Vaig descobrir ben prompte que a Settebagni no hi havia gaire coses a fer. Fou just l’endemà que soterràrem la mare al cementeri de Frosinone, on havia nascut feia 40 anys. Aquell matí gèlid de finals de gener jo a penes en tenia 10. Corria l’any 1978. Recorde que en tornar a casa el pare em va mirar amb aquells ulls seus de be degollat i em va preguntar amb un fil de veu si entenia què havia passat. Òbviament, vaig callar, que és, exactament, el que s’esperava i s’ha esperat sempre de mi. Després vam passar la vesprada en silenci davant del televisor.
L’única cosa interessant que es podia fer al meu poble era veure passar els trens que anaven i venien de Roma. M’hi podia estar un matí, una vesprada sencera a l’estació comptant trens. M’hi vaig afeccionar tant que el pare, que no sabia per on agafar-me, em va començar a comprar maquetes de tren. Vaig atresorar, entre molts altres models, un FS Freccia della Laguna Ale 601 verd, una Varesina gris com les que feien el servei de rodalies de Milà i una locomotora dièsel elèctrica Cne 510 color carabassa.
Tenia molts trens i, bàsicament, tenia molt poques ganes d’estudiar ni de fer res. A l’última, veient que la meua obsessió anava a pitjor aparellada al desordre i a la meua dificultat de relacionar-me amb els xiquets de la meua edat, el pare va decidir portar-me a un metge del cap que tenia consulta a Via Marsala, a dues passes de Termini.
Aquell tipus enorme, lent i maldestre com un os vell em preguntar molt. També sobre trens. Després d’un esgotador interrogatori i de desenes de tests, el metge va fer entrar al meu pare i, amb el posat seriós d’un arquebisbe en plena faena d’administrar penitència, li va fer un escoltet. Es veu que el meu cervell anava més de pressa que aquells combois que, de tan veloços com eren, mai no estaves prou segur d’haver-los vist. A més, segons aquella eminència dels mals de l’ànima, era molt probable que la meua bola tardés més a madurar que un caqui collit verd. El pare va acceptar amb resignació el diagnòstic i amb una ganyota estúpida va donar per resolt el misteri del meu estrany comportament.
Tots dos vam tornar cap a casa amb la mateixa sensació de derrota que aquell matí del soterrar de la mare i com aquell dia, també ens vam tancar a l’apartament de Via delle Lucarie a veure la televisió. En qualsevol cas, a partir d’aquell moment la meua vida va fer un tomb. El món, vull dir aquest món, de colp i volta va perdre tot l’interès per a mi. El cas és que vaig deixar de mirar els trens i em vaig dedicar amb cos i ànima a mirar les estreles, a comptar-les, a aprendre els seus noms convençut que en algun lloc d’aquella planúria infinita espicossada de llumenetes havia de ser-hi la resposta de la meua singularitat, la cura a aquest buit interior voraç que mai no he sabut del tot assadollar.
El 1978 va ser el meu any. Els cristians apostòlics i romans vam tenir tres papes, va dimitir el president de la República, Giovanni Leone per corrupte i les Brigades Roges van segrestar i assassinar el líder Aldo Moro. Per mi va ser també l’any de l’estrena de la pel·lícula Occhi dalle stelle de Mario Gariazzo que vaig veure amb el meu pare al mític cinema Barberini i el que vaig llegir l’informe sobre extraterrestes de Josef Allen Hynek de qui vaig aconseguir en una subhasta una pipa Billiard clàssica de fusta de bruguera polida amb sorra.
I va ser, sobretot, l’any que vaig tenir el meu primer contacte. Això va ser una vesprada d’agost en un camp d’oliveres al costat del Castell del Duca quan jugava a caçar grills mentre esperava que caigués la nit per intentar atrapar amb l’esguard l’impuls electromagnètic d’una tronada llunyana. Llostrejava. El sol, enorme i a punt de clivellar-se com una bresquilla madura, degotava la seua llum roent sobre els camps eixuts i polsosos. De sobte, vaig sentir una sensació de pau com mai. Els milions de papallones que solien voletejar dins del meu estómac van cessar en el seu intent desesperat d’escapar del meu cos. Vaig deixar de sentir aquell ofec permanent amb què vivia des que tenia ús de raó. Una mà de llum es va posar serenament sobre el meu cap i vaig sentir que una veu molt dolça, com la de la mare, em mussitava: Nicoli, bonic, la vida no està feta per a patir. La vida és el silenci entre el plany i el crit. La vida és l’oblit...
Al cap de tres anys, després que m’escapés fins al cràter del Monte Sona a la vora de l’Etna per reunir-me amb els meus, el pare em va tornar a dur a la consulta de la Via Marsala. El metge gros em va tornar a interrogar i a fer que omplís desenes de tests. Em va preguntar també sobre els meus encontres amb els éssers de llum i, fins i tot, em va preguntar sobre trens. Finalment, va fer entrar al pare i sense romanços va emetre el seu categòric diagnòstic: estava grillat, sonat, com una puta cabra.
El pare i jo vam tornar al poble sense dir-nos res i amb una recepta a la butxaca més llarga que un dia sense pa. El psiquiatre recomanava antipsicòtics, antidepressius, ansiolítics i molta estabilitat emocional. Res ni ningú havia d’alterar una rutina imposada que consistia a aixecar-se d’hora, caminar unes quantes hores al dia i anar-se’n a dormir com les gallines. Quina estúpida teràpia per guarir una malaltia inexistent.
El pare ja no hi és. El va matar la pandèmia als 74 anys. Quan va passar ja feia molt de temps que jo no vivia a Settebagni de manera que no en tinc massa detalls de com va anar la cosa. Des de 1985 faig tombs pel món, de puntetes, sense fer soroll, com un foraster poruc que té pànic a ser descobert en territori hostil. Amb molta paciència i pràctica he aconseguit fer-me invisible a la mirada dels altres, especialment dels depredadors. Allà per on he estat he vist matar, robar, mentir, el triomf del mal sobre la feblesa.
He vist també com jo mateix em feia gran i alhora com el món s’anava de mica en mica esquerdant, desfent, negant d’una mar de sang bullent i espessa com el quitrà. L’assumpte no té solució. Fa molt de temps que els meus m’ho diuen. No han de passar molts anys fins que arribe el dia en què una gran bola de foc s’empasse com un gripau un insignificant mosquit el món, aquest món infecte, del tot absurd. No quedarà ni ase ni bèstia llevat d’uns pocs que farem el camí fins al centre de l’univers.
Tot just ara fa tres mesos que tinc el meu passatge i espere que arribe la nau. L’espere als Nius del Cel en un parc a tocar del mar, en silenci, del tot concentrat en l’aroma i la textura de la felicitat menuda, del no tenir menester de res, ocult a les urpes dels grans devoradors. Els meus ja no poden tardar molt. Potser fins i tot ja hi són ací fent el recompte dels qui salvaran.