Sarah Jafee (Norwood, Massachusetts) és una periodista de 45 anys que ha fet de tot des que als 15 anys va començar a treballar recollint la brossa que deixaven els qui anaven a escoltar música en una sala de concerts. Fa deu anys que és freelance i col·labora en mitjans com The New York Times, The Guardian i The Nation. Ara acaba de publicar per primer cop en català La feina no t’estimarà (Ara Llibres), que en castellà ha publicat Capitán Swing.

Jafee, filla d’una família jueva del nord-est dels Estats Units, és una analista prestigiosa de la realitat social. Després de tantes feines, s'ha especialitzat en l'estudi del poder i dels contrapoders, especialment el món dels treballadors i la resistència a les oligarquies. Ho fa en un context com el de la societat nord-americana, enormement polaritzada. Hi conversem amb la traductora Marta Armengol.  

Què ha volgut explicar amb aquest llibre?
El fet és que jo em vaig passar molt de temps treballant en hostaleria abans d’aconseguir la meva primera feina de periodista. Quan la vaig trobar vaig pensar: "Ja ho tinc! És la feina dels meus somnis". Però aviat vaig descobrir que les condicions, en realitat, no eren pas tan diferents. A aleshores vaig començar a pensar sobre aquest relat que ens diu que ens hem d’estimar la feina, què ens diu aquest relat, com ens demana que ens comportem i a qui beneficia. D’aquí va sorgir.

Vol dir que la majoria de la gent estima la seva feina? O simplement està obligada a continuar-hi vinculada?
Aquest llibre el vaig escriure just abans de la pandèmia i la versió en anglès es va publicar just durant la covid. Des de llavors s’ha generat un paradigma molt gran on molta gent es va adonar que aquesta percepció que tenien que el seu cap o la seva empresa es preocupava la seva sort i el seu benestar no era pas veritat. Crec que és quan s’inicia la resistència contra aquesta idea que ens hem d’estimar la feina. Molta gent ha vist que les seves condicions materials han reflectit que la feina ni ens dona seguretat, ni ens fa feliços, ni tan sols li importa si ens morim. No em vull posar dramàtica, però és així.   

En quants llocs ha treballat?
Vaig començar a treballar als 15 anys i ara en tinc 45, o sigui que porto 30 anys i durant els deu o onze soc autònoma, freelance, i es podria dir que no tinc una feina sinó moltes. He tingut tres feines a temps complet com a periodista, set o vuit en restaurants, en una botiga de bicicletes, que era el negoci familiar, en una botiga de discos i en una ONG. La primera feina que vaig tenir, en 15 anys, va ser recollint brossa en una sala de concerts. 

Amb la pandèmia s'inicia la resistència contra aquesta idea que ens hem d’estimar la feina

Quina ha estat la més divertida?
A veure, m’estimo més el que faig ara que fer de cambrera o arreplegar brossa, però al mateix la relació amb la feina depèn molt de les condicions. Una de les condicions és que els caps no siguin uns imbècils rematats. En una de les feines periodístiques que vaig tenir, el cap era un abusador sexual. En canvi, he treballat en restaurants en què la gent amb qui treballava era maquíssima i els caps eren bastant relaxats. I quan recollia brossa en sales de concerts, podia veure el concert gratis.

Hi ha menys diferència entre fer de cambrera i de professora que entre el que hauria de ser la feina i el que és?
Doncs és una bona pregunta. Treballant de cambrera he après moltes coses que crec que m’han fet millor periodista. Sovint, la connexió entre formes de treball que veiem allunyades són més properes del que ens imaginem. Però al capdavall, no vull que les feines siguin millors sinó que treballem menys. Tenir més temps lliure, que les jornades laborals siguin més curtes. Hi ha mesures per fer que qualsevol feina sigui millor.

Per exemple?
En les feines de cambrera que vaig trobar millors, teníem un bon cap, ens pagaven bé, tenia bons companys, se’ns permetia socialitzar. Té molt a veure amb el tractament que es rep en el lloc de treball. Una remuneració justa, una jornada més curta i tenir una seguretat són mesures importants. Sobretot, que se’t tracti com un ésser humà, no com un robot.

El que explica en el llibre respon molt a la situació laboral als Estats Units? Els europeus ens hi podem veure reflectits?
Ara mateix, el llibre s’ha traduït a vuit idiomes, incloent el coreà i el xinès. És a dir, arreu del món hi ha gent que s’hi veu reconeguda. Però sí, en aquest cas els Estats Units són el pitjor del pitjor. Sobretot ara, per tot el que està passant. Però pel que fa a la feina, dins de l’Occident industrialitzat, és on tenim menys garanties, som l’únic país avançat que no té permisos familiars remunerats, i a més amb certa obligació de fer-ho tot amb un somriure, que sembla una cosa molt americana.

Ara, dit això, crec que les tendència al món van una mica en aquesta direcció. L’hegemonia global és una merda immensa. I Espanya sembla que és l’únic país que està fent intents d’allunyar-se’n d’aquest model, reduint la jornada laboral. La resta de països semblen anar cap avall i sense frens. També és veritat que el relat que t’estimaràs la feina és més propi de feines de cures o d’activitats artístiques, més que no pas de la feina a les fàbriques.     

La gran pregunta sobre la IA és qui en té el control i si l'estan dissenyant per substituir-nos

La IA canviarà les coses? Les farà pitjor?
La gran pregunta sobre la tecnologia és qui en té el control. Ara tenim una gran inversió en IA generatives i grans models de llenguatge que, perquè ens entenguem, ve a ser un gran Google que parla amb frases completes però que no té res d’artificial ni d’intel·ligent. L’estan dissenyant per substituir-nos a nosaltres. Ens diuen que ja no caldran programadors perquè el ChatGPT ja sap escriure codi. A la vegada, aquesta tecnologia fa servir una quantitat tan desorbitada d’electricitat que és molt dolenta pel planeta.

Pot tenir beneficis aquest augment de la potència computacional disponible? És clar que sí, però no s’està disenyant pel bé comú sinó per enriquir encara més els rics. Podria ajudar-nos per millorar la nostra feina però ens pot precaritzar encara més. Això ve de lluny. El nom de la meva editorial en castellà, Capitán Swing, ve dels treballadors anglesos del tèxtil que destruien les màquines que els prenien la feina. La qüestió és qui controla la tecnologia i decideix quan i com es fa servir. 

Com està el moviment sindical als Estats Units? En relació a dècades enrere.
Aquest és un gran tema. Darrerament el moviment sindical està revifant, tot i que veníem d’uns mínims absoluts. Veiem coses que es comencen a fer diferent, com el lideratge per part del professorat, d’infermeres, que estan engegant el que s’anomena negociacions pel bé comú. Que vol dir que en les peticions dels sindicats s’inclouen reclamacions que afecten la comunitat en general. Posem per cas: els mestres inclouen demandes per millorar la vida dels seus alumnes i l’entorn d’on viuen. Les infermeres també reclamen mesures per millorar les condicions de vida dels pacients.

Un sector especialment amenaçat és el dels funcionaris. S'estan movent amb eficàcia?
Els treballadors públics als qui ara amenacen Donald Trump i Elon Musk estan fent una tasca divulgativa de la importància de la seva feina. D’altra banda, hi ha més organització. Ho hem vist també en moviments de treballadors de Starbucks o Amazon. I han estat sobretot els joves els qui s’han mogut. Potser és una mica exagerat de dir, però fa la impressió que tornen a fer que els sindicats molin. També hem vist canvis de lideratge en algunes centrals emblemàtiques, com els jornalers o l’automoció. Aquests han col·laborat amb altres sindicats per agafar embranzida. És molt interessant, però partíem d’una feblesa absoluta. 

Com contempla l’escenari polític al seu país? Sembla que a Donald Trump se li estan obrint vies d’aigua.
Crec que sí que s’estan veient fuites en el món Trump, ho estem veient en el tema dels aranzels, on ha hagut de fer marxa enrere. Veiem com els tribunals, fins i tot el Suprem, li estan dient que hi ha coses que no pot fer. Malauradament, l’estem veient insistir en les deportacions. El que passa amb Trump és que només és fidel a si mateix. Ara veiem com Elon Musk està ja de sortida. L’única certesa sobre Trump és que només escolta Trump. Ara només està compromès amb el racisme i el sexisme. Es fa difícil predir en quines lleis concretes es traduirà tot plegat. Té molt poc compromís ideològic. 

S’imagina un final abrupte de la seva presidència? Un impeachment?
No ho sabem, però ja li van fer dos impeachment i, tot i així, va ser reelegit. Molta gent, sobretot molts demòcrates, es van mostrar sorpresos que guanyés, cosa que em sembla frustrant perquè molts vèiem que estava cantat. No hi ha hagut una feina de planificació pel cas que això es produís, tret d’algun sindicat de treballadors federals. Aquest 1 de Maig hem vist mobilitzacions populars, cosa interessant tenint en compte que no és una gran celebració als Estats Units. Totes les anteriors grans manifestacions al país han estat en caps de setmana.

També vull dir que soc molt escèptica amb els demòcrates, perquè han estat molt febles. tret d’alguna excepció, com Bernie Sanders, que ha fet tot un seguit de mítings, tot i que no està clar quina intenció tenen, tret de voler que la gent s’enfadi molt. Hi ha hagut alguns polítics demòcrates que han fet coses, com el senador Van Hollen, que va anar al Salvador a veure l’immigrant deportat i que mereix tot el reconeixement. Però fora d’això no hi ha un gran lideratge polític i no sé molt bé què pot passar. 

Aquestes grans manifestacions de protesta amb Sanders i Alexandra Ocasio-Cortez que esmentava, no veu clar que signifiquin alguna cosa?
Aquest és el repte. Ara mateix, és cert que hi ha molta gent emprenyada i que la popularitat de Trump ha saltat per un precipici. La força dels treballadors federals, que ha anat acomiadant, és immensa. Fins i tot hi ha votants de Trump que no entenen que vagi incrementant les xifres de l’atur. Hem vist també protestes contra Musk i com les accions de Tesla han caigut, cosa que és meravellosa. Caldrà veure qui aconseguirà canalitzar aquesta protesta, perquè ara mateix la cúpula demòcrata semblen una colla d’inútils.

Hem vist que moltes escoles es negaven a deixar passar els agents d'immigració. Aconseguirem que la gent faci vaga o s'arrisqui a ser detinguda per impedir una deportació?

La gran pregunta és si la gent es cansarà i es donarà per vençuda o si farà alguna cosa. Aconseguirem que la gent faci vaga? Que la gent s’arrisqui a ser detinguda per impedir una deportació? Hem vist que moltes escoles es negaven a deixar passar els agents d’immigració. Sí que crec que el lideratge social que està sorgint ara als Estats Units està més sobre el terreny que no pas les cúpules polítiques.

Les institucions democràtiques resistiran?
Hi ha estudis de molts politòlegs que assenyalen que un ciutadà normal i corrent als Estats Units ja té poc a dir sobre les polítiques públiques. Em pregunto si això diu molt de bo sobre la nostra democràcia. Que Elon Musk es pugui gastar 25 milions de dòlars per imposar un candidat al Tribunal Suprem de Wisconsin i la majoria digui que no és fabulós, però ens hauríem d epreguntar si l’anterior govern era democràtic. Abans de Trump, el govern ja estava en mans dels rics.