L'expresident francès Nicolas Sarkozy té nostàlgia de l'Elisi. Des que François Hollande el va derrotar el 2012, només ha pensat a tornar. Per això, el seu anunci oficialitzant la seva candidatura a les presidencials de maig del 2017 no pot ser considerat una sorpresa. Ara, "Sarko" haurà d'afrontar unes primàries en el si del seu partit, els Republicans, que votaran el seu candidat el 21 de novembre en primera volta i, si cal, el 27 en segona i definitiva.

Sarkozy explicita la seva ambició presidencial en el llibre "Tot per França", que es presentarà aquest dimecres. Cal admetre que França encara és un país on els llibres ocupen un espai rellevant en la política. Tot dirigent amb pretensions ha de publicar-ne algun i el nivell exigit en el discurs és més elevat del que sol ser habitual en altres indrets.

El polític conservador conserva el seu carisma, però la societat francesa viu un moment de crisi de lideratge i manca d'alternatives creïbles. Sarkozy es vol situar en un espai de dreta nítida, conscient del terreny que un Front Nacional crescut està prenent al centredreta tradicional, i alhora a una Esquerra governant que sembla esmaperduda. Els valors que l'expresident ha situat com a eixos del que serà la seva campanya són veritat, identitat, llibertat, competitivitat i autoritat. Un indici de per on pot anar el seu discurs, girat cap a la dreta. De moment, s'ha atrevit a qüestionar el dret de sòl (pot assolir la nacionalitat tot aquell qui neix a França) i insinua nous requisits per fer-se amb la condició de ciutadà.

Gaullistes i liberals

Des que el general De Gaulle va fundar la Cinquena República, el 1958, la dreta francesa es va estructurar en dos grans blocs. D'una banda, el mateix gaullisme, un moviment nacionalista i conservador, però que alhora incloïa sectors defensors de la cohesió social, molt lligats a la noció d'un estat fort i reticents a les polítiques privatitzadores. D'altra banda, tot un seguit de petites formacions més o menys centristes de caire liberal o democristià, en general més europeistes. Del gaullisme va sorgir l'Assemblea per a la República (RPR) de Jacques Chirac. Per la seva part, l'expresident Giscard d'Estaing va aplegar tot el centrisme en la Unió per la Democràcia Francesa (UDF).

Aquesta divisió va fer que les diverses sigles del centre i la dreta s'apleguessin en una única organització, Els Republicans, però el cert és que les divisions internes s'han accentuat encara més. En el si d'Els Republicans conviuen tots els matisos que van del centre més obert a la dreta més reaccionària.

Un camí ple d'esculls

Sarkozy no ho tindrà fàcil. Vénen ara tres mesos de campanya interna en unes primàries a les quals han anunciat que es presenten tretze candidats. A l'hora de la veritat, quan el 21 de setembre es facin públics els noms dels qui poden competir (cal el suport de 250 càrrecs elegits, entre ells 20 diputats, i la signatura de 2.500 militants adherits), segurament seran tan sols un grapat els finalistes.

Dels tretze noms ara en pugna, el que treu la son a Sarkozy és Alain Juppé, alcalde de Burdeos. Exministre d'Exteriors i exprimer ministre, de 70 anys, ja que no pot encarnar la renovació, Juppé s'ha proposat representar la moderació. En una França agitada socialment, mira de seduir el vot més centrista i mostra sensibilitat social. Que en el passat fos un exponent del conservadorisme més elitista té ara poca rellevància. Per un home ambiciós, només importa el demà. Sap que hi ha una franja de votants d'esquerra que esperen un senyal d'algú. Els intentarà captar.

El tercer en discòrdia és François Fillon, exprimer ministre de Sarkozy i avui enfrontat al l'antic cap. Així funcionen les coses en la cruesa de la política. Fillon té alguna opció i lluita per desmarcar-se de "Sarko" i de Juppé, subratllant el seu liberalisme econòmic radical. Aspira a guanyar, és clar, però sobretot a continuar sent un actor en el joc del poder.

Amb una presidència de François Hollande en crisi i un Partit Socialista fortament erosionat, d'una banda, i l'extrema dreta del Front Nacional cavalcant a cavall de la por al terrorisme i a la immigració, la dreta cerca un terreny propici. Però el seu principal problema és l'atomització interna que pateix.

Un guirigall de candidats

A banda dels tres candidats esmentats, n'hi ha deu més que es proposen ser els elegits per la militància d'Els Republicans. N'hi ha de tot tipus i condició.

Els qui miren el Front Nacional

Jean-François Copé. Antic braç dret –i ala dreta- de Sarkozy, és qui pot sortir més damnificat de la candidatura de l'expresident. Mostra un tarannà dur i parla de la necessitat d'una "França desacomplexada".

Nadine Morano. Aquesta eurodiputada es va fer famosa per defensar en públic que França era un país de raça blanca. Des d'aleshores, és presonera d'aquest exabrupte.

Hervé Mariton. S'ha destacat per un discurs contrari als matrimonis homosexuals i la defensa de suposats valors morals.

Jean-Frédéric Boisson. Un altre advocat de la família, que va aconseguir aparèixer en les portades dels mitjans de comunicació després d'una visita a Síria per saludar Al-Assad.

Jacques Myard. Supervivent del vell gaullisme, però del seu sector més dretanós. Defensa la pena de mort i busca vots entre els contraris a la Unió Europea.

Els qui fan l'ullet a l'esquerra

Nathalie Kosciusko-Morizet, aquesta diputada ha conreat una imatge de política centrista a qui no li desagrada desmarcar-se del seu partit. S'ha posicionat en contra de tota modificació del dret de sòl.

Henri Guaino. Gaullista històric, de l'ala més social, és contrari a les privatitzacions i defensa preservar les conquestes socials.

A la cua

Amb menys expectatives i un perfil ideològic més desdibuixat, hi ha Bruno Le Maire, exministre d'Agricultura, que proposa eliminar un milió de funcionaris en deu anys, una mesura que segurament no l'ajudarà gaire a recaptar suports. O Frédéric Lefebvre, exsecretari d'Estat que propugna trencar amb el bloqueig entre dreta i esquerra. I finalment Geoffroy Didier, qui amb 40 anys fa de la seva edat i la necessitat de "renovació" la seva principal bandera.