01
de gener
de
2017
Actualitzat:
21
de gener,
20:47h
El brunzit de les rodes de les maletes trolley és la banda sonora del barri des de primera hora del matí. S'aturen, miren amunt i fan mitja volta seguint les indicacions de Google Maps. Es barregen entre els veïns que carretegen bosses de compra amunt i avall i furgonetes que fan càlculs per girar pels estrets carrers del Gòtic, un barri on ja hi ha més places per a turistes que per a residents.
"Sí, el barri ha canviat del tot", explica Raül Galeto, de 41 anys. Ell, que regenta un bar al barri en el qual ha viscut tota la vida, ha vist com de la colla de 25 amics que eren només tres segueixen sent veïns seus. Els lloguers s'han disparat fins a tal punt que la gran majoria ha hagut de marxar, a contracor, cap a barris de la perifèria.
1. Sobreviure al Gòtic: "Aquest barri és casa meva"
La Remei Poyato, de 59 anys, relata amb resignació com ha hagut de deixar el barri on ha estat una dècada i del qual mai hagués volgut marxar. Colpejada per la crisi econòmica, es va quedar a l'atur a una edat que assegura que és especialment complicada. "Jo sempre havia treballat com a dependenta de botigues de roba, però quan et fas gran ja no et volen", lamenta. La situació es va complicar quan el seu fill, que ara té 35 anys i que treballava com a administratiu en un banc, també es va quedar sense feina i va deixar el pis compartit on vivia per tornar amb la mare.
Va arribar un punt que no podien fer front als 600 euros de lloguer que pagaven per un pis d'una habitació al carrer d'Avinyó i que van haver de recórrer a un menjador social. Durant sis mesos no van pagar la mensualitat i, finalment, van ser desnonats. "Ho vaig perdre tot", explica. L'Ajuntament de Barcelona els va procurar un allotjament provisional fins que els va reubicar en un pis al barri de la Verneda. La Remei ha pogut trobar feina en una xarcuteria amb la qual pot fer front a un lloguer social de 50 euros mentre el seu fill segueix buscant, però és molt difícil que puguin tornar al Gòtic. "Seria la il·lusió de la meva vida perquè jo sento que aquest barri és casa meva", diu amb els ulls plorosos.
.jpg)
2. La pressió dels inversors: "Ja han vingut dos cops a veure el pis"
És inevitable que la Glòria Amador, que té 74 anys, es miri de reüll l'edifici del costat de casa seva, al carrer d'en Gignàs. El va comprar un inversor i ja no hi queda cap veí, estan fent-hi obres per tornar a llogar els pisos a preus més elevats. També el seu edifici ha estat venut. "Uns homes van venir a veure el meu pis en dues ocasions", afirma. En un principi els van anunciar que volien fer obres en tot l'edifici, però finalment començaran pels pisos que a hores d'ara estan buits, ja que la majoria de veïns tenen contractes de lloguer que encara no vencen.
La Glòria, a més, té un contracte antic indefinit i paga 230 euros al mes. La seva filla, que viu davant, ja n'està abonant 800 amb un esforç econòmic molt important si es té en compte el seu nivell de renda. Què passarà quan els pisos que estan buits ja estiguin reformats i venci el lloguer de la resta? "Em fa patir que ens passi com als veïns del costat. Jo no vull marxar d'aquí", relata la Glòria. Haver de traslladar-se a un altre barri seria, per a ella, "desmuntar-li" la vida. Al Gòtic no només porta quasi 50 anys sinó que també hi té la filla i tota la seva xarxa social.
.jpg)
3. Un habitatge de renda antiga envoltat de pisos turístics
Lluny queden aquells anys en què deixaven les claus al veí quan marxava de vacances, com recorda l'Ibrahim Benítez, de 62 anys. La seva mare, la María Ángeles Casteleiro, de 87, va ser durant dues dècades la portera de l'edifici del carrer Lledó en el qual porta vivint 52 anys. Al bloc, quasi la meitat dels 14 pisos són ara turístics. Just després dels Jocs Olímpics, a l'any 1994, un grup immobiliari va comprar el bloc sencer.
Ja aleshores van obligar els veïns a triar entre comprar el pis o marxar. La María Ángeles, però, segueix tenint un contracte de renda antic i relata com de difícil és conèixer els veïns més enllà del propi replà. A més, com la Glòria, troba a faltar comerç de productes bàsics que estiguin a prop de casa a preus assequibles, ja que estaven envoltades d'establiments de souvenirs.
4. Del Poblenou a l'Avinguda Meridiana: "Tot és car, no només l'habitatge!"
La Clara, que és vetlladora social, ha viscut tota la vida al barri del Poblenou. La Gemma, professora d'anglès, hi havia viscut els darrers tres anys. Quan van voler buscar un pis per compartir, ambdues ho van trobar impossible. "Abans pagava 600 euros amb dos companys. Ara, o trobes una oferta d'algú que coneixes o oblida't de viure al Poblenou sent jove, precari i en condicions d'inestabilitat", es lamenta la Gemma. Finalment, s'han hagut de conformar amb un pis a l'Avinguda Meridiana, al barri del Clot, on finalment han acabat acceptant un preu més alt. "Paguem 850 euros per un pis de 65 metres quadrats i amb problemes greus d'humitat. És molt fred i no té calefacció".
Els veïns del Poblenou han viscut un increment de preus dels lloguers i del nivell de vida en tan sols uns pocs anys a causa de l'impuls turístic que viu la zona. "Ja no és només l'habitatge, és que no pots baixar a fer una cervesa a la rambla perquè és caríssim! Els bars de tota la vida els substitueixen còctels hipsters per turistes o, si no, apugen els preus", diu la Clara. Tant l'una com l'altra se senten expulsades del barri on han viscut, treballen i del qual formen part. Tot i així, no perden l'esperança. La Clara s'ha fet membre de la plataforma "A Poblenou ens plantem", on veïns i veïnes denuncien els efectes que el boom turístic ha provocat en un barri "de tota la vida".
Una bombolla que torna a colpejar els joves
La bombolla del lloguer que pateix Barcelona, i que tant el consistori com els agents socials admeten amb preocupació, afecta sobretot els col·lectius més vulnerables. Per això, a més de la gent gran, els joves surten tan malparats. L’atur entre els menors de 30 anys s’ha triplicat des de l’inici de la crisi, segons denuncia la Taula del Tercer Sector. A més, la temporalitat dels contractes laborals i els sous baixos dificulten l’accés a l’habitatge fins i tot entre els que treballen. El lloguer en pisos compartits és l’única opció per a molts. Ara, però, la forta demanda i la manca d’oferta apuja també aquestes rendes i l’emancipació dels joves es converteix en un objectiu impossible d’assolir.
1. La por que t’apugin el preu: "La culpa és també de les immobiliàries"
La Rebeca ja fa cinc anys que viu de lloguer al mateix pis de l’Esquerra de l'Eixample, a prop de l’Hospital Clínic. A l’abril se li acaba el contracte i tem que la propietària li apugi el preu del pis que li va permetre independitzar-se. Primer hi va viure amb una amiga i ara ja hi viu amb la parella. És el típic pis antic de Barcelona: sostres alts, ceràmica hidràulica, tres habitacions i un passadís llarguíssim. Malgrat la bona ubicació, explica, l’habitatge no està en condicions. "Les finestres no aïllen, les parets tenen esquerdes, les rajoles del bany cauen i ja se m’han despenjat tres portes de l’armari de la cuina. La propietària mai no les ha arreglat ni ha fet cas a les meves peticions", denuncia.
Tot l’edifici pertany a una sola persona, que ja l’ha avisat que, com que no és menor de 30 anys, Hisenda no li desgravarà, a banda que la llei que permetia aquestes rebaixes el govern espanyol la va derogar fa anys. En resum, a l’arrendador ja no li surt a compte mantenir el preu com fins ara. "Això és culpa també de les agències immobiliàries, que collen els propietaris perquè apugin el preu perquè així elles també cobren més", alerta. La Rebeca explica que el seu contracte de lloguer "té clàusules abusives", com ara que l’inquilí ha de pagar tots els desperfectes per ús o assumir tots els canvis en el subministraments. Va ser un advocat amic, quan la Rebeca buscava assessorament per saber si havia de pagar ella mateixa els desperfectes, qui li va advertir fa poques setmanes que el seu contracte en tenia.
2. Un canvi de vida imminent: "Ja ens han avisat que no ens podem quedar"
L’Arnau ja sap que ell i la seva parella hauran de marxar del pis. Paguen 600 euros per un habitatge en un edifici de la part alta de Barcelona, a la Ronda del General Mitre, a prop dels transports, i saben que trobar un nou habitatge a aquest preu serà impossible. El propietari fa temps que intenta desfer-se de tots els llogaters. "Creiem que vol vendre’s l’edifici o llogar molt més car, i en traurà molts diners si ho fa. Hi ha 14 plantes i a cada planta hi ha nou pisos. Imagina’t!", explica.
Ell i la seva parella van saber que haurien de marxar quan van anar a revisar el contracte com feien cada any, tal com figura en una de les clàusules. Ells van acceptar fer-ho des del principi perquè els permetia renegociar a la baixa el preu. Aquell mateix dia, en tornar a casa, una veïna els va avisar que el proper any ja no els hi renovarien, perquè a ella, com a d’altres llogaters, ja els havien avisat que els farien fora o que els apujarien el lloguer a un preu inassequible. "La veïna és una senyora gran i haurà de buscar pis amb la seva edat. Què trobarà i com?", es lamenta l’Arnau. De moment, ja han visitat cinc pisos i dos d’ells els agraden, però encara no s’han decidit. "El que menys ens agrada és el preu!", fa broma.
3. A la cerca de pis: “Els propietaris decideixen segons la teva renda”
La Mariona és de Girona, però viu a Barcelona per poder estudiar a la universitat. Amb els estalvis del sou de cambrera de l’estiu i alguna beca que li han concedit es paga el lloguer que comparteix amb dos companys més al Baix Guinardó. La cerca de pis va ser tota una odissea. La gran majoria de pisos on van mirar els van demanar la renda de les famílies com a aval i, segons paràmetres econòmics, els propietaris decidien qui es quedava el pis. "Fins i tot hi havia llocs on havíem de demostrar que els nostres pares podien pagar sols el lloguer complet", reconeix la Mariona, a qui no li fa gràcia que la majoria d'immobiliàries tinguin les dades econòmiques de la seva família.
Abans tots tres vivien en un pis de Sagrada Família, però quan van decidir sortir a buscar un altre habitatge el propietari no els hi va voler tornar el dipòsit i la fiança completa. "Quan vam entrar-hi vam pagar dos mesos per cap, uns 1.800 euros en total. En principi només ens hauria d'haver descomptat una tauleta i un mirall de lavabo que se'ns va trencar", però no va ser així. També els hi va descomptar la pintura de la paret i una reparació completa del lavabo, entre d'altres. "Quan ets un estudiant, els propietaris fan el que volen".
4. Una quimera pels estudiants: "La meva opció és marxar del país"
La Marina és una estudiant d’Humanitats i, com qualsevol altra universitària, la seva matrícula oscil·la entre els 1.500 i els 2.500 euros. Aquest estiu, com altres anys, ha estat treballant de cambrera a jornada completa. Després de tornar d'Erasmus va decidir posar-se a buscar pis per aquest curs amb dues companyes més, però van haver de desestimar la idea després de quatre mesos perquè no trobaven opcions dins del pressupost de 900 euros mensuals que entre les tres es podien permetre. "O trobaves llocs molt precaris o gangues molt demandades que visitaven grups de deu persones cada mitja hora", recorda.
Un cop començat el curs, la Marina va veure que compaginar estudis d’assistència obligatòria, torns de nit a la feina i la cerca d’habitatge era una tasca quasi inassolible. Ja no només ha abandonat l'objectiu d'emancipar-se, també de fer-ho a Barcelona. "La meva opció és marxar del país. Si volgués marxar de casa aquí hauria d'anar buscant feines que no em deixarien progressar acadèmicament i en algun moment, m'agradaria treballar al meu àmbit".
"Sí, el barri ha canviat del tot", explica Raül Galeto, de 41 anys. Ell, que regenta un bar al barri en el qual ha viscut tota la vida, ha vist com de la colla de 25 amics que eren només tres segueixen sent veïns seus. Els lloguers s'han disparat fins a tal punt que la gran majoria ha hagut de marxar, a contracor, cap a barris de la perifèria.
1. Sobreviure al Gòtic: "Aquest barri és casa meva"
La Remei Poyato, de 59 anys, relata amb resignació com ha hagut de deixar el barri on ha estat una dècada i del qual mai hagués volgut marxar. Colpejada per la crisi econòmica, es va quedar a l'atur a una edat que assegura que és especialment complicada. "Jo sempre havia treballat com a dependenta de botigues de roba, però quan et fas gran ja no et volen", lamenta. La situació es va complicar quan el seu fill, que ara té 35 anys i que treballava com a administratiu en un banc, també es va quedar sense feina i va deixar el pis compartit on vivia per tornar amb la mare.
Remei Poyato (Verneda): "Tornar al Gòtic seria la il·lusió de la meva vida perquè jo sento que aquest barri és casa meva"
Va arribar un punt que no podien fer front als 600 euros de lloguer que pagaven per un pis d'una habitació al carrer d'Avinyó i que van haver de recórrer a un menjador social. Durant sis mesos no van pagar la mensualitat i, finalment, van ser desnonats. "Ho vaig perdre tot", explica. L'Ajuntament de Barcelona els va procurar un allotjament provisional fins que els va reubicar en un pis al barri de la Verneda. La Remei ha pogut trobar feina en una xarcuteria amb la qual pot fer front a un lloguer social de 50 euros mentre el seu fill segueix buscant, però és molt difícil que puguin tornar al Gòtic. "Seria la il·lusió de la meva vida perquè jo sento que aquest barri és casa meva", diu amb els ulls plorosos.
La veïna del Gòtic Glòria Amador Foto: Sara González.
2. La pressió dels inversors: "Ja han vingut dos cops a veure el pis"
És inevitable que la Glòria Amador, que té 74 anys, es miri de reüll l'edifici del costat de casa seva, al carrer d'en Gignàs. El va comprar un inversor i ja no hi queda cap veí, estan fent-hi obres per tornar a llogar els pisos a preus més elevats. També el seu edifici ha estat venut. "Uns homes van venir a veure el meu pis en dues ocasions", afirma. En un principi els van anunciar que volien fer obres en tot l'edifici, però finalment començaran pels pisos que a hores d'ara estan buits, ja que la majoria de veïns tenen contractes de lloguer que encara no vencen.
Glòria Amador (Gòtic): "Em fa patir que ens passi com als veïns del costat. Jo no vull marxar d'aquí a la meva edat"
La Glòria, a més, té un contracte antic indefinit i paga 230 euros al mes. La seva filla, que viu davant, ja n'està abonant 800 amb un esforç econòmic molt important si es té en compte el seu nivell de renda. Què passarà quan els pisos que estan buits ja estiguin reformats i venci el lloguer de la resta? "Em fa patir que ens passi com als veïns del costat. Jo no vull marxar d'aquí", relata la Glòria. Haver de traslladar-se a un altre barri seria, per a ella, "desmuntar-li" la vida. Al Gòtic no només porta quasi 50 anys sinó que també hi té la filla i tota la seva xarxa social.
La veïna del Gòtic María Ángeles Casteleiro. Foto: Sara González.
3. Un habitatge de renda antiga envoltat de pisos turístics
Lluny queden aquells anys en què deixaven les claus al veí quan marxava de vacances, com recorda l'Ibrahim Benítez, de 62 anys. La seva mare, la María Ángeles Casteleiro, de 87, va ser durant dues dècades la portera de l'edifici del carrer Lledó en el qual porta vivint 52 anys. Al bloc, quasi la meitat dels 14 pisos són ara turístics. Just després dels Jocs Olímpics, a l'any 1994, un grup immobiliari va comprar el bloc sencer.
María Ángeles Casteleiro (Gòtic): "Ja no conec els meus veïns més enllà dels del replà"
Ja aleshores van obligar els veïns a triar entre comprar el pis o marxar. La María Ángeles, però, segueix tenint un contracte de renda antic i relata com de difícil és conèixer els veïns més enllà del propi replà. A més, com la Glòria, troba a faltar comerç de productes bàsics que estiguin a prop de casa a preus assequibles, ja que estaven envoltades d'establiments de souvenirs.
4. Del Poblenou a l'Avinguda Meridiana: "Tot és car, no només l'habitatge!"
La Clara, que és vetlladora social, ha viscut tota la vida al barri del Poblenou. La Gemma, professora d'anglès, hi havia viscut els darrers tres anys. Quan van voler buscar un pis per compartir, ambdues ho van trobar impossible. "Abans pagava 600 euros amb dos companys. Ara, o trobes una oferta d'algú que coneixes o oblida't de viure al Poblenou sent jove, precari i en condicions d'inestabilitat", es lamenta la Gemma. Finalment, s'han hagut de conformar amb un pis a l'Avinguda Meridiana, al barri del Clot, on finalment han acabat acceptant un preu més alt. "Paguem 850 euros per un pis de 65 metres quadrats i amb problemes greus d'humitat. És molt fred i no té calefacció".
Gemma (Poblenou): "Abans pagava 600 euros amb dos companys. Ara, oblida't de viure al barri!"
Els veïns del Poblenou han viscut un increment de preus dels lloguers i del nivell de vida en tan sols uns pocs anys a causa de l'impuls turístic que viu la zona. "Ja no és només l'habitatge, és que no pots baixar a fer una cervesa a la rambla perquè és caríssim! Els bars de tota la vida els substitueixen còctels hipsters per turistes o, si no, apugen els preus", diu la Clara. Tant l'una com l'altra se senten expulsades del barri on han viscut, treballen i del qual formen part. Tot i així, no perden l'esperança. La Clara s'ha fet membre de la plataforma "A Poblenou ens plantem", on veïns i veïnes denuncien els efectes que el boom turístic ha provocat en un barri "de tota la vida".
La Clara i la Gemma observen l'Avinguda Meridiana des de la finestra. Foto: Maria Rubio
Una bombolla que torna a colpejar els joves
La bombolla del lloguer que pateix Barcelona, i que tant el consistori com els agents socials admeten amb preocupació, afecta sobretot els col·lectius més vulnerables. Per això, a més de la gent gran, els joves surten tan malparats. L’atur entre els menors de 30 anys s’ha triplicat des de l’inici de la crisi, segons denuncia la Taula del Tercer Sector. A més, la temporalitat dels contractes laborals i els sous baixos dificulten l’accés a l’habitatge fins i tot entre els que treballen. El lloguer en pisos compartits és l’única opció per a molts. Ara, però, la forta demanda i la manca d’oferta apuja també aquestes rendes i l’emancipació dels joves es converteix en un objectiu impossible d’assolir.
1. La por que t’apugin el preu: "La culpa és també de les immobiliàries"
La Rebeca ja fa cinc anys que viu de lloguer al mateix pis de l’Esquerra de l'Eixample, a prop de l’Hospital Clínic. A l’abril se li acaba el contracte i tem que la propietària li apugi el preu del pis que li va permetre independitzar-se. Primer hi va viure amb una amiga i ara ja hi viu amb la parella. És el típic pis antic de Barcelona: sostres alts, ceràmica hidràulica, tres habitacions i un passadís llarguíssim. Malgrat la bona ubicació, explica, l’habitatge no està en condicions. "Les finestres no aïllen, les parets tenen esquerdes, les rajoles del bany cauen i ja se m’han despenjat tres portes de l’armari de la cuina. La propietària mai no les ha arreglat ni ha fet cas a les meves peticions", denuncia.
Rebeca (Eixample Esquerra): "Les finestres no aïllen, les parets tenen esquerdes, les rajoles cauen... la propietària mai les ha arreglat ni ha fet cas de les meves peticions"
Tot l’edifici pertany a una sola persona, que ja l’ha avisat que, com que no és menor de 30 anys, Hisenda no li desgravarà, a banda que la llei que permetia aquestes rebaixes el govern espanyol la va derogar fa anys. En resum, a l’arrendador ja no li surt a compte mantenir el preu com fins ara. "Això és culpa també de les agències immobiliàries, que collen els propietaris perquè apugin el preu perquè així elles també cobren més", alerta. La Rebeca explica que el seu contracte de lloguer "té clàusules abusives", com ara que l’inquilí ha de pagar tots els desperfectes per ús o assumir tots els canvis en el subministraments. Va ser un advocat amic, quan la Rebeca buscava assessorament per saber si havia de pagar ella mateixa els desperfectes, qui li va advertir fa poques setmanes que el seu contracte en tenia.
La immobiliària ja ha avisat l'Arnau que el propietari no li renovarà el lloguer. Foto: Cristina Garde
2. Un canvi de vida imminent: "Ja ens han avisat que no ens podem quedar"
L’Arnau ja sap que ell i la seva parella hauran de marxar del pis. Paguen 600 euros per un habitatge en un edifici de la part alta de Barcelona, a la Ronda del General Mitre, a prop dels transports, i saben que trobar un nou habitatge a aquest preu serà impossible. El propietari fa temps que intenta desfer-se de tots els llogaters. "Creiem que vol vendre’s l’edifici o llogar molt més car, i en traurà molts diners si ho fa. Hi ha 14 plantes i a cada planta hi ha nou pisos. Imagina’t!", explica.
Arnau (Sarrià-Sant Gervasi): "Vol vendre's l'edifici o llogar molt més car. Hi ha catorze plantes i a cada planta nou pisos. Imagina't!"
Ell i la seva parella van saber que haurien de marxar quan van anar a revisar el contracte com feien cada any, tal com figura en una de les clàusules. Ells van acceptar fer-ho des del principi perquè els permetia renegociar a la baixa el preu. Aquell mateix dia, en tornar a casa, una veïna els va avisar que el proper any ja no els hi renovarien, perquè a ella, com a d’altres llogaters, ja els havien avisat que els farien fora o que els apujarien el lloguer a un preu inassequible. "La veïna és una senyora gran i haurà de buscar pis amb la seva edat. Què trobarà i com?", es lamenta l’Arnau. De moment, ja han visitat cinc pisos i dos d’ells els agraden, però encara no s’han decidit. "El que menys ens agrada és el preu!", fa broma.
3. A la cerca de pis: “Els propietaris decideixen segons la teva renda”
La Mariona és de Girona, però viu a Barcelona per poder estudiar a la universitat. Amb els estalvis del sou de cambrera de l’estiu i alguna beca que li han concedit es paga el lloguer que comparteix amb dos companys més al Baix Guinardó. La cerca de pis va ser tota una odissea. La gran majoria de pisos on van mirar els van demanar la renda de les famílies com a aval i, segons paràmetres econòmics, els propietaris decidien qui es quedava el pis. "Fins i tot hi havia llocs on havíem de demostrar que els nostres pares podien pagar sols el lloguer complet", reconeix la Mariona, a qui no li fa gràcia que la majoria d'immobiliàries tinguin les dades econòmiques de la seva família.
Mariona (Baix Guinardó): "Hi havia llocs on havíem de demostrar que també els nostres pares podien pagar el lloguer. Ens han hagut de fer avals"
Abans tots tres vivien en un pis de Sagrada Família, però quan van decidir sortir a buscar un altre habitatge el propietari no els hi va voler tornar el dipòsit i la fiança completa. "Quan vam entrar-hi vam pagar dos mesos per cap, uns 1.800 euros en total. En principi només ens hauria d'haver descomptat una tauleta i un mirall de lavabo que se'ns va trencar", però no va ser així. També els hi va descomptar la pintura de la paret i una reparació completa del lavabo, entre d'altres. "Quan ets un estudiant, els propietaris fan el que volen".
4. Una quimera pels estudiants: "La meva opció és marxar del país"
La Marina és una estudiant d’Humanitats i, com qualsevol altra universitària, la seva matrícula oscil·la entre els 1.500 i els 2.500 euros. Aquest estiu, com altres anys, ha estat treballant de cambrera a jornada completa. Després de tornar d'Erasmus va decidir posar-se a buscar pis per aquest curs amb dues companyes més, però van haver de desestimar la idea després de quatre mesos perquè no trobaven opcions dins del pressupost de 900 euros mensuals que entre les tres es podien permetre. "O trobaves llocs molt precaris o gangues molt demandades que visitaven grups de deu persones cada mitja hora", recorda.
Marina: "O trobaves llocs molt precaris o gangues molt demanades que visitaven grups de deu persones cada mitja hora"
Un cop començat el curs, la Marina va veure que compaginar estudis d’assistència obligatòria, torns de nit a la feina i la cerca d’habitatge era una tasca quasi inassolible. Ja no només ha abandonat l'objectiu d'emancipar-se, també de fer-ho a Barcelona. "La meva opció és marxar del país. Si volgués marxar de casa aquí hauria d'anar buscant feines que no em deixarien progressar acadèmicament i en algun moment, m'agradaria treballar al meu àmbit".
La Marina ha desestimat l'opció de viure a Barcelona. Foto: Maria Rubio