Una primera consideració. Res del que escrigui en aquest article serà llegit per la nova generació d'alumnes que avui corre per l'ESO i el batxillerat. I, en l'hipotètic cas que aquestes línies acabessin a les seves mans, no serien compreses en la seva totalitat. Per tant, podem estar tranquils. Som en un entorn segur, vosaltres i jo, parlant de les nostres coses, valorant en la més estrica intimitat tota aquesta polèmica sobre l'exclusió o no de la literatura com a matèria optativa a segon de batxillerat.
Dit això, un reconeixement i una crida a l'esperança. El reconeixement cau pel seu propi pes i no ens ha de fer por retre'l: si el canvi anunciat s'acaba introduint (que ja ho veurem, perquè de seguida ha sortit la consellera d'Educació a relativitzar-lo i a afirmar que el document que circula "és un document viu") estarem llençant una nova pala de sorra sobre els cossos d'uns alumnes que ja fa anys que tenim pràcticament enterrats en la mediocritat i en la regla del "qui assignatura passa, curs empeny". Per tant, estarem sent immensament coherents amb la tendència dels últims anys.
Sí, estarem sent fidels al full de ruta que ens hem marcat com a societat. No ens estarem desviant ni un centímetre a l'hora d'assolir la gran fita col·lectiva: evitar el patiment dels alumnes, estalviar-los els moments baixos de l'aprenentatge, fer-los passar pel sistema educatiu ràpid i sense ni una sola esgarrinxada. El canvi proposat només serà un pas més en un camí claríssim que es basa en tractar els estudiants com si fossin éssers mononeuronals i vidriosos, capaços d'esberlar-se si una pedra de la mida d'un cigronet s'interposa entre els seus anhels, incapaços d'anar més enllà del mínim indispensable per anar pel món sense acumular grans dosis de femta a la roba interior. I aquesta medalla a la coherència és una medalla que ens hem de posar sense miraments. Ho estem fent bé: en cap moment els hem enganyat, no els estem marejant. Som on érem l'any passat i l'altre, lleials al seu benestar.
I, en segon lloc, la crida a l'esperança: al capdavall, la literatura no és tan important. Els qui s'estan estirant els cabells per la seva possible exclusió com a matèria optativa, que deixin de fer-ho. Potser sí que ens obre una mica la ment, que ens distreu, que ens passeja per altres mons. D'acord. Però no oblidem un detall important: els que estan proposant aquests canvis en el currículum escolar són precisament les generacions llegides, les que han passat per un sistema educatiu que tenia una certa consideració per la literatura i pel bagatge cultural de les respectives nacions. Ara, aquestes persones tan cultes, les que s'han empassat tots els clàssics imprescindibles, són les que estan posant sobre la taula l'opció de treure de sobre les taules dels nostres alumnes els pocs llibres que encara els quedaven.
Estem demostrant, doncs, que créixer en un entorn llibròfil no és garantia de res. No estem sent gaire més intel·ligents que la pobra jovenalla que avança cap a la majoria d'edat passant d'un trend de TikTok a l'altre. Qui sap, potser les noves fornades que creixin sense llibres ni context acabaran tenint més sentit comú i valor que no pas les que les han precedit. El llistó que els haurem col·locat és tan baix, tan pobre, tan patètic, que superar-lo no els hauria de ser especialment complicat. Si el que preteníem era treure'ls pedres del camí, enhorabona. Ja no en queda gairebé cap. Ho tenen tot a favor per ser millors que nosaltres, les generacions protectores i covardes, les que ho hem sabut llegir tot menys el futur que deixarem als nostres fills.