Quan sento la frase Fa més pel català X que Pasqual, per dir-ho d’alguna manera que no sembli un enigma matemàtic, em salta l’alarma d’argument patètic i trampós perquè fer comparacions i paral·lelismes absurds és directament demagògia. És una estructura que funciona perfectament quan volem denigrar algú i el volem cancel·lar i, per tant, hi ha un argument plenament subjectiu i sense pes. M’entren ganes de tornar-me agressiva, d’insultar i de renegar una estona. Després m’hi poso!
Això d’insultar és universal i transversal perquè tothom ens pot ofendre, ens podem indignar o sentir impotència en algun moment o altre. Necessitem expressar aquesta indignació i sovint es recorre a l’insult. Totes les llengües han de tenir paraulotes, els insults són una part intrínseca de les llengües. Indignar-se i ofendre’s són accions universals i les necessitem comunicar d’alguna manera. Una altra qüestió és si culturalment n’hi ha que en diuen més, d’insults. Per exemple, els japonesos també en tenen, però menys per una qüestió cultural, perquè són molt respectuosos socialment i tenen tres nivells de cortesia (informal, formal i un de molt cortès, el Keigo). Però això ja és un altre tema que podríem tractar en una tesi doctoral.
El català és molt ric en insults i els renecs llargs són molt característics del caràcter català, tot això ja ho sabem, oi? Però ara em centraré en insults que alguns espanyols fan servir especialment per insultar els catalans. Per exemple: talibà, talibana. Té un origen etimològic que s’allunya del sentit actual que recullen els diccionaris (volia dir ‘estudiant’ o ‘cercador de coneixement’; segons el diccionari: membre d’un moviment islamista radical afganès que intenta imposar una aplicació estricta i integral de la xaria). Actualment, també s’ha convertit en un insult equivalent a dir ‘fanàtic, intransigent’, així es documenta en alguna obra descriptiva més actual, tant en català com en castellà.
El problema d’aquest insult és que sovint es fa servir per banalitzar actituds o fets històrics que, ni de bon tros, són comparables al sentit estricte de talibà que apareix als diccionaris. Passa exactament el mateix amb l’insult nazi referit als independentistes catalans. Per exemple: dir “talibà de la llengua” o “nazi” a una persona que parla una llengua minoritzada i que, per tant, pateix submissió lingüística i no té cap mena de poder, és altament ofensiu i cínic. També cal dir que el registre i el context són importants: una cosa és dir-ho informalment i una altra és dir-ho en unes declaracions serioses als mitjans com a representant polític. És directament de targeta vermella i expulsió. Per tant, com que tinc clar que no vull comprar els insults del marc mental espanyol, els condemno rotundament i, automàticament, els esborro del meu mapa d’insults.
Recordem que els insults de debò i els renecs poden ser terapèutics, sempre són més contundents i tenen més pes que els insults banalitzadors de tragèdies històriques. Sempre té més força dir volies ser merda i no arribes a pet, no ets més beneit perquè ton pare va dir me cou i ta mare va dir basta, puts com una rabosa vella o t’arrencaré els ulls i m’hi pixaré al forat perquè et cogui.
Com que és inevitable no parlar de merda quan insultem, proposo de reciclar tres mots meravellosos que tenim en català per convertir-los en insults d’èxit des d’ara mateix. Primer, el merdícola. És un adjectiu que, en sentit recte, vol dir ‘que viu en els excrements’. I qui viu habitualment en els excrements? Els insectes. Alguns insectes són merdícoles. Però actualment el sentit cal que vagi més enllà i proposo un sentit figurat aplicat als éssers humans. I per què? Perquè els éssers humans també podem viure en la merda, ni que sigui figuradament. Aviat els humans també canviarem el terrícola pel merdícola. Segon, el merdacaner, un mot dels parlars baleàrics. Originàriament, era un home que arreplegava pels carrers i camins la femta dels cans i la portava als assaonadors, que l’empraven per a l’adob de les pells. També era l’home que esquitxa els arbres amb femta de ca per impedir que el bestiar els esbrosti o, figuradament, era una persona servil. Així que, davant de tot aquest ventall de possibilitats, recuperem-lo per insultar, sisplau. Tercer i últim, trobo que el mot dialectal merdufai, merdufaia per designar despectivament un nen o nena està desaprofitat, no trobeu?
Després no digueu que el català no té recursos propis per generar llenguatge o bé reciclar-ne, merdícoles, merdacaners, merdufais! Orgullosa de ser catalana i de mostrar la meva part més agressiva amb insults i renecs tradicionals.