Com cada mes de juny, el PP i Vox es diverteixen exaltant les fràgils emocions del moviment LGTBI. L'altre dia, a Toledo, els regidors del PSOE van exhibir la bandera multicolor durant el ple de l'Ajuntament, col·locant-la davant dels seus seients, i posteriorment l'alcalde, del PP, va sol·licitar a un agent local que l'anés a treure d'allà on era. L'aparició de l'uniformat va provocar un moment tens entre els socialistes i el cos policial.
A València, després que l'alcaldessa popular rebutgés col·locar la bandera LGTBI perquè "tampoc es fa pel dia de l'ELA, de l'Alzheimer o del càncer", els regidors de Compromís van pujar al balcó de l'Ajuntament per intentar col·locar-la ells mateixos. Novament, un policia local va fer acte de presència a la balconada per arrabassar-los la bandera de les mans i fer-los desfilar cap a casa seva. Totes dues accions, tant la de Toledo com la de València, van ser degudament gravades i pujades a les xarxes socials. I totes dues accions van ser reivindicades per ambdues bandes.
Empat tècnic... però victòria retrògrada. Perquè, com gairebé sempre, el PP i Vox han aconseguit el que volen, que és banalitzar la lluita, buidar-la de contingut i reduir-la a un tros de bandera. I, també com gairebé sempre, l'esquerra hi ha caigut de quatre potes, posant el focus en aquella bandera que es posa i es treu, en una acció sense conseqüències reals que ni fa millor la vida de cap persona LGTBI ni fa millorar les capacitats cognitives dels que perceben el col·lectiu com una amenaça.
Aquests dies torna a fer-se més que evident que, quan caiem en la trampa dels retrògrads i posem la bandera com a objecte al centre del debat, no només exasperem més la neurona justeta d'aquells que a aquestes alçades no comparteixen la reivindicació dels drets humans més bàsics, sinó que també estressem l'empatia d'aquell sector més conservador que, a base de paciència, realitat, pedagogia i un pesadíssim esforç per part de la comunitat, amb el temps ha arribat a canviar una mentalitat tant arcaica com assumida.
El PP i Vox volen això. Volen aquest estrès social. Volen que pugis al balcó i que estenguis tu la bandera LGTBI, que gravis l'acció amb el mòbil i que ho pengis immediatament a les xarxes. Volen que hagis de desplegar-la enmig del ple, que hagi de venir un policia desorientat a treure-te-la, que es creï un conflicte estrany allà enmig, i que l'únic missatge que li arribi al veí de Benalmádena sigui que la lluita del moviment consisteix en anar posant (o imposant, segons el mitjà o l'influencer que consumeixis) banderes en llocs públics.
Perquè, en acabar el dia, ningú, ni la dreta reaccionària ni tampoc l'esquerra pura, li haurà ensenyat a aquest senyor les dades, les persecucions, les pors, els prejudicis, les discriminacions, les cares trencades, els suïcidis i els assassinats que hi ha rere aquella bandera. Ell només haurà vist una bandera anant amunt i avall, una trifulga poc útil i amplificada pels mitjans de comunicació convencionals i les xarxes socials. Per obra i gràcia d'una dreta miserable i d'una esquerra a remolc, doncs, el veí de Benalmádena haurà viscut un altre juny farcit de gent adulta jugant al joc de les cadires amb una bandera.
Hi ha maneres millors d'aprofitar el 28 de juny, sens dubte. Maneres que porten la bandera més enllà. Barcelona, per exemple, ha anunciat que serà la primera ciutat de l'Estat a tenir una ordenança municipal pròpia contra els delictes d'odi i discriminació. I després d'anunciar-ho ha penjat la bandera al balcó, efectivament. Però a banda de penjar-la, l'ha dotat de contingut, l'ha dignificada, perquè aquest anunci ens duu fàcilment a prendre consciència dels delictes d'odi i dels continuats episodis de discriminació patits pel col·lectiu LGTBI. Ens duu a omplir de realitat, de coses tangibles, la lluita. Ens duu a fer inexcusable el suport al moviment.
El col·lectiu encara cau en les trampes diàries d'aquells que el voldrien arrasar. Però si hi cau és perquè, malgrat la força que sembli tenir, encara és un col·lectiu fràgil, atapeït de temors, rodejat de violència verbal i física, i amb un passat i un present que condemnen a actuar a la defensiva. Queda moltíssima feina per fer en tots els àmbits, tant dins com fora nostre; i aquesta feina passa molt, molt, molt tangencialment pels balcons dels nostres ajuntaments.