Joan Anton Català és llicenciat en Ciències Químiques -especialitzat en Quàntica- per la Universitat de Barcelona, i té un màster en Astronomia i Astrofísica per la Universitat Internacional de València. Té experiència en direcció empresarial com a cap de Recursos Humans i director d’Estratègia i Innovació a T-Systems a Espanya i Portugal. També ha estat director de Comunicacions i Noves Tecnologies al Centre Informàtic de la Generalitat. Dirigeix la consultora Leading-On sobre gestió del canvi. 

A banda del currículum estrictament professional, Joan Anton Català és un gran divulgador científic. Ho demostra cada setmana a través de la secció La terra és plana, en el programa El Suplement de Catalunya Ràdio. I ho confirma en el seu darrer llibre, Hi ha algú, allà fora? (Angle editorial), on de manera atractiva s’endinsa en el tema de la recerca de vida a l’univers.  

Mai hem estat tan a prop de descobrir vida al cosmos?
Penso que sí, perquè és simplement una qüestió de sentit comú. Cada dia que passa estem un dia més a prop que arribi aquesta descoberta, i això és sentit comú pur. Però, a més a més, la nostra tecnologia en aquest moment està en un estadi que és incipient, si el mires des d'un punt de vista absolut. En relació amb el que teníem fa uns anys, però, ha fet un creixement exponencial i, per tant, comencem a tenir mecanismes que ens podrien donar aquesta descoberta, que seria la més important de la història de la humanitat.

La intel·ligència artificial pot ser determinant, també en això?
Sí. És un element accelerador. Sí, la intel·ligència artificial s'està utilitzant en molts àmbits de la ciència, des de la medicina a l'astronomia. Per exemple, estem fent simulacions de com van ser els primers instants de l'univers o com funcionen i es fusionen les galàxies, etcètera. I també la intel·ligència artificial pot ser un potent aliat per detectar vida. Pensem que amb prou feines coneixem res de la vida.

És a dir, és fascinant quan penses el poc que sabem de la vida a la Terra en ple segle XXI. La podríem tenir davant dels nassos, una vida bàsica tipus microorganismes, a Mart o a algun altre lloc i no saber-la reconèixer. Aquí, la intel·ligència artificial ens pot ajudar amb el que són les anàlisis de mostres de Mart o d'alguns altres llocs. 

Diu que seria l’enigma més transcendent dels que té per resoldre la ciència. Quins impactes podria tenir?
Brutal. Començant per la ciència. Tota la vida a la Terra deriva d'un ancestre comú. Tot està fet amb els mateixos maons. Entre un bacteri i una persona, amb prou feines hi ha diferència des del punt de vista de com està construïda la vida. I això, que és molt bonic, ens limita el coneixement científic sobre la vida. Tota la vida aquí està feta dels mateixos aminoàcids, pràcticament de les mateixes proteïnes, dels mateixos greixos, dels mateixos sucres, d'ADN o algun derivat de l'ADN. Això, d'alguna manera, si descobríssim vida a fora, tant si estigués basada en els mateixos maons o feta d’altres components, ens obriria fronteres immenses a la bioquímica, la química, la genètica, la biologia... 

Entre un bacteri una persona amb prou feines hi ha diferències sobre com està construïda la vida

Només a la nostra galàxia potser hi ha entre mig bilió i un bilió de planetes: es fa difícil pensar que la vida només sigui propietat de la Terra. Des del punt de vista filosòfic, ens posaria al nostre lloc. Sempre que hem intentat situar-nos en un lloc de privilegi, ha vingut la natura i ens ha donat una lliçó d'humilitat, posant-nos en el lloc que ens pertoca, que és irrellevant dins de l'univers. Això també ens ho diu el sentit comú, però els humans sempre intentem situar-nos a dalt de tota la piràmide. Imagini’s el que seria la descoberta d'un senyal de civilització. Aquest senyal, al final és un missatge d'esperança, que ens diu que és possible perdurar.

Ha esmentat la paraula civilització. En el llibre assenyala que si hi hagués vida en el nostre sistema solar seria molt bàsica, no? 
Sí, en el nostre sistema solar hem descartat que hi hagi vida intel·ligent.

Bàsica què vol dir?
La vida bàsica seria similar als nostres microorganismes. Si anem pel carrer, veiem arbres, ocells, gats i persones, però en realitat el que no veiem és el que domina aquest planeta, que són les bactèries. Han estat aquí des del començament. Del que estem cercant, el fonamental és vida bàsica, és el que estem fent a Mart i farem a una lluna de Júpiter que es diu Europa.

I parlar de civilitzacions a l'univers?
També el sentit comú ens diu que no ha de ser impossible. És molt improbable que aparegui la vida, que aquesta vida es desenvolupi. Però quan mires fora, coneixem milers de milions de galàxies, cadascuna amb milions de planetes. Per tant, és probable que en algun altre lloc hagi passat. Però he de dir que no tots els científics hi estan d'acord. 

Quin criteri predomina entre els investigadors?
Hi ha una part de la ciència que pensa en un model de terra única, de dir que tots aquests esdeveniments casuals que han passat aquí és molt difícil que hagin succeït enlloc més. Però diria que en aquest moment és una minoria. 

I la majoria de la ciència què diu, aleshores? 
Que necessitem proves, perquè la ciència viu de proves, no viu de desig. Jo tinc el desig, la il·lusió, però la ciència no viu d'il·lusió. Tampoc no viu de sentit comú. Viu de proves. Per tant, la posició és d'esperança, però a l’expectativa. 

Si em permet, quan parla de rebre un dia un senyal, si realment existís una altra civilització intel·ligent, creu que tindria molt d'interès a conèixer-nos? 
Sí, no es podria descartar que no tinguessin cap interès… 

S'ha referit abans a Mart. És al planeta vermell on els projectes de recerca tenen més recorregut real? 
Faig sempre la broma que és com entrar en un casino que és dins de la nostra vida. Entrem per apostar, amb un euro, perquè és tot el que té la ciència i la cultura, en general, quan comparem amb la despesa militar, i veiem la ruleta de la sort que gira i ho hem apostat pràcticament tot a Mart. Ara hem tret uns centimets per apostar també per aquesta lluna fascinant que hem anomenat Europa. Hem pogut certificar que Mart tenia aigua líquida fa milers de milions d'anys, rius i llacs. A la Terra sabem que la vida és present, com a mínim, des de fa 3.800 milions d'anys, però no pas perquè haguem trobat aquells primers microorganismes, sinó perquè hem trobat roques antigues que tenen marques que ens expliquen històries i ens diuen que hi havia vida. Això mateix és el que estem fent a Mart. 

El que ha anunciat Elon Musk de colonitzar Mart…
Això és molt perillós. Em preocupa el moment geopolític actual, sobretot la geopolítica de l'espai. La tesi d'Elon Musk de dur la humanitat a Mart no té sentit. Els humans hem d’arribar a Mart, no fer-ho trairia la nostra essència. Som exploradors i hem desafiat la natura. La qüestió és de quina manera volem arribar, amb quina ètica, qui arribarà, per fer-hi què i en nom de qui. Aquestes són les tres preguntes. A mi, com a ciutadà del món, m'agradaria que hi arribessin les Nacions Unides i no una empresa rival. Tampoc no m'agradaria que arribés algú amb la bandera d'un país. 

Els humans hem d'arribar a Mart, som exploradors, la qüestió és de quina manera volem fer-ho i amb quina ètica

Segona cosa: per fer-hi què? El desenvolupament científic a Mart pot donar molts fruits. Ara, quin sentit té colonitzar-lo? A més, té un vessant fosc: el dia que ho haguem malmès tot a la Terra per culpa dels qui van rebutjar afrontar el canvi climàtic, les nostres descendències saltaran en un vaixell salvavides que es diu Mart. 

Però veu realista imaginar-se una penetració a Mart de tipus multilateral, científica i sota l'autoritat de les Nacions Unides? No seria més aviat un assalt?
Sí, però no perquè això sigui un escenari probable ens hem de rendir i ho hem d'acceptar. El millor que podem fer, i ja ho estem fent d'alguna manera, és generar un debat. Encara tenim temps. Aquesta arribada a Mart no es produirà fins a meitat o finals de la propera dècada. Nosaltres podem decidir el nostre futur. Està a les nostres mans. 

Quan es parla de la conquesta de l’espai, no hi pesa més això, l’afany de conquesta que no pas la voluntat de saber?
Les úniques lleis que tenim de l'espai es van aprovar l'any 1967, abans que l'home arribés a la Lluna. Són les úniques lleis internacionals acceptades per les Nacions Unides. Ara són obsoletes, però es proclama que l'espai ha de ser patrimoni de tota la humanitat. Tampoc no podem coartar la iniciativa privada, però per què no definim un impost que, sense desmotivar, pugui recollir recursos que podrem aprofitar per lluitar contra les malalties i la fam? 

Explica en el llibre un episodi divertit sobre Stanley Kubrick.
Sí. Kubrick estava fent el rodatge de 2001: Odissea a l’espai i coincidia que la NASA enviava la primera nau a Mart. La nau no tenia previst aterrar-hi però sí enviar imatges de la superfície del planeta vermell i Kubrick va témer que s’hi trobés algun tipus de vida marciana. Va voler contractar una assegurança per cobrir aquest risc i se'n va anar a Lloyd's, pel cas que es descobrís vida o restes de vida antiga, el que hagués pogut ser una pèrdua per la pel·lícula. Lloyd's va dir que no. D’aquesta manera, va perdre una gran oportunitat perquè a Mart no es va descobrir res. De Kubrick tinc una altra anècdota. 

Expliqui.
Kubrick va parlar amb Carl Sagan, que per mi és la raó per la qual ha escrit aquest llibre, és un referent per mi. Sembla que el cineasta li va demanar consell sobre com s’imaginava que serien els E.T. I Sagan, molt perspicaç, va suggerir-li que no els representés de cap manera i que deixés que el públic els intuís. Aprofito per dir que l’any passat vam rebre a Barcelona l’última dona de Carl Sagan, Ann Druyan, a qui es va lliurar un premi al Museu de Ciències Natures de Barcelona i jo vaig tenir l’honor de conduir l’acte. És una dona fascinant. Aquest llibre l’he escrit per Sagan i li he enviat el llibre a ella. 

En l’inici del llibre fa una referència a les moltes teories conspiranoiques sobre el món exterior. I es refereix als OVNI i als informes elaborats en el seu moment pel Pentàgon i la NASA.
Sí, un error ha estat no entrar en aquesta mena de debats. Els científics tenim prou feina lluitant pels recursos que ens permeten investigar, però no entrar a discutir ha fet que la bèstia sigui cada cop més grossa. Finalment hem acceptat que hem d'entrar a la discussió, però d'una manera científica. Que aportin proves i les analitzarem, però no a l’inrevés, que hàgim de demostrar que els OVNI no existeixen. La NASA va crear un grup de treball de científics independents, que, per cert, van ser assetjats des del primer dia, fins i tot la justícia s'hi va haver de posar, van ser assetjats personalment i familiar. 

Les investigacions de la NASA han estat concloents sobre els OVNI: no hi ha cap evidència que hàgim estat visitats

El Pentàgon també va crear una altra comissió, de la qual me’n refio menys. Als Estats Units els preocupa que alguns d'aquests fenòmens siguin proves de tecnologia de països rivals. En tot cas, les dues investigacions van ser concloents i no hi ha cap evidència que hàgim estat visitats. Als objectes no identificats ara se’ls anomena FANI (Fenòmens Anòmals No Identificats). 

Fa una referència en el llibre a una excavació del 1970 a Tanzània, a prop del cràter de Ngorongoro, per la paleoantropòloga Mary Leakey, en què es van descobrir unes empremtes molt antigues. Va ser una descoberta molt important.
Va ser brutal. El tema de l'evolució humana em té capficat. Vaig començar fent Químiques, després química quàntica, però si ara tingués temps estudiaria Genètica i l’evolució humana. En el llibre faig una mica de relat entorn d’unes petjades que són de fa 3,66 milions d’anys sobre cendres volcàniques. Una altra erupció va tornar a cobrir-les amb altres cendres, i això és el que ha fet que es preservin. A més, indiquen un grup on hi ha individus de diferent mida, sembla ser que un més petit va al costat d'un més gran, com si fos pare i fill, o mare i filla, i s'han trobat altres petjades d'una altra espècie d'homínim no identificada. 

El subtítol del llibre és Cercant la vida entre la buidor i el silenci. Què hi ha més a l’univers, buidor o silenci?
Buidor. Vivim en un univers buit, absolutament buit. Faig servir un símil perquè la gent pugui entendre en quina mena d'univers vivim. Hauríem d'agafar un granet d'arròs, dividir-lo en nou bocins, llançar-ne vuit a les escombraries i quedar-nos en la novena part d'un granet, esmicolar-lo en pols molt fineta i distribuir-la per dins d'una esfera de la mida de la Terra. Els espais buits dominen tant que si algú tingués el nostre univers a les mans i li preguntéssim què hi ha, diria que res. Seria la resposta més perfecta que mai la ciència ha donat a cap pregunta científica. 

En una setmana com aquesta, tan rellevant en el calendari cristià, el seu llibre què li pot dir a un lector creient?
El primer que hagi de dir és que jo no sóc creient, però tinc amics cientifics que sí i ho respecto molt. Sempre ho dic: és com parlar dos idiomes, tu pots parlar català i castellà i els pots parlar alhora. Doncs tu pots parlar l'idioma científic i l'idioma de la fe. Són compatibles, només que són dos idiomes diferents. L'idioma científic és que jo observo la natura, faig una hipòtesi per explicar allò que observo i després la comprovo. Això és el mètode científic. La fe no va així. La fe és que jo observo, faig una hipòtesi i punt. No tens perquè provar-la, per això és fe. Però crec que a vegades confonem la fe amb no creure's fonaments científics que són irrefutables.

Aquests companys que tinc jo són científics, no posen en dubte el darwinisme, l'evolució, el Big Bang, l'origen de l'univers, la mecànica quàntica ni la relativitat. Només que per ells hi ha d'haver alguna altra cosa que és segurament molt abstracta. Jo només parlo un idioma. No necessito un déu. La ciència cada cop ha anat avançant més, ha anat responent preguntes i ha anat deixant menys lloc on un déu pugui amagar-se. Encara pots posar un déu abans del Big Bang que hi havia. 

Volia escriure un llibre entorn Déu amb Lluc Torcal, procurador general del Císter i físic quàntic, però l'editorial ens va dir que no perquè discutiríem en quasi res

Queda menys espai per Déu?
Tal com la ciència ha anat avançant, ha anat relegant la figura de Déu a una figura més abstracta, potser gens intervencionista. Hi ha una anècdota que sempre l'explico. Vaig voler escriure un llibre sobre per què Déu sí i per què Déu no. Jo defensant que Déu no cal i algú altre que sí. Però jo volia fer-ho amb un company científic. Vaig contactar amb el prior de Poblet, un físic-quàntic, deu anys més jove que jo. Li vaig escriure i em va contestar dient que ja no era prior, sinó procurador general de l'orde del Císter a Roma. Jo crec que l'organigrama deu seu Déu, el Papa i ell. Em va dir que estava encantat d'escriure el llibre amb mi. 

Què tal és?
És un personatge fascinant. L’ha d'entrevistar. Molt intel·ligent. Vam preparar un guió i una sinopsi, i una editorial ens va dir que els interessa molt aquest llibre, però només el necessitaven a ell, perquè van veure que no hi hauria cap discussió: el que ell anomenava Déu, jo anomenava natura. A mi em van encarregar un altre llibre i crec que amb ell no van concretar res. Això és només una anècdota. Però tornant a la pregunta, sempre trobaràs un lloc on posar-hi Déu. No tinc cap problema amb això. On el tinc és quan algunes persones venen a tocar els nassos quan dono una conferència. Però ja no discuteixo amb els terraplanistes.