L'enginyer aeronàutic Jordi Vila, amb tan sols 28 anys, és l'investigador més jove de la NASA i ja està al capdavant d'un projecte per construir un telescopi espacial. La seva història s'ha fet coneguda després que hagi rebut una medalla al mèrit excepcional, coneguda com a Early Career Achievement Medal, amb la qual l'agència espacial nord-americana ha reconegut el seu treball. Un guardó que va dirigit a aquells científics que porten menys de deu anys en l'organització però que ja han realitzat una feina de pes i que, en aquesta edició, només han rebut tres persones més. Vila encara se sorprèn com la seva història ha creuat l'Atlàntic i ha adquirit ressò als mitjans catalans i a les xarxes. "Em vaig assabentar que el president Torra  m'havia felicitat en una piulada per un amic meu", confessa rient. "Em va agafar totalment desprevingut", explica.

A NacióDigital hem conversat amb ell sobre com va aconseguir treballar per a una de les organitzacions espacials més destacades del món, i també de com funciona l'agència i com és viure als Estats Units. La manera com s'asseu, o bé els gestos que fa al llarg de l'entrevista permeten entendre en certa manera perquè ha arribat fins on ha arribat: parla de manera tranquil·la, però no amb aquell tipus de calma que s'atribueix a les persones minses o adormides, sinó de qui sap on està posant el peu en cada moment i que és el que vol dir.

- En què consisteix el projecte que lidera vostè a la NASA?

- Ara mateix estic treballant amb un equip d'unes 40 persones en el disseny elèctric del telescopi espacial Hermis. La idea es posar-lo en un Boeing 747 de la NASA, que vola una mica més amunt que els avions convencionals, per poder estudiar zones de l'espai fora del sistema solar que tinguin regions on es puguin desenvolupar planetes i que puguin contenir elements necessari per desenvolupar vida, com hidrogen, aigua, carboni i oxigen.

- És a dir, esteu buscant vida?

- Sí i no. El que buscarà el telescopi és zones candidates on es puguin crear planetes amb espais que donin possibilitats al desenvolupament de la vida. El que ens interessa és analitzar aquests llocs on s'estan formant els planetes, ja que ens ajudarà a entendre millor com es va formar la Terra i com va venir la vida aquí. Això ho podrem saber a partir d'estudiar la llum que prové d'aquestes zones i que conté la informació per saber quins elements químics hi ha.
 

«Als Estats Units estan molt orientats al mercat de treball i a promoure que hi hagi molta relació entre universitats i empreses» Foto: Paula Roque

- Com s'ho fa una persona tan jove –de fet, la més jove de la NASA– per acabar liderant d'un projecte com aquest?

- Jo a l'agència, des de que hi vaig entrar amb 23 anys que sempre he estat treballant a l'àrea d'astrofísica i en el camp dels telescopis. El primer projecte en què vaig participar va ser el BETTII, on vaig fer els sistemes elèctrics de comunicació, vaig vigilar el sistema de control durant el llançament i vaig monotoritzar-ne el consum de bateria. Llavors vaig passar a encarregar-me del sistema de pointing, què és saber com apuntar el telescopi per trobar les estrelles que vols observar. De fet, va ser pel sistema de control d'altitud que vaig desenvolupar-hi que ara recentment m'han donat el premi. Va ser després d'això que. al 2017, em van oferir posar-me al capdavant de l'HIRMES.
 
- Llavors, com aquell qui diu, va acabar la carrera i va entrar a la NASA...

- (riu) Va ser arran de la meva tesi de final de màster. Després d'acabar la carrera de telecomunicacions a la UPC vaig anar a França, ja que aquí la majoria d'opcions estan enfocades a fer la recerca dins de la universitat i jo ho volia fer en una empresa. Aquest centre tenia convenis amb la NASA, però com que no tenia unes pautes molt marcades per poder aconseguir plaça em vaig haver d'espavilar. Vaig contactar amb diversos investigadors de l'agència fins que un d'ells em va oferir anar sis mesos de pràctiques als Estats Units per col·laborar amb el seu projecte del telescopi BETTI.

 
- Dit així fa que sembli fàcil i tot... 
                                                      
- Home, no. Hi va haver molts casos en què ni tan sols vaig obtenir resposta. A més, a l'hora d'enviar els correus, em vaig informar bé dels projectes que estava portant cada investigador i vaig fer-ne de bastants específics, amb propostes de treball concretes per a cadascun. I així i tot, crec que el més complicat va ser el tema del visat. Als EUA són molt estrictes amb això, i hi havia investigadors que al final no hem van agafar perquè no sabien com tramitar-ho.

[blockquote]"Normalment, si no ets nord-americà no et deixen treballar o et posen moltes pegues"[/blockquote]

 
- Tan difícil és tramitar un visat, fins i tot sent europeu?

- Sí, i més en aquest sector, ja que en la majoria de casos les empreses que hi treballen també es dediquen a desenvolupar tecnologia militar, i els EUA són molt restrictius amb el tema. Normalment, si no ets nord-americà no et deixen treballar o et posen moltes pegues. I encara més a la NASA, que depèn directament del govern.
 
- I un cop l'hi van acceptar?

- Em vaig instal·lar a Washington, a Goddard, un dels deu centres que la NASA te repartits pel país. Se'm va fer molt difícil començar de zero. En general allà tot és molt més car, i encara més a la capital. A més que als Estats Units no hi ha ni la meitat de beques i ajudes que aquí. Tot i que eren unes pràctiques remunerades, el que cobrava no em donava gairebé per res, a part que em vaig haver de buscar jo sol on viure i com desplaçar-me. En poques paraules, els primers mesos me'ls vaig passar menjant fideus instantanis (riu). S'ha d'aprendre a patir. Ara bé, de la mateixa manera que no et donen res fet, sí que et reconeixen l'esforç i el treball, i ara estic molt millor. 

- Imagino que el càrrec que ocupa ara a la NASA és una mostra d'aquesta cultura...

- Sí. Tot i que jo al principi estava una mica impressionat pel fet de treballar amb investigadors de 50 i 60 anys, si dius les coses quan toca i són raonables t'escolten sense cap mena de prejudici. Per molt jove que siguis, el que valoren és l'esforç, i crec què és una de les coses bones que tenen tant a la NASA com als Estats Units en general.
 

Als Estats Units estan molt orientats al mercat de treball i a promoure que hi hagi molta relació entre universitats i empreses Foto: Paula Roque

- Com funciona la NASA?

- És una organització federal i, per tant, depèn del govern nord-americà. En total, l'agència té una desena de centres a tot el país i jo sóc a Goddard. Aquí hi treballem unes 10.000 persones i ens dediquem a temes d'astrofísica i observació espacial. Funcionem per projectes, és a dir, cada investigador fa propostes a la central i si aquesta ho veu interessant decideix donar-li finançament. A partir d'aquí, l'investigador crea el seu propi equip tant amb gent de l'agència com de fora. A més, una mateixa persona pot estar treballant al mateix temps en diferents projectes; jo per exemple lidero l'HIRMES però encara dono una mà si necessiten res al BETTI.

-I un dia de treball com és?
 
-No està molt definit perquè, com que treballem per objectius, et trobes temporades de molta feina i d'altres més relaxades. Per exemple, quan vaig estar amb la campanya de llançament del BETTI vam estar dos mesos i mig treballant setze hores al dia sense excepció. Ni caps de setmanes ni festius. Però després em van donar tres setmanes de vacances perquè descansés. La manera de funcionar és que quan toca treballar ho has de donar tot, però després són flexibles, i si no hi ha feina no cal que vagis a escalfar la cadira.

[blockquote]"Durant el shut down, que el govern dels EEUU va estar tancat 140 dies nosaltres també vam estar tancats, ni tan sols es podia entrar al campus" [/blockquote]

- Ha dit que la NASA depèn directament del govern dels Estats Units. Fins a quin punt us influeix la política, i en especial l'actual mandat Trump?

- Molt, la veritat. Sobretot perquè el finançament de l'agència es vota cada any als pressupostos generals. Ara per exemple, com que Trump vol enviar l'home a la Lluna el 2024, s'estan destinant molts diners al programa que s'hi dedica, i per contra es retalla d'altres llocs. A més, un moment molt dur va el shut down, quan va tancar el govern dels EUA durant 140 dies. Durant aquest temps nosaltres també vam estar tancats, ni tan sols es podia entrar al campus

- En el camp de la investigació, quines diferencies heu notat amb Catalunya?

- Sobretot en el tema del contacte del món universitari amb el món laboral. Als Estats Units estan molt orientats al mercat de treball i a promoure que hi hagi molta relació entre universitats i empreses. En canvi a Catalunya es prioritza més el tema de la formació tècnica i no tant la pràctica. I tot i que aquí surts amb un molt bon nivell teòric, crec que seria bo que hi hagués un nexe d'unió més intens entre la universitat i les empreses. Pel que fa el camp de la recerca, en comparació al poc que he vist a Catalunya només puc dir que a la NASA tenim força recursos i es pot acabar vivint bé fent d'investigador.

-De fet la NASA és un lloc on molts d'investigadors voldrien estar...

- Sí, però jo no m'hi veig tota la vida, de fet ho penso deixar quan acabi el projecte aquest any. Ara m'han acabat d'acceptar per fer un Master of Business Administration, per què a mi en el futur el que m'agradaria és crear una empresa en el sector aeroespacial. I un cop acabi ja ho veurem. Tant pot ser que torni com que no.