Aquest dijous, el coet més potent de la història, l’Orion, es llançarà a l’espai en destinació a la cara oculta de la Lluna. Serà el primer cop en 50 anys que la NASA hi envia una tripulació. Els quatre astronautes que formen l’equip ja tenen un lloc a la història: Reid Wiseman, Victor Glover, Christina Koch i Jeremy Hansen. Glover és també el primer negre que serà enviat a l’espai. Koch serà la primera dona a formar part d’una expedició llunar de la NASA. Hensen és canadenc, com si la ciència volgués desmentir els estirabots trumpians contra el seu veí del nord.
El projecte està previst que s’allargui fins als deu dies. Més enllà de l’espectacularitat de l’anunci fet per l’agència nord-americana, cal preguntar-se el perquè d’aquesta iniciativa i per què es fa precisament ara. Aquestes són algunes claus del projecte, que s’anomena Artemis II, i que interpretem amb l’ajuda de bons especialistes.
La pugna per l’hegemonia geopolítica
Xavier Luri és el director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (ICCUB-IEEC) i catedràtic de la facultat de Física de la UB. El científic posa context històric a l’anunci de la NASA i subratlla el paper que ha tingut el factor geopolític en la cursa espacial: “A finals dels anys 50, la Unió Soviètica va llançar l’Sputnik a l’espai, posant en òrbita per primer cop un satèl·lit entorn la Terra. Això va desfermar l’ambició nord-americana per no perdre aquesta cursa”. Només van passar onze anys fins que el 1969, els Estats Units posessin la bandera nord-americana a la Lluna.
“L’aposta dels Estats Units per l’espai amb el projecte Apol·lo va arribar al 5% del PIB. Després, però, es va perdre la motivació i la NASA es va limitar a la colonització de l’òrbita baixa. No va ser fins al mandat de George Bush, a partir del 2005, que el projecte Constellation plantegés tornar a la Lluna, tot i que amb pressupost insuficient”, explica Luri. Constellation va ser el precedent d’Artemis.
Ara, pols amb la Xina
“El pols amb la Xina ha despertat la NASA”, assenyala Luri. No s’entén l’obsessió nord-americana per aterrar a la Lluna sense el pols incessant que els Estats Units mantenen amb la Xina per la primacia geopolítica. Xi Jinping ha fet de l’aterratge llunar un dels seus objectius estratègics, fixat entorn l’any 2030. No hi ha temps per perdre, i els Estats Units hi volen establir bases permanents a començaments de la propera dècada. Qui arribarà primer? En tot cas, les ambicions megalòmanes de Donald Trump han estat carburant per aquesta fita científica.
Ignasi Ribas, investigador de l’IEEC i de l’Institut de Ciències de l’Espai del CSIC, referma el que explica Luri i assegura que “la primera motivació del projecte sempre és estratègica més que científica, i respon a una lògica imperialista. Però després dels coets i dels interessos empresarials vindran els satèl·lits per a la recerca científica”. Ribas defensa l’ambició aeroespacial: “La humanitat aspira a explorar la Lluna perquè la prioritat de l’ésser humà és la recerca i la curiositat. Són projectes cars, sí, però els 100.000 milions de dòlars d’Artemis empal·lideixen davant les quantitats enormes de la indústria militar i el llançament de míssils”.
Una idea defensada també per Luri: “L’espai és estratègic en molts sentits, en tot allò que afecta l’observació de la Terra, pels estudis meteorològics, per la geolocalització, per la lluita pel clima i per tot el que representa l’economia de l’espai”.
Amb Europa, malgrat tot
El projecte, tot i que pot encaixar bé amb el discurs trumpista, incorpora elements que desmenteixen les fòbies més estúpides del president nord-americà. El menyspreu de Trump per tot allò que no sigui ell no pot desconèixer que el projecte de la NASA té la Unió Europea com a soci preferencial. Mònica Roca, expresidenta de la Cambra de Barcelona i empresària del sector aeroespacial, dirigeix la companyia isardSAT, amb seu a Catalunya i el Regne Unit, i explica a Nació que l’empresa europea Airbus ha fabricat el Mòdul de Servei Europeu (ESM) d’Orion, a través d’un contracte amb l'Agència Espacial Europea (ESA).
Es tracta d’un element essencial per Orion, perquè assegura la maniobrabilitat de la nau, el control tèrmic i els subministraments d’aigua i oxigen per a la tripulació. Roca considera que “tornar a la Lluna és un somni, però l’important és poder disposar d’un laboratori a la Lluna, que serà un salt endavant en termes de recerca científica”. Afegeix que la Lluna presenta moltes més facilitats logístiques que Mart, “on l’exercici de prova error és molt més costós”.
Mònica Roca destaca l’aposta feta per Catalunya en el sector aeroespacial, que va tenir un impuls durant el mandat del conseller Jordi Puigneró, però que els següents governs de la Generalitat, amb els presidents Aragonès i Illa, han preservat. Un element de continuïtat que ha aplegat el sector públic i el privat.
La distorsió Trump
El fet que l’actual moment de la NASA coincideixi amb el mandat de Donald Trump té molt de distorsió. L’actual Administració ha retallat els pressupostos de la ciència i ha generat desconcert en el sector. Manel Sanromà, professor de la URV i doctor en Astrofísica, ha col·laborat en projectes de l’agència nord-americana a través de l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial (INTA).
Per ell, “la NASA d’avui, sobretot la de Trump, té poc a veure amb la del projecte Apol·lo". "Dubto que hi hagi ningú a Espanya i a Europa que tingui informació directa de la estratègia actual de NASA, encara que és evident que amb els anys l’agència ha anat perdent capacitat operativa (a base de retallades) i avui gran part del que abans feia està externalitzat a empreses privades. Imagino que dins l’agència l’esperit deu ser de supervivència i esperar temps millors”, rebla. De moment, però, la NASA torna a la Lluna.
