Cristina Daura: «Un dels meus somnis humits seria que la campanya contra l'extrema dreta arribés als ulls d'Abascal»

Blau, groc i vermell. Aquests són els colors que representen a la il·lustradora Cristina Daura (Barcelona, 1988). Són colors simples, però les seves obres no ho són en cap cas. Un cavall blau que corre, que alhora és una mà i que en la seva distòpica aparició vol agafar un sol blau i groc. Detall rere detall, detalls amagats al fons d'altres detalls. L'obra de Daura és un univers surrealista que t'endinsa en el seu cap, sentiments i reivindicacions.

Des d'adolescent que il·lustra amb els seus propis codis d'enteniment. Potser per això i per la seguretat que té en tot allò que fa, ha anat consolidant una firma inconfusible, que ràpidament ha cridat l'atenció internacional. En els darrers anys, Daura ha il·lustrat per a grups de música, festivals, editorials, anuncis publicitaris, revistes de culte, i, fins i tot, per a grans mitjans com The New York Timeso The New Yorker. Sens dubte mai el blau, el groc i el vermell havien pogut explicar tantes coses com ho fan els seus cavalls, conills i fantasmes distòpics.
  

El vegis on el vegis, el teu estil és inconfusible. D'on surt aquest univers surrealista?

El que jo sempre dic és que cadascú té la seva forma d’expressar-se. Hi ha gent que té més habilitat escrivint, altres cantant... En el meu cas és dibuixant. Hi ha un moment on jo, fent això, m’ho passo bé i em genera un sentiment de reclusió. És una autoteràpia d’estar jo amb mi mateixa. Dibuixo segons com em sento.

Hi ha un moment on la teva forma d’expressar-te passa per fer una espècie de diccionari sobre tu mateixa de quins codis tenen sentit per a transmetre els teus sentiments. I això, potser, per a les altres persones es veu des d’un punt de vista molt més surrealista. Per mi té un sentit i una explicació, el perquè estan les coses allà. És com entrar a parlar de sentiments, fins i tot, anècdotes però des del meu propi codi personal. 

"En les meves il·lustracions el fantasma és la pena i l’humor i el cavall l’autoestima"

Ara que dius això dels codis: cares, colors, animals... Cada figura representa una emoció?

Tot el que dibuixo, en general, sí. Després estan les il·lustracions pels articles o les campanyes més polititzades, en les que he participat darrerament. Però, fins i tot aquí, proposo codis que faig servir i que donen peu a parlar d’un sentiment o d’una acció. 

Quan faig dibuix lliure em baso molt que tots els elements tinguin una raó de ser, molt lligats a expressar com em sento. Faig servir aquests codis segons alguna vivència que estic vivint o hagi viscut i els hi dono una personalitat, tenen la seva pròpia vida. Per exemple, en les meves il·lustracions, el fantasma és la pena i l’humor i el cavall l’autoestima en si. També, depèn de com estigui el cavall representa una cosa o una altra. 
  

De fet, en el teu feed d’Instagram hi ha moltes obres dins d’una mateixa obra. Hi ha molts detalls.

Sempre penso que això algú ho veurà. La gent moltes vegades no ho analitza tant. Al final, les persones m’han reconegut i la meva feina s’ha publicat força en els últims vuit anys, però la carrera d’una artista és molt més temps. Sempre hi ha una evolució, però avui en dia sempre tenim l’anàlisi momentani i constant. Ens trobem en una època d’immediatesa i ja no m’haig d’esperar a les exposicions, es publiquen les coses abans a les xarxes. Però jo no em vull acomodar en codis, tot i que funcionin, ja que m’avorreixo ràpidament.

"M’he influenciat sobretot del còmic nord-americà underground. He sabut traduir el còmic en la meva pròpia obra"

Estàs constantment fent canvis per no caure en aquest avorriment?

Són coses que es veuen en petits detalls perquè al final en les conferències et posen imatges d’obres teves de l’any 2017 i tu has canviat una mica el teu estil. Però jo necessito veure que evoluciono i vaig canviant constantment. Els canvis estan en l’autoanàlisi, l’estructura, fer un cartell… Vull variar sempre i no repetir-me massa.

Com dèiem, les teves obres contenen obres dins d'obres, hi passen moltes coses, expliquen moltes històries. Com t'ha influït el món del còmic independent americà? Quins són els teus referents?

Llegeixo còmics des de molt petita i m’he influenciat sobretot del còmic nord-americà underground. M’agradava molt i m’hi vaig obsessionar. Era una forma d’expressar-me sense embuts i vaig trobar el meu espai. Em donava ganes de continuar dibuixant, però així no et guanyes la vida. Jo volia ser il·lustradora, però m’hauria agradat molt treure còmics. Al final vaig agafar les meves il·lustracions i vaig decidir afegir-hi vinyetes o estructures narratives com a prova, ja que no s’havia fet mai. La primera vegada que ho vaig fer va ser amb un cartell, articles de premsa i un llibre. D’aquesta manera em vaig treure aquest pes de sobre. He sabut traduir el còmic en la meva pròpia obra. 
Com és el teu procés creatiu? Quan comences una obra deixes anar el subconscient o hi ha una feina realment simbòlica al darrere?

Depèn de si és un encàrrec o si és per compte propi. En el segon cas, per a escenificar vivències indagues en idees, se m'acudeixen imatges o coses relacionades amb la teva experiència personal. És una feina que té un punt molt bonic, ja que hi ha molts factors interrelacionats entre si.

"El vermell sol estar molt present, ja que té moltes connotacions. És com molt violent, però té aquell punt de calma si l’ajuntes en el context adequat"

Els colors primaris i intensos també són un dels teus grans senyals d'identitat. Què vols transmetre amb aquesta paleta?

En el seu moment m’agradaven molt els colors primaris i jo venia d’estar treballant fent serigrafia. Quan m’estava buscant la vida va resultar que el que es veia més en aquell moment eren els colors pastel i marcava una estètica. Jo em veia forçada a agradar, però vaig veure altres models, espectaculars i preciosos a la seva manera. A partir d'aquí vaig començar a fer servir colors plans, amb els meus propis codis. Els colors responen a un sentit i em funcionen per a expressar-me una mica millor. El vermell sol estar molt present, ja que té moltes connotacions. És molt violent, però té aquell punt de calma si l’ajuntes en el context adequat. Els colors tenen un sentit, sentiments, i són un element més de la narració.Treballes pels millors diaris del món, editorials, grups de música, festivals i marques internacionals. Però també deus dir moltes vegades que "no". Què ha de tenir un projecte perquè t'hi vulguis involucrar?

La major part de les vegades dic que no perquè no tinc temps. Després també prioritzo si el client i el projecte van o no amb mi. Hi ha marques i publicitat amb les que no m’hi trobo a gust. Bancs, marques de roba o multinacionals com McDonald’s. 

Se m’associa més a un moviment cultural, d’activisme o amb mitjans de comunicació on jo em vull incloure. Si faig alguna cosa de publicitat ha de ser bastant conscient. I aquesta decisió no neix del privilegi de ser coneguda en el món de la il·lustració, ja que la primera vegada que vaig dir que no a una empresa gran va ser a Seat i no estava en el meu millor moment precisament, tenia mil euros al banc, però no em sentia còmoda, no em representava.
 
Et queda algun somni per complir? Algun client o projecte que et faria aixecar de la cadira si te'l proposessin?

Treure alguna cosa més meva personal. Tenir el coratge d’escriure i narrar amb sentit. Em costa pensar que el que escrigui ressoni al cap del lector. També em molaria molt transportar el que faig a vídeo, direcció d’art. Que el meu ull i la meva forma de fer entrés en espais de comunicació, ser part de la direcció d’art en una pel·lícula o sèrie o el guió d’una sèrie. També m’agradaria molt fer un disc de LCD Soundsystem o vincular-me a fer audiogràfics amb algun DJ o algun cartell d’un festival com el Sònar. 

Darrerament, he col·laborat amb una ONG en una campanya contra l’auge de l’extrema dreta, abans de les eleccions. En aquests encàrrecs m’hi puc implicar molt més emocionalment. De fet, cada setmana m’escolto les rodes de premsa de Vox per veure la seva perspectiva. Un dels meus somnis humits seria que aquesta pancarta arribés als ulls de Santiago Abascal.

"La primera vegada que vaig dir que no a una empresa gran va ser a Seat i no estava en el meu millor moment. Tenia mil euros al banc, però no em sentia còmoda"

Amb tota aquesta feina que tens et queda espai pels teus projectes personals?

Sí, moltes vegades el que faig és vincular allò personal amb el que em demanen. Tinc la sort que aquells qui em contracten em donen llibertat. Igual que amb les meves exposicions, així puc donar més vida a temes que em preocupen en aquell moment a nivell personal. Per exemple, jo faig teràpia i amb la meva terapeuta vaig tirar endavant un projecte per a una exposició.
  
Com ha sigut el camí des que decidir dedicar-te a la il·lustració, amb cap certesa que hagués d'anar bé, fins ara, que ets una artista consagrada i reconeguda arreu? Diries que ha canviat molt la teva manera de treballar?

Ha canviat no perquè sigui reconeguda sinó pels punts pels quals he passat. Sobretot la confiança amb la meva feina. He sigut capaç d’arribar on soc ara i, per tant, confio en mi mateixa. Econòmicament, també m’he vist recompensada i ja no dubto del que faig ni de les meves decisions. Al principi ho vaig passar molt malament, tenia molt estrès, però avui en dia estic molt bé.

Escoltes música mentre dibuixes? Quina és la teva banda sonora per excel·lència?

Quan dibuixo escolto música, però la llista depèn del moment. Quan m’he de concentrar, però ja tinc la idea al cap és electrònica, dura i robòtica. Pel que fa al moment de creació, tinc una llista que anomeno “la mineria”, perquè és d’on surten pedres precioses. Allà estan LCD Soundsystem, un bon grup per trobar la inspiració. També altres cançons puntuals d’altres grups que m’han agradat; Beach House, que em dona potència per anar endavant. També m’agrada molt la cúmbia, música llatinoamericana o el folk, però no el reggaeton.