El jutjat número 13 de Barcelona va concedir ahir l’amnistia a una trentena d’alts càrrecs de l'executiu de Carles Puigdemont que estaven a l’espera de judici per diversos delictes vinculats al referèndum de l’1 d’octubre. Ja el febrer de 2017, mesos abans de la votació sobre la independència i quan el Govern ja havia manifestat la seva intenció de celebrar-la de forma acordada o unilateral, es va obrir la peça judicial. Van arribar-hi a estar imputades una cinquantena de persones, però algunes van quedar-ne alliberades i altres van ser enviades a diferents jutjats per la seva condició d’aforats.

La seva amnistia és una bona notícia per tots ells i les seves famílies i companys després de gairebé vuit anys de patiment i incerteses polítiques i professionals. A l’espera del Tribunal Constitucional, on s’acaben d’aclarir els darrers bastons a les rodes formals del PP, la seva constitucionalitat hauria de quedar totalment validada a finals de mes. No serà encara d’aplicació plena perquè el Suprem i altres tribunals insistiran en les causes de malversació per no aplicar-la a alguns dirigents polítics, tal com ha passat en aquest cas.

L’amnistia als alts càrrecs de la causa del 13 fa avinents dues reflexions en un moment de desànim, discursos autodestructius i aparició de bruixots oportunistes amb solucions màgiques dins de l’independentisme. La primera és que el referèndum va ser possible —i va tenir una aparença d’institucionalitat que hauria permès anar una mica més enllà— perquè, a més dels líders, alts càrrecs del Govern i alcaldes se la van jugar. El referèndum el va defensar “el poble” i hi va col·laborar, és cert, però el van organitzar l’executiu i els partits i les entitats independentistes. És evident que cal reconèixer-ho i agrair-los-hi. Haver-ho fet no els dona dret a res i és el que van dir que farien, sí, però tampoc és just ni edificant per al moviment independentista regatejar-los reconeixement o acusar-los de traïció i d’altres bajanades com fan influenciadors a les xarxes, ultres o juristes experts a perdre causes davant els tribunals europeus.

I la segona és que el desenllaç del procés amb un pols que es va quedar a mitges, un cert amateurisme, molt desconeixement de l’adversari, i un mal càlcul de les expectatives i les pròpies forces, ha de ser una lliçó. Perquè la mala gestió té costos també a l’hora de “tornar-ho a fer”. És possible que avui molts d’aquests alts càrrecs o alcaldes, que s’han pogut beneficiar d’una amnistia fruit d’una carambola a les urnes que fa dos anys va donar la clau de la governabilitat d’Espanya a ERC i Junts, s’ho pensessin més d’una i de dues vegades abans de jugar-se-la. Senzillament perquè, a diferència de Carles Puigdemont o Oriol Junqueras, no van decidir (i en molts casos ni tan sols ho sabien) que no s’arribaria fins al final i que les sortides serien una negociació amb l’Estat o plegar veles si aquesta era rebutjada. Lamentablement, avui ja podem dir que s’ha cremat una generació de dirigents.

Però als que es van implicar el 2017 i en van assumir conseqüències en forma de processos judicials, presó, exilis o inhabilitacions ningú els pot qüestionar que van organitzar contra vent i marea un referèndum que reclamava una majoria social (l’independentisme gestiona el fracàs del procés, però no hi ha cap alternativa que generi més consens que el dret a decidir) i que se la van jugar. L’amnistia era una resposta necessària i toca alegrar-se que el malson vagi quedant enrere.  

Avui no et perdis

• L'ampliació de l'aeroport reforça el perfil executiu d'Illa; per Bernat Surroca.
• La Santa Espineta: Ningú sap qui és la Ricarda; per Carles Rútia.
• Feijóo no es deslliura de l'ombra d'Ayuso; per Pep Martí i Vallverdú.
• Dades: Quatre de cada cinc catalans defensen prohibir el mòbil fins als 12 anys; per Ona Sindreu Cladera.
• Nou terratrèmol a la Fundació Vila Casas; per Pep Martí i Vallverdú.

El passadís

Salvador Illa va ser entrevistat ahir per Jordi Basté al Món a RAC1. L’emissora ho havia anunciat el dia abans i també la presidència de la Generalitat. Però l’escorta del president es va despistar. El cas és que els Mossos d’Esquadra que reforcen la seguretat del president es van presentar a Catalunya Ràdio, on van quedar ben sorpresos perquè ahir no esperaven la visita de cap escorta ni del cap de l'executiu. De fet, Ricard Ustrell havia entrevistat Illa dues setmanes abans al viatge oficial al Japó. Un cop constatada la confusió, la situació es va resoldre de pressa perquè per anar d’una emissora a l’altra només cal travessar Francesc Macià i travessar la Diagonal. I en el cas d’Illa no hi havia risc que se’ls escapés.

Vist i llegit

El Premi Nobel d'Economia Joseph Stiglitz ha estat a Madrid per donar una conferència i a el diari El País l'ha entrevistat Quino Petit. L'acadèmic, nascut a Indiana, parla molt més de política que d'economia en l'entrevista i adverteix de la situació que viuen els Estats Units. Stiglitz descarta la possibilitat d'una guerra civil però no l'horitzó de la fi de la democràcia. Segons ell, que tot un president desconegui les decisions judicials obre un horitzó de conseqüències imprevisibles. Alhora, destaca la importància de les manifestacions en contra de les polítiques trumpistes, com el moviment de protesta a Los Angeles, que ara el president nord-americà vol reprimir, si cal amb els marines. Parlant de la influència, el Nobel nota a faltar que proliferin els podcasters com el populista Joe Rogan, però en sentit progressista.

El nom propi

Fabian Picardo (Gibraltar, 1972) és el líder del Partit Socialista Laborista de Gibraltar i ministre en cap de l’enclavament britànic des de 2011. Ahir va tancar amb Espanya, la UE i el Regne Unit un acord cinc anys després del Brexit que elimina les barreres físiques i controls sobre persones i mercaderies preservant l'espai Schengen, el mercat únic de la UE i la Unió Duanera. Una solució singular per a un territori singular i que és una espina clavada per als espanyols, que van perdre el penyal pel tractat d'Utrecht del 1713. Amb aquell acord entre els contendents de la guerra de Successió espanyola que va remoure les fronteres de mitja Europa, els Àustries renunciaven al tron, que passava a la dinastia dels Borbons, i les potències que fins aleshores els havien combatut n’obtenien contrapartides en forma de territoris. Catalunya, lleial a Carles d’Àustria, va quedar abandonada a la seva sort i seria qüestió de temps que perdés els drets que, no sense dificultats, havia preservat des de la unió amb Castella de 1492. Històricament, els espanyols sempre han volgut revertir la sobirania anglesa del penyal, un enclavament estratègic a l’oest del Mediterrani i la tossuderia de Picardo contra els intents d'assimilació els ha enutjat sovint. L'acord consolida i normalitza el seu estatus.