Abans que comencés la campanya, fonts autoritzades dels comuns es reunien amb un grup de periodistes i els asseguraven que la llista conjunta amb Sumar podria batallar per la segona posició a Catalunya a les eleccions espanyoles. "La segona posició en vots", matisaven, conscients que la implementació al territori d'altres forces -com Junts o ERC- els ho posaria més difícil pel que feia als escons. La projecció, també expressada amb l'ànim d'incidir en el discurs mediàtic, es va encaixar amb cert recel entre els periodistes de la sala. Amb un Pedro Sánchez (PSOE) apel·lant al vot útil i apropiant-se de l'agenda social d'Unides Podem a una banda, i amb una ERC pragmàtica enarborant el diàleg amb l'Estat des de la defensa dels interessos del país a l'altra banda, l'espai dels comuns quedava encaixonat. A més, Sumar era un espai nou construït a correcuita i amb tensions espolsades en públic.
Aquell vaticini inicial dels comuns que semblava embravit per la retòrica de partit, però, tenia més fons del que podia semblar. No només es va complir pel que fa als vots. Es va estendre. La candidatura encapçalada per Aina Vidal a Catalunya -i per Yolanda Díaz a l'Estat- també va ser la segona amb més escons, empatada a set amb ERC i Junts. Els mateixos que fa set anys, amb Jaume Asens com a cap de cartell. Lluny quedarien el PSC i els seus 19 diputats.
Sigui com sigui, els resultats d'aquest 23-J salvaven una papereta desafiant per als comuns. També certificaven una simbiosi entre l'espai català i l'estatal, a la candidatura. En Comú Podem ha begut del paper de Sumar a l'Estat -el gran argument de campanya ha estat l'aconseguiment d'un govern de coalició amb el PSOE- alhora que la llista de Yolanda Díaz ha acabat trobant a Catalunya la seva gran aliada: l'única comunitat autònoma en què s'ha arribat als 7 diputats. De fet, gairebé un de cada quatre escons aconseguits per Sumar han acabat sent catalans. Els principals motius són el creixement del vot dual davant el risc de l'extrema dreta, la coherència d'una campanya propositiva en el front social i l'augment de l'abstenció al territori català.
La irrupció d'un vot dual amagat durant una dècada
Des de la seva convocatòria, les eleccions s'han presentat com un xoc que tenia com a principal ombra de canvi la irrupció d'un govern a l'Estat que incorporés l'extrema dreta de manera directa o indirecta. Pedro Sánchez va voler dominar aquest capital polític posicionant la seva llista com el "vot útil" per frenar aquesta amenaça. La resposta, tant de Yolanda Díaz com dels comuns, va ser advertir que el PSOE no podria fer-ho sol. I es van autoanomenar "el vot decisiu". Tant és així que, des del principi, En Comú Podem va decidir fer campanya per dos partits alhora, per ells i pels socialistes. Aina Vidal, en entrevista a Nació, ho resumia. "L'important és tenir clar que ens donem la mà i anem a guanyar un govern de coalició". Aquesta anomalia suposava ser els primers a reconèixer el que, a mig camí, acabaria abraçant el mateix Sánchez: que la campanya s'havia de fer per blocs, entre partits majoritaris.
Això ha disparat el vot dual o suports prestats. Ho advertia recentment un Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) en què es veia que hi havia prop d'un 18% de persones que uns comicis al Parlament optarien per partits d'àmbit únicament català però que de cara al Congrés tenien decidit que farien confiança a forces d'àmbit estatal o en coalició amb candidatures espanyoles. Aquesta xifra tan alta no es detectava des del 2011. És a dir, que hi havia una part important de votants d'ERC o la CUP -que han perdut uns 550.000 suports aquests comicis- que acabarien apostant per Sumar.
Crec que està bé retre comptes de
— Jordi Muñoz (@jordimunozm) July 24, 2023
l’estimació del @ceopinio. Com es pot veure, la principal discrepància amb el resultat és la infraestimació de Sumar-ECP. Les altres diferències rellevants (+ERC i +CUP) diria que bàsicament pengen d’aquesta infraestimació. pic.twitter.com/cCvlQTd9Xh
Aquelles prediccions, però, s'acabarien superant. Tant és així que el director del CEO, Jordi Muñoz, ha acabat matisant que, fins i tot detectant-hi una pujada, es va "infraestimar" aquest suport dual. I concretament, s'ha referit al traspàs de vots de les forces independentistes d'esquerres cap a la candidatura de Sumar i comuns.
Una campanya amb currículum
Aquesta tendència també demostra com una part de l'electorat independentista d'esquerres va acabar preferint Sumar per, almenys, mantenir l'accent social en un eventual govern de coalició. Ni ERC -per estar fora de l'executiu- ni PSOE -per ser la pota més conservadora del binomi- convencien aquest segment de la població que volia votar contra la irrupció de l'extrema dreta com a principal argument. Ni tan sols el fet que els socialistes abracessin en campanya gran part de les reivindicacions que van impulsar les forces a la seva esquerra -com la llei de l'habitatge, la pujada del salari mínim o la reforma del codi penal- ha castigat la llista dels comuns. En un acte de campanya, Colau acusaria públicament Pedro Sánchez i Meritxell Batet d'apropiar-se de l'obra de govern pel que fa als avenços socials a l'Estat. Al final, però, els vots de les urnes catalanes acabarien reconeixent la legitimitat del currículum que els comuns han anat exhibint a actes, mítings i entrevistes.
Des de l'inici, la llista encapçalada per Aina Vidal ha posat èmfasi en què seria una candidatura "propositiva", i s'han plantejat mesures concretes com l'herència universal per al jovent o la reducció de la jornada laboral. Per contra, el fet que Yolanda Díaz estigui menys compromesa amb un referèndum d'autodeterminació del que ho estava Pablo Iglesias en el moment àlgid de Podem no els ha acabat de passar factura, en el context actual. Amb una campanya de menys a més per part de Vidal, i amb una doble visita de la presidenciable Díaz a Catalunya a tres dies de les eleccions, els comuns han acabat resistint a un clima que d'inici semblava poc favorable.
L'empenta de l'abstenció independentista
L'ajuda col·lateral que els ha acabat de situar a la segona posició és l'augment de l'abstenció. Mentre que a l'Estat la participació va acabar creixent, a Catalunya el sentit va ser contrari. Va incrementar-se en gairebé 4 punts. El sector on més va créixer aquest abstencionisme va ser l'independentista. Ràpidament es va veure que els municipis que perdien més votants eren aquells on hi havia més independentisme. Mentre que el país ha perdut un total de 350.000 votants respecte a les eleccions del 2019, les forces a favor de de la independència han vist els suports reduït en 700.000 vots.
Si bé els comuns també han perdut votants arreu de Catalunya, uns 55.000, la candidatura d’Aina Vidal ha mantingut el mateix percentatge de vots que va aconseguir les eleccions passades el mateix espai polític: un 14%. Davant la desfeta dels competidors, el resultat els ha servit per imposar-se a tots els partits, a excepció dels socialistes. La particularitat més destacada pel que fa al nombre de paperetes de Sumar es dona a Girona, la província en què la llista encapçalada per Júlia Boada ha aconseguit augmentar els vots del 2019 malgrat la baixada de la participació. De 33.710 a 35.118. Una realitat que els ha permès mantenir l’escó gironí que ja van aconseguir als darrers comicis.