A Pedralbes, una de les zones més exclusives de Barcelona, enclotat entre la falda de Collserola i unes quantes escoles d'elit es troba el Barri de la Mercè, un indret que antigament havia estat quasi un poble aïllat enmig de la muntanya, format per habitatges de protecció oficial dels primers temps de postguerra.
Avui encara, si ens hi passegem, podem tenir la sensació de viure en un petit poble mediterrani de casetes blanques unifamiliars on hi ha més silenci del que estem acostumats i els nens surten a jugar al carrer.
Per conèixer l'origen d'aquesta barriada tan peculiar ens hauríem de remuntar a l'any 1945, quan en uns terrenys inscrits a nom de la "Falange Española y de las JONS", la OSHA (Obra Sindical del Hogar y Arquitectura) va començar a bastir un projecte d'habitatge social que volia pal·liar el dèficit habitacional de famílies treballadores, generat pels bombardejos sobre la ciutat i la carestia econòmica.
La nova ideologia imperant, tot i voler donar un vessant social a aquesta iniciativa, renunciava totalment a l'herència de l'habitatge social promogut per les institucions republicanes com el GATPAC i la Casa Bloc i volien generar projectes urbanístics que transmetessin els valors de la seva ideologia.
La nova ideologia imperant renunciava totalment a l'herència de l'habitatge social Foto: Martí Juanola
Es van edificar doncs 123 edificis de planta i pis tenint com a eix vertebrador la institució de la família. De fet les cases originalment estaven pensades amb un espai per al matrimoni, un lloc comú, un pels fills i un altre per les filles (després evidentment, cadascú ha fet a casa seva el que ha volgut) fugint dels models republicans, més comunitaristes.
El Barri de la Mercè fou una de les primeres iniciatives d'habitatge social del franquisme que tenien com a criteri important una finalitat de qualitat i cercaven trobar el model d'habitatge ideal. S'ha de dir que també fou una de les últimes, perquè finalment es va acabar optant per la construcció del màxim nombre d'habitatges amb la mínima necessitat d'inversió tant d'espai com de capital inicial.
En un primer moment el projecte arquitectònic havia estat dissenyat per ser al mateix arreu i per tant no es van tenir en compte les especificitats del terreny. En el cas de la Mercè, les noves edificacions havien de salvar un fort pendent i per aquest motiu van haver de construir-se soterranis i es va fer retenció de terres.
Tot i que les condicions de vida eren molt millors que en altres barris de cases barates que hem conegut, el problema de l'aïllament de la resta del traçat urbà de la ciutat va fer que es fes molt difícil proveir-se dels productes més bàsics.
Molts veïns, aprofitant els baixos van demanar llicències per obrir tota mena d'establiments. Així, el barri es va convertir en una mena de petit poble on trobaves de tot i tothom es coneixia.
La millora econòmica dels anys 70 va trencar l'aïllament del barri fent-hi arribar vehicles privats Foto: Martí Juanola
La primera festa major va ser organitzada el 1955 per la mateixa entitat que havia promogut la construcció dels habitatges, OSHA, però aviat van ser els mateixos veïns qui van dedicar-se a fer la seva pròpia festa, que encara és un espai d'unió entre el veïnatge, gairebé un símbol fins al punt que és el barri que ha donat al nomenclàtor de Barcelona un "carrer de la Festa Major".
Per cobrir les necessitats educatives dels més menuts, en dues de les cases va arribar a habilitar-se una petita escola.
La millora econòmica dels anys 70 va trencar l'aïllament del barri fent-hi arribar vehicles privats i alhora el desenvolupament urbà de Barcelona va anar acostant-se cada cop més a la Mercè. Això va provocar que molts tanquessin el seu establiment, ja que havia deixat de ser rentable.
Als terrenys on es feia l'envelat de festa major es va construir l'escola St.Peter's School. Més tard van arribar les escoles Thau i Solc. Amb la remodelació dels districtes de la ciutat, la Mercè va deixar de dependre de Sarrià per passar a formar part del districte de Les Corts, com Pedralbes en general.
La Mercè segueix sent un espai on perdre's, d'aquells llocs de Barcelona que no semblen Barcelona Foto: Martí Juanola
Natàlia Rego, antiga veïna de quarta generació ara resident al Pirineu després d'independitzar-se, ens explica que els seus avis i pares van veure com en un principi al voltant de la Mercè només hi havia camps i que per baixar a quelcom que semblés una ciutat s'havia d'anar fins a Les Corts o Sarrià, però amb el pas del temps van quedar engolits per l'urbanisme de Pedralbes i aquell petit barri popular va acabar esdevenint una mena d'urbanització de luxe.
En morir alguns dels antics residents, normalment els fills venien les cases per tal de repartir-se l'herència traient una abundant quantitat de diners i amb el temps van començar a venir nous veïns amb un estatus econòmic més elevat.
La Natàlia diu que en alguna de les cases hi han viscut jugadors del Barça i que molts dels nous residents són famílies estrangeres. Les noves famílies amb criatures han estat les més propenses a integrar-se a les antigues tradicions del veïnat com la festa major. Amb tots els canvis però, La Mercè segueix sent un espai on perdre's, d'aquells llocs de Barcelona que no semblen Barcelona.
Si voleu conèixer més la seva història, podeu llegir el llibre La Mercè: cinquanta anys d'un barri de Les Corts (1953-2003) escrit per M. Assumpció Valls i Surià, veïna del barri que l'explica de primera mà.