a l’ànima dels perdedors, compte, es pot despertar també el sentiment de l’odi més ferotge que a la curta et fa caure de l’altre costat, allà en les tenebres on es cova la venjança.
Sovint em pregunten on es pot anar per a demanar faena d’àngel ni que siga a temps parcial o per a fer encàrrecs puntuals. Però, malauradament, no puc ajudar ningú. De fet, no sé si hi ha un lloc, unes oficines, una porta al cel, una adreça de correu electrònic on fer arribar les sol·licituds al barbes.
En el meu cas, em vaig fer àngel uns dies més tard que el fill de la gran puta del meu amo i senyor decidís fer-me fora a causa de no sé quin pla de reestructuració i viabilitat just al cap de poc temps que ell mateix adquirís a trinco-trinco un luxós pis a l’esquerra de l’Eixample i enviés la filla a estudiar a una caríssima escola de negocis de Hong Kong.
Amb una indemnització de riure, cinquanta-set anys acabats de fer, sense parlar anglès i amb un títol d’humanitats sota l’aixella, no hi va haver Cristo que em donés faena i en un tres i no res vaig deixar de poder pagar el lloguer del meu modest apartament a Horta.
Em vaig quedar literalment al carrer. Amb quatre cartons em vaig fer una casa com Déu mana en una illa enjardinada davant de Can Cortada. Va ser viure uns mesos i em vaig convertir en àngel. Així com us ho explique. No va ser fàcil, però. Al principi, més que les condicions de vida a què vaig veure’m abocat, el que més em va costar és superar el fet del meu fracàs, evitar els meus pensaments sinistres que sempre giraven al voltant d’un pla de revenja contra l’amo.
Pensava en bullir-lo viu, en esquarterar-lo lentament i escampar sal sobre els talls de la seua carn, en cremar-lo dins del seu maleït pis junt amb la seua dona i la seua filla, en arrencar-li els ulls al viu i soltar-lo enmig de la ronda de Dalt de mans lligades... Però de mica en mica aquests pensaments verinosos van anar cedint i de mi es va apoderar un sentiment d’infinita pietat per aquell desgraciat que, com jo, envellia, acabaria per caure malalt, moriria pixat i cagat en un llit d’hospital sense entendre res.
Va ser llavors quan vaig notar canvis importants en la meua manera de percebre el món, la vida i els elements profunds de què aquesta es conforma. Des d’aleshores diríem que soc un àngel. Tinc un parell de clients que vaig fer a la infermeria del CAP i un de molt jove que fa mesos que vagareja de casa en casa abandonada i que ve sovint a demanar-me unes poques píndoles d’haloperidol i una mica d’alcohol. La meua feina, la de tots els àngels, bàsicament consisteix a acompanyar la pena, les penes, les penalitats... Aquest dolor immens que tots patim i no sabem d’on ve, o tira les seues arrels entortolligades i robustes, impossibles d’arrencar.
De vegades, poques, Déu ens fa un toc. Escriu amb un spray uns missatges sobre un mur qualsevol de la ciutat, envia un WhatsApp o un missatge per Insta o, bé, disfressat de skater ens deixa al costat de les nostres màrfegues una nota amb instruccions: acompanya l’alemany de la bicicleta un parell de nits encara que no et parle, dus-li una mica del menjar que has robat al supermercat a aquell xicot que es punja al costat de la Ciutadella...
Si ho fas tot bé, el boss t’amanseix els pensaments negres que són com gossos enfurismats, et regala un dia nou sota aquest cel immens de llum.