Un nou local obre al centre de Barcelona i una noia de 25 anys expressa frustració. L'establiment a priori l'encisa, el producte que se serveix és dels seus preferits, però alguna cosa falla. Fa setmanes que quan hi passa per davant s'absté d'entrar-hi i fer-ne cap comanda. Es tracta d'una botiga de te japonesa minúscula que no para de rebre visitants i que està situada a tocar del passeig de Gràcia. Al final, la jove barcelonina ho explica. "Tot està en japonès. No entenc res. I no sabria què demanar, o com demanar. Em fa vergonya i per molt que m'agradi el te, no hi entro mai per això".
El negoci al qual es refereix la jove barcelonina és el paradigma d'una tendència creixent i alhora una excepció. No és habitual trobar-se l'alfabet japonès en els rètols dels nous comerços que emergeixen a zones d'atracció de turistes i expats, però serveix per portar a l'extrem una problemàtica creixent a Barcelona: l'aparició de botigues que arraconen del tot el català, i que fins i tot a vegades costa trobar-hi informació o interlocució en castellà. Són comerços que tenen l'anglès com a idioma prioritari i que es dirigeixen sobretot a un públic estranger, si bé també s'obren a un jovent barceloní al qual apel·len a través de l'ideari de la novetat, la qualitat del producte o una narrativa de valors efectistes.
En alguns casos s'hi generen cues -l'exemple més evident són els locals on se serveix l'anomenat brunch, situat temporalment entre l'esmorzar i el dinar nostrat- o és difícil trobar-hi lloc. El debat lingüístic i comercial va emergir també l'any passat arran del reconeixement de la llista que ordena els millors bars del món. Hi havia diversos locals barcelonins entre les primeres posicions i s'hi incloïa el local Two Schmuks, al carrer Joaquim Costa. Llavors, el periodista i escriptor Pep Antoni Roig recordava a El Nacional la primera vegada que hi va entrar, ara fa un parell d'anys. "Mai a la vida havia estat en un local de Barcelona on no m'atenguessin ni en català ni en castellà, on el 100% de la clientela no fos de Barcelona i on la carta, evidentment, estigués únicament escrita en anglès".
Les externalitats del cafè "served by baristas"
En altres ocasions, els negocis -sovint molt específics, provant de generar impacte- no funcionen i, en uns mesos, apareix una nova proposta al mateix local. Passa especialment a zones on es barreja el pas de turistes, de nòmades digitals que s'estan uns mesos a la ciutat i d'expats que preveuen passar-hi uns anys. El districte de l'Eixample, algunes zones de Ciutat Vella, així com Gràcia i especialment el Poblenou en representen el focus. Una de les persones que s'ha encarregat recentment de fer un recull informal d'aquests nous locals és l'antropòleg urbà i veí poblenoví José Mansilla.
En la seva llista, publicada a la xarxa social X, s'alternen locals que tenen com a gran reclam al carrer la frase "good coffee served by baristas" amb propostes de brunch i còctels. Tres dels elements més repetits en aquest nou paradigma comercial que es concentra en barris amb una alta pressió immobiliària. De fet, des del teixit de botiguers de Barcelona s'intenta no estigmatitzar aquests locals i no confrontar la seva presència "perquè aconsegueixen que la gent vagi al local físic i això és important", però adverteixen d'alguns deures pendents. "Estaria bé que s'impliquessin molt més en l'entramat urbà i de veïnat que hi ha als barris", apunta Pròsper Puig, president de Barcelona Comerç. En el mateix sentit, el representant del eixos comercials de diversos punts de la ciutat adverteix que el creixement d'aquests locals "té algunes externalitats negatives", com el fet que "provoquen una inflació de preus en el mercat del lloguer perquè sovint poden pagar més que els anteriors inquilins".
Hilo de bares/restaurantes de #expats y nómadas digitales zona #SantMartí 🧵👇
— Jose Mansilla (@antroperplejo) January 20, 2024
1.- Eat the trip. Color piscina y nombre horroroso. En su interior hay tíos con gorro de lana cociéndose. pic.twitter.com/FI83HNuYnn
Des del seu punt de vista, el també investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) José Mansilla apunta que aquests negocis tenen diversos impactes en l'entorn. Un d'aquests efectes és l'exclusió de bona part del veïnat barceloní, que se sent incapaç de fer ús d'un local amb un llenguatge i una proposta de negoci que li és aliena. "Quan irrompen aquesta mena de locals, mai no es pensa ni en la gent gran ni en la gent molt jove. Els deixa fora", enraona l'antropòleg. Això redunda en la idea que "les ciutats capitalistes estan pensades per homes blancs, joves i sans" i que es configuren en conseqüència.
Ara bé, Mansilla entén l'ànim dels cartells, els reclams i les promocions en anglès. "No és només perquè es dirigeixin a turistes, nòmades digitals o expats. Tenen un objectiu afegit, que és revestir el negoci amb un aire de progrés i modernitat que associen a l'idioma", comenta. A més, afegeix que aquest model en auge encara pot créixer més a curt termini i assenyala una de les seves claus: "A aquests llocs ja no vas a fer un beure o tallar-te el cabell. Vas a tenir una experiència. És un nou recurs per incitar el consum. Per cobrir una necessitat o un capritx en tens prou amb una vegada cada cert temps, o amb dues. Ara bé, d'experiències mai no en fas prou. Pots tenir-ne tantes com vulguis, cadascuna és diferent, es proposa al client. Això no té res a veure amb el senyor gran que baixa a prendre el cafè del dia".
Tant l'antropòleg com el representant dels comerciants assenyalen, però, l'alta rotació d'aquests negocis, que sovint moren aviat i són substituïts per una altra proposta. Allà on hi havia una botiga de productes italians d'alta gamma ara hi ha un punt de venda de cereals o una cafeteria d'autor. "Potser el que més preocupa és que siguin tan efímers", sentencia Pròsper Puig. Amb la mirada posada a llarg termini, Mansilla pronostica que el que acabarà succeint és que hi haurà "una concentració i presència de grans cadenes internacionals" en aquests locals.
La manca de sancions en clau lingüística
Un exemple d'aquest últim model és la cadena d'hamburgueses Five Guys, que va irrompre al centre de Barcelona fa menys d'una dècada i que aviat es va trobar amb una acció de la Plataforma per la Llengua per assenyalar l'incompliment dels deures lingüístics del negoci. Una cinquantena de voluntaris van col·lapsar el local ubicat a la plaça Catalunya i van tramitar denúncies a l'Agència Catalana de Consum, ja que el sucós negoci de menjar ràpid no tenia cap carta ni informació en català. Poc després d'aquella protesta, la cadena internacional va començar a incorporar la llengua catalana a tots els plafons i cartes.
Ara bé, això és una excepció. Per més que la llei catalana marqui que tots els rètols i informacions per als clients han d'estar redactats "almenys en català", la realitat és ben diferent. "Hi ha una manca de supervisió que aigualeix la norma i marca prioritats. Camines cinc minuts per una zona mitjanament cèntrica de Barcelona i comptes molts més incompliments dels que sanciona l'Agència Catalana de Consum en tot un any", exposa Agustí Tola, membre de l'executiva de Plataforma per la Llengua i responsable de l'àrea d'empresa i consum a l'entitat.
Segons les darreres dades disponibles de l'Agència Catalana de Consum, el balanç de l'any 2022 va deixar 68 sancions a empreses que van vulnerar els drets lingüístics dels consumidors a tot Catalunya. Això representa un 7,6% del total d'accions que van acabar en multa per part de l'autoritat catalana aquell any.
Ara bé, el mateix Tola demana no centrar-ho només en aquesta agència catalana, que ha de perseguir molts altres incompliments en relació amb l'empresa i els consumidors. "S'haurien de buscar més recursos i vies perquè altres ens puguin fer que hi hagi sancions o inspeccions sobre aquests negocis dels quals cada vegada rebem més queixes", apunta el membre de Plataforma per la Llengua. Alhora, també planteja com a repte de país de futur la necessitat de bastir una protecció lingüística en l'àmbit digital, com ja s'ha fet al Quebec (Canadà).
De moment, cap administració ha fet una gran referència a aquesta realitat. El més semblant a la regulació d'aquests comerços és l'existència de pla d'usos, una eina urbanística en mans dels ajuntaments que poden limitar l'aparició de locals segons la seva naturalesa. Per exemple, perquè no apareguin negocis només destinats al monocultiu turístic. Ara bé, aquests documents són molt tècnics i acaben implicant molta negociació política que s'escapa del debat públic. Mentrestant, continua havent-hi barcelonins que no entren a locals perquè no entenen -literalment- què diu l'aparador.
