Envellir malament

Rep El Despertador cada matí al teu correu

José María Aznar, Felipe González i Alfonso Guerra van marcar la vida política espanyola dels vuitanta, dels noranta i fins ben entrat el segle XXI. La seva estrella i la seva incidència en els seus espais polítics s'ha anat esllanguint a poc a poc -és inevitable, amb el pas dels anys i l'allunyament de la vida institucional-, però ells volen continuar tenint presència pública i els mitjans encara els parem atenció. Fer-se gran equival, sovint, a tornar-se més conservador i a radicalitzar les posicions. És el que els ha passat a aquests tres polítics, egòlatres de mena i que sempre han defugit l'autocrítica. 

Ahir va ser Aznar qui, des del seu refugi de la fundació FAES, que fa anys que es va desvincular orgànicament i econòmicament del PP per no dependre de Mariano Rajoy, va desbarrar de forma hiperbòlica contra els possibles acords entre Pedro Sánchez i els independentistes. Ell va demanar un pla per "plantar cara" als que volen acabar amb la Constitució i evitar dependre de la voluntat "d'un colpista", en referència a Carles Puigdemont. Davant aquesta conjuntura "dramàtica", va dir, va cridar a un nou "¡Basta ya!". L'expresident evocava la plataforma cívica i d'agitació espanyolista que, amb l'objectiu d'apartar el nacionalisme del govern basc, van impulsar el PP i el PSOE a finals dels anys 90 i que es va dissoldre el 2007.

I la setmana passada González avisava que a la Constitució no hi cabia ni l'amnistia ni l'autodeterminació i admetia que se sentia políticament "orfe". Fidel al seu estil més mordaç encara, Guerra animava a "rebel·lar-se" contra una amnistia que, assegurava, seria una "condemna" a la Transició. Encara no hi ha res pactat i l'amnistia no trencarà res, però els molesta més amb qui es pacta (amb Junts, ERC i EH Bildu) que no pas què es pacta.

Més enllà del contingut de les seves afirmacions, que podria compartir qualsevol dirigent de Vox i que miren de falcar la política espanyola en un immobilisme que està fora de tota lògica quant al model d'Estat, hi ha una flagrant contradicció entre el que diuen i el que van fer. Els dos dirigents socialistes van arribar al govern el 1982 prometent una lectura oberta de la Constitució -aquesta setmana Iñigo Urkullu hi insistirà al debat de política general a Euskadi- i també respectar la diferència que s'establia entre regions i nacionalitats. Aznar va prometre, quan necessitava els vots de CiU, respectar la personalitat de Catalunya i va fer passes en la descentralització. Per no recordar que uns i altres no van tenir problema en asseure's a negociar -també contrapartides polítiques- amb ETA als 80 i als 90.

Els líders polítics que envelleixen malament es dediquen a esbroncar i poca cosa més, i dins i fora dels seus espais polítics cada dia són més els que els planten cara. Entre altres coses perquè socialistes i populars saben que, en l'actual equilibri, comptar amb els independentistes és necessari. Alberto Núñez Feijóo reconeixia ahir mateix contactes amb Junts. Aznar, González i Guerra volen, en canvi, que els independentistes acceptin els límits que ells marquen i que participin de la vida política sense poder-hi incidir. I, pel seu caïnisme històric, tampoc s'atreveixen a fer una crida al PP i al PSOE perquè sumin forces per no dependre del que ells presenten com unes minories fanatitzades a evitar. De fet, és una bona notícia que no tinguin proposta i que no passin d'alliçonar. 

» Qui sí que té propostes i un discurs constructiu i suggeridor és Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia Política a la Universitat del País Basc i un intel·lectual de referència. El pròxim dimecres, 20 de setembre, tindrem la sort de poder-lo escoltar i conversar-hi en un esmorzar a Barcelona sobre el futur de la llibertat i els nous paisatges ideològics. Serà en un acte organitzat per l'associació Acció Catalana amb la col·laboració de Nació. Aquí podeu saber-ne tots els detalls. La conversa amb ell la conduirà la nostra companya Carme Rocamora. Us hi podeu inscriure omplint aquest formulari. No us entretingueu que queden poques places!
 

---

Avui no et perdis

»Aznar acusa Sánchez de sotmetre Espanya a «la voluntat d'un colpista»; per Pep Martí.

» La veu de Nació: «La presó aznariana del PP»; per Pep Martí.

»La Moncloa veu «comportaments colpistes» en les paraules d'Aznar contra l'amnistia.

» ERC i Junts esquiven la pressió de l'ANC; per Joan Serra Carné i Oriol March.

» La «llista cívica» obre el debat sobre el futur de l'ANC; per Bernat Surroca

» Opinió: «Una nova Diada»; per Josep Huguet i Biosca.

» Plaça 1 d'octubre? Dues candidatures breguen a Barcelona per aparèixer al nomenclàtor oficial; per David Cobo

» L'aparell funcionarial del Congrés posa traves a l'ús del català.

» Eurodiputats proposen que la Unió Europea faci de mediadora en processos d'autodeterminació sense acord.

»Els propietaris de Port Aventura posen a la venda el parc; per Víctor Rodrigo.

»L'ACA preveu més restriccions el novembre si no hi ha grans temporals de pluja; per Arnau Urgell i Vidal.

»Què és un medicà, l'huracà mediterrani que ha assolat l'est de Líbia; per Arnau Urgell i Vidal.
 

---

 El passadís

Nacho Martín Blanco, exdiputat de Ciutadans i ara cap de files del PP català al Congrés, va tenir una mala Diada. No perquè no li agradés el que s'hi va dir, sinó perquè es va endur una gran decepció amb un dels seus ídols d'infància. No tinc clar que se'n pugui arribar a refer. En una piulada, el diputat va demanar "ressignificar" la Diada deixant clar que els catalans el 1714 no defensaven la secessió i sí "la llibertat de tot Espanya". Va ser atrevit amb la seva piulada antiborbònica, però no tothom li ho va agrair. Li va respondre Ramon Peris-March titllant-lo de "terrorista", "d'espècie invasora" i recordant que Espanya va "assassinar milers de catalans després del 1714 per instaurar la llei i la cultura castellana". Resulta que l'autor de la piulada és un assessor artístic que va ser famós per interpretar al mític Petri del Club Super3. Aparentment capcot, Martín Blanco li va contestar que, quan de petit veia el Super 3 de TV3, "mai vaig pensar" que en Petri l'acabaria insultant.

Vist i llegit

Si la política fa estranys companys de llit, l'escenari d'una possible amnistia també està oferint adhesions sorprenents, que inclouen columnistes bel·ligerants amb el sobiranisme. El darrer cas el dona Xavier Vidal-Folch des d'El País. I no s'hi posa per poc. En un article titulat "Pau, pietat i perdó", s'encomana a la memòria de Manuel Azaña i Juan Negrín a les acaballes de la Guerra Civil, quan en van proposar una per a tots els qui volguessin "reconstruir el país". Vidal-Folch admet que no veia clar l'amnistia "amb anàlisi precipitada", però el criteri de prestigiosos juristes (especialment Tomás de la Quadra) l'ha fet contemplar-la. Creu que hi ha diverses vies per tancar la judicialització, com els indults individualitzats. Però l'amnistia en seria una altra per integrar en el sistema "un milió d'independentistes". Això sí, no afluixa en la categorització de les lleis de desconnexió com a "cop d'estat fallit", no evita la condescendència al parlar dels sobiranistes, per als qui proposa "acollida cordial, amb les seves idees que exacerben però sense conductes il·legals". I explicita que "ni un centímetre al ho tornarem a fer".

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2004 el govern espanyol, aleshores presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, demanava a la UE una modificació del règim lingüístic per poder convertir el català (i també el valencià malgrat que el PSOE reconeixia que és la mateixa llengua) en oficial. La petició, que la diplomàcia espanyola va gestionar amb molt poc interès, no va prosperar. En aquells anys gestos com donar al català, amb més de nou milions de parlants, l'estatus de llengües petites com el maltès o el gaèlic o poder posar el CAT a la placa de la matrícula ja acontentaven una majoria de catalans. Ha plogut molt, les coses han canviat i la setmana que ve al Consell Europeu es debatrà l'oficialitat de les llengües oficials a Espanya diferents del castellà. Hi ha cert optimisme davant la possibilitat que, aquest cop, i per l'interès del govern espanyol en acontentar els independentistes pensant en la investidura de Pedro Sánchez, sí que prosperi. En paral·lel es tramita també la reforma del reglament del Congrés per poder-hi usar el català, el gallec i l'euskera. La Plataforma per la Llengua ha fet aquesta pàgina sobre l'oficialitat del català a Europa. Hi podeu donar suport.    

 L'aniversari

El 13 de setembre de l'any 1968, avui fa 55 anys, naixia a Barcelona l'actor Santi Millán, que es va fer popular com un dels membres de la companyia la Cubana. Especialitzat en el registre humorístic ha treballat molt a la televisió en programes de la productora El Terrat. Actualment, està centrat en sèries de televisió i pel·lícules. Com que jo el vaig conèixer a TV3 amb Teresina SA, les tres "dones d'empenta d'una edat estupenda", us deixo amb els capítols de la mítica sèrie on apareix Millán. En són 13 i en una setmana els teniu vistos i riureu de valent. I a Twitter us aconsello seguir el perfil Teresinologia, una altra forma d'estar al cas de l'actualitat!

 ​Fes clic aquí per rebre'l