- Defineixi’m el cross-dressing?
- És una presentació i representació social del propi cos i del propi gènere en funció del temps i l’espai que s’habita, i sobretot en persones que s’identifiquen i són llegides socialment com a persones heterosexuals. Moltes de les persones llarg de la seva vida han estat vestint-se de dones, de forma privada, ja sigui, a la seva llar, a EnFemme o d’una manera molt amagada al carrer.
- Aquesta pràctica entén de classes socials?
- Hi ha de totes les edats, de tots els perfils socioeconòmics, de molts sectors professionals i de moltes casuístiques familiars. Podríem parlar, entre moltes d’altres experiències, de persones que se senten, es viuen i es llegeixen com a homes heterosexuals i que, en certs moments, els hi agrada vestir-se i sentir-se dona. És una coexistència de gèneres. També, hi ha d'altres persones, sobretot es dona en gent gran, que des de petita els hi ha agradat vestir-se de dona i que han marcat aquesta aparença interna i externa. I arrosseguen la pressió de la família i l’entorn però decideixen no trencar amb això i no fan la transició. I d'altres, que sí han fet aquest pas d’expressió pública, com a dones, al carrer o bé en els seus entorns socials. És a dir, dones trans.
- Com arriba aquest col·lectiu?
- El primer contacte, de forma conscient, és quan estic fent un tesina de màster en antropologia de perfomance drag queen, performance de masculinitat, comparativa entre San Francisco i Barcelona. I em conviden a fer una xerrada, a Barcelona, que es diu "Transvestit en primera persona". Allà em vaig trobar diverses persones que practiquen el cross-dressing. Me n’adono que des del mateix col·lectiu i del feminisme hi ha molt desconeixement. I t’estic parlant del 2010 o 2011. I aleshores, em pregunto: “Com és que no s’estan trobant?”, perquè podria aportar més llum en estratègies polítiques per fer front a les violències de gènere.
- I el primer cop que entra a EnFemme?
- El 4 d’octubre de 2012. Ja havia parlat prèviament amb una companya psicòloga qui en aquell moment els facilitava uns grups d’acompanyament terapèutic i que avui dia és psicòloga a Trànsit del Servei de Promoció de la Salut Trans del CAP Numància, a Barcelona, Soraya Vega.
La directora del documental, Alba Barbé. Foto: Albert Hernàndez
- De manera pública, sí. Hi ha la seu internacional del Cross-dresser International Association, que està a Nova York i és d’elits. Tenir un armari costa un 400 dòlars i un prestatge uns 150 al mes. N’hi ha un altre, vinculat a un espai terapèutic, que es diu Crisàlida, a Mèxic. Però EnFemme és d’autogestió. La particularitat és que s’aplega un grup de persones que practica el cross-dressing i en els últims anys es veuen involucrades en un procés de politització molt important. Això és un valor per al propi local i per al documental. Ara bé, hi ha molta xarxa d’aquest fenomen a nivell internacional.
- Li hagués agradat comptar amb alguna veu o li ha faltat alguna?
- He tingut especialment en compte poder mostrar diferents idees entorn el trànsit. Mostrar diferents models de veus i d’experiències, amb una tria representativa de diferents models de trànsit. Una mena de mostrari dels diferents casos: una veu, una experiència.
- I ningú s’ha fet enrere durant aquest dos anys feina?
- Qui ho ha volgut ha sortit al documental. A més, després d’un període de tres anys de coneixença amb la tesi, he après a quines portes picar. En el cas de la peli, i a diferència del treball acadèmic, vam signar un acord que qui pujava al carro no podia baixar un cop iniciada la marxa.
- Creu que amb la difusió del documental es poden arreglar les “famílies trencades”, com s’expressen algunes a la cinta.
- No és un objectiu directe. En un primer moment volia donar visibilitat al cross-dressing, sense que elles sortissin. Però a la vegada, era una contradicció, ja que el fenomen s’articula a través del secret, i aquest secret és al mateix temps un dels elements que donen cos a la transfòbia. Un secret públic, aquell que d’una manera tothom coneix però no ubica. Si ho feia, em preguntava: “Amb la seva exposició, no estaré alterant el sentit mateix de la pràctica”.
L’objectiu és fer pedagogia, considero que és necessari de manera urgent donar a conèixer aquestes pràctiques i experiències entorn la identitat i saber-les explicar, perquè s’acostuma a fer amb un llenguatge que no és molt proper a qualsevol realitat socio-cultural. I al documental hi ha un llenguatge que pot tocar, que impacta, emociona a qualsevol persona. De fet, s’ha intentat treure tot el vocabulari post-modern i si apareix, s’intenta explicar de forma irònica.
- El llenguatge que utilitzen les protagonistes és en femení. Crida l’atenció, perquè són gent d’una generació anterior i educada amb predomini del masculí.
- Si alguna cosa té el documental és que mostra situacions de quotidianitat i el llenguatge estructura la relació amb el món. Per tant, si una persona se sent en femení, parla d’aquesta manera i a la pel·lícula, encara que sigui en un espai temps molt concret, es parlen en femení perquè així ho senten.
- Un dels dubtes que desperta el documental és on està la línia del cross-dressing i el transvestisme.
- A diferència del que ha fet l’estament medico-psiquiàtric, i amb el beneplàcit de moltes psicòlogues, ha estat no entendre que les identitats no són fixes i que no poden descriure’s en un manual. I el llindar del cross-dressing i el fet trans és molt mòbil i singular. Però també hi ha un procés de diferenciació dins el transvestisme, per exemple, quan entrava al club hi havia moltes que em deien: “Sóc transvestit, però no d’aquestes que hi ha al Camp Nou”. Per tant, hi ha aquesta necessitat de marcar diferències relacionades amb un component de classe social i de valor moral, social, econòmic i sexual, però també, un procés de diferenciació important en les trajectòries de vida.
