No s’entén com, podent Oriol Junqueras apel·lar a la fèrria neutralitat judicial espanyola i la seva prístina transparència, el vicepresident va optar per fer un "míting polític" en lloc de cenyir-se a una defensa tècnica jurídica. Ni que estiguéssim davant d’un judici trucat!
Aquesta és la sincera preocupació que les columnes de la Caverna madrilenya expressen per Junqueras. "Un míting polític, la pitjor defensa", editorialegen a El Mundo. "Es fa difícil desentranyar la lògica interna d’una estratègia de defensa que es basa en la negació del delicte i en l’elevació a veritat revelada de les pròpies conviccions", els hi van darrere a La Razón. Això seu és preocupació sincera, no voldrien que el dirigent d’Esquerra prengués mal i comparen l’obstinació de Junqueras contra el pragmatisme de Forn, "tendent a assumir el delicte de desobediència, el que suposa menys pena, i a desvirtuar la resta d’imputacions". Ja sabeu, el "divide et impera".
La preocupació dels editorialistes pels acusats és emotiva. En definitiva, buscar la "menor pena" és l’única estratègia viable. I no perquè aquest sigui un judici trucat, que això és un Estat de Dret! Sinó perquè tots "els espanyols van poder veure en directe aquell primer d’octubre del 2017 a les ciutats i pobles de Catalunya". Els espanyols? No, també "la part d’Europa i del món que va ser capaç de discernir entre la realitat i les fotos trucades que van divulgar els separatistes a través de la seva xarxa mediàtica", precisa Ignacio Camacho des de les pàgines d’ABC. La resta, ja se sap, pobres incauts que va empassar-se les "fake news" de la BBC i el The New York Times.
"Fact-check" a Junqueras
Perquè no caiguin en la mateixa trampa, aquests diaris s’apressen a desmuntar "les mentides" de la declaració de Junqueras. La més grossa i la que més els preocupa –descartada la violència dels manifestants que no cal provar perquè tothom la va veure per la televisió, excepte els espectadors de TV3, BBC i algun canal internacional més- és la "cadira buida" de la taula de negociacions. Menteix Junqueras quan diu que no es podia negociar. Negociar es podia –recorda Juan Cruz des del Confidencial- el problema és que els independentistes només volien parlar "d’una sola cosa" i, és clar, parlar de tot "només pot fer-se sobre la base d’unes línies vermelles prejutjades". En resum, que es pot parlar de tot, però un tot que no inclou el "d’allò". Del "d’allò" no se’n pot parlar perquè després de parlar es pot donar l’opció de fer, i les coses que no poden ser, no poden ser, sigui quins sigui el resultat electoral o la demanda ciutadana.
Qui també es preocupa del "fact-check" del discurs de Junqueras és Arcadi Espada des de El Mundo. I li troba dues mentides grossíssimes –ell diu que només són exemples, que totes no li cabien-. La primera que res que ERC, amb 88 anys d’història, no té cap cas de corrupció, ell –que encara considera Francisco Camps "un bon home"- recorda Jordi Ausàs. La segona que Junqueras obviés el "no" d’ERC i les abstencions en parlar del referèndum de l’Estatut. Bé, les mentides són tan terribles i es desmunten tant per si soles que Espada té una solució per tal que els corresponsals internacionals no tornin a ser entabanats com el primer d’octubre: que no se l’escoltin. El dret d’un acusat a dir el que vol "s’entén a la càmera insonoritzada d’una audiència tradicional. Però es converteix en problemàtica –i en obligada meditació del jutge- quan un home no es dirigeix a les acusacions ni als advocats ni als magistrats que han de jutjar-lo, sinó a les càmeres, perquè només d’aquestes espera obtenir l’absolució".
En definitiva: que es pot parlar de tot –sempre que ningú ho senti- i que aquest no és un judici trucat, però potser tanta transparència no calia.
