El 1901, des de les 12 de la nit anterior a l’11 de setembre, va tenir lloc una convocatòria, feta per l’entitat patriòtica Catalunya i Avant, d’homenatge a Rafael Casanova, davant el seu monument situat llavors al costat de l’Arc del triomf. Dues dotzenes d’assistents a l’ofrena floral, membres dels sis petits grups més combatius de la Unió Catalanista, van ser detinguts i interrogats, van passar una nit al govern civil i dues més a la presó, acusats de reunió il·legal, si bé van ser indultats pel jove monarca Alfons XIII, amb motiu d’arribar aquest a la majoria d’edat. L’autoritat governativa espanyola considerà aquella ofrena floral com un acte separatista i hi va enviar la policia a reprimir-la, a cops de sabre els uniformats, com era habitual a l’època, i a garrotades amb un bastó la bòfia de paisà. Josep Maria Folch i Torres, un xicot de 21 anys, hi exercí un paper de lideratge dels manifestants, al crit de “Que ningú no es mogui!”, davant una violència policial contra manifestants pacífics, pràctica que, pel que hem vist un segle després, té continuïtat fins avui. Detinguts, primer 24 manifestants i després 6 més que es van aplegar al voltant del lloc de l’arrest demanant-ne la llibertat, fins a un total de 30, doncs, van ser traslladats a la presó del carrer d’Amàlia, precisament en un indret que avui, paradoxes de la història, duu el nom de plaça de Josep Maria Folch i Torres.
Els independentistes detinguts, encapçalats pel jove escriptor, van entrar a la garjola, a la galeria número 3, cantant Els Segadors, més convençuts que mai dels seus ideals patriòtics i amb aquella fortalesa de veu i aquell ímpetu que dona la joventut. Pot dir-se que, per primer cop d’una manera explícita, tant l’ofrena de l’11 de setembre, com el cant d’Els Segadors, van adquirir la dimensió nacional que després han obtingut amb naturalitat, tant la diada festiva com l’himne. Quan es va conèixer la detenció d’aquells joves, es va produir una mostra enorme de solidaritat amb els empresonats i la Unió Catalanista convocà una manifestació per al diumenge següent, 15 de setembre a les 11 h del matí, davant el monòlit a Casanova, que havia estat ferit, com deia el manifest de convocatòria, “defensant les llibertats de la terra”. Més de 6 mil persones van manifestar-se des de la plaça de Catalunya fins a l’Arc del Triomf i el governador no tingué altre remei, davant la pressió al carrer i l’ambient creat, que deixar els joves patriotes en llibertat, els quals de seguida van ser objecte d’homenatges diversos aplaudint el seu gest i celebrant-ne l’alliberament.
Mentre eren privats de llibertat, Folch i Torres va rebre la visita de Domènec Martí i Julià, l’home que promogué un gir socialista dintre el moviment catalanista i amb qui havia coincidit abans en jornades significatives, com la celebració de la diada de Sant Jordi o el Corpus de Sang. Tots dos eren del parer que el catalanisme no podia quedar reduït a la burgesia que s’anava aglutinant entorn de la Lliga i que calia que ampliés la seva base social cap a sectors obrers i populars per incorporar-los també a un projecte nacional emancipador. Es tractava d’una conjuntura on la crisi colonial de finals de segle, amb la pèrdua de Cuba, Filipines i Puerto Rico per part de l’Estat espanyol, havia contribuït al creixement numèric i a l’extensió geogràfica del catalanisme. El sector d’actituds més possibilistes i moderades, amb ganes d’entrar en política electoral, havia cregut arribada ja l’ocasió de trencar amb el plantejament no electoralista de la Unió Catalanista i, per això, fundà la Lliga Regionalista.
Entre els companys detinguts aquell 11 de setembre, va néixer, durant el seu arrest, la idea que calia fundar una organització que servís de suport als catalans objecte de represàlia pel seu compromís nacional. És així que aquell 31 d’octubre mateix, en el transcurs d’un sopar a l’hotel Comtal de Barcelona, nasqué La Reixa, organització de suport i solidaritat amb els patriotes catalans empresonats, a la qual només podien pertànyer les persones detingudes “per actes realitzats fent manifestació d’amor a la pàtria catalana”. Josep Maria Folch i Torres en fou elegit president per aclamació. La Reixa ha estat considerada com el punt d’arrencada formal del procés de formació de l’independentisme català organitzat. Durant anys, La Reixa va dur una vida més o menys intermitent, però, encara a la postguerra, els anys 40, podia trobar-se algun comitè de suport a l’entitat entre la comunitat catalana d’alguna ciutat argentina.
L'escriptor Josep Maria Folch i Torres, primer president de l’entitat antirepressiva La Reixa Foto: Fundació Folch i Torres / Arxiu C-R
Quan es fundà La Reixa, en aquesta fase inicial, prepolítica, de l’independentisme català, arrencava ja amb una obligada resposta organitzativa a les pràctiques repressives de les autoritats espanyoles. En relació amb els grups que havien fundat aquesta entitat antirepressiva cal destacar la seva composició majoritàriament juvenil; la seva extracció social –una certa aristocràcia obrera i una abundant presència de dependents i personal administratiu d’escriptori, popularment coneguts com a pixatinters entre els seus components–; o la seva procedència majoritària de la immigració de la Catalunya interior, sense menystenir tampoc l’origen barceloní d’una altra bona part d’ells. S’ha de destacar també la influència enorme que va que exercir sobre aquests joves la pertinença a la Unió Catalanista, particularment d’ençà de l’elecció com a nou president de l’entitat del doctor Martí i Julià, a finals de 1903. Sota la influència de qui ha estat considerat com “el Marx del nacionalisme integral català”, l’organització suprapartidària que pretenia abraçar el conjunt del catalanisme, reforçà un projecte nacional reivindicatiu i contrari a qualsevol entesa amb l’Estat per obtenir millores parcials. Des d’una idea regeneracionista i de rebuig del corrupte sistema espanyol de partits de la Restauració, desenvolupà un marcat apoliticisme i una actitud contrària i irreductible enfront de la lluita electoral que l’independentisme tardà encara molts anys a superar.
Al mateix temps, la voluntat de marcar distàncies respecte del possibilisme conservador de la Lligaafavorí un contingut nacional més radical i la necessitat d’aprofundir en el programa social, com es posà de manifest a l’assemblea de Barcelona de la Unió Catalanista de 1904, amb l’elecció del tema central "El catalanisme i el problema social". Ja l’any anterior s’havia fundat el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), que, amb una estructura sindical, resumia la barreja de radicalisme nacional políticament poc definit i de voluntat socialista, d’arrel no classista, que havia de presidir l’evolució dels petits grups de l’independentisme incipient.
A partir de 1903, aproximadament, es poden apreciar els primers i tímids avenços cap a la conformació del catalanisme independentista, com a corrent diferenciat. El maig, una entitat de caire més polític, Aplec Catalanista, sorgia amb la intenció de coordinar els petits grups existents, mentre que La Reixa aixoplugava les seves activitats dins la Unió Catalanista, adoptant orgànicament la forma de “comissió benèfica”. El 31 d’octubre s’editava el primer número de la publicació satírica La Tralla, un dels èxits més importants de la premsa catalanista i ja obertament independentista, amb una influència enorme entre els joves catalans pel seu to combatiu i radical. Només vuit setmanes després de la seva sortida al carrer, la responsabilitat absoluta d’una revista que, fins a la seva desaparició el 18 de gener de 1907 arribà a publicar 153 números, va passar a mans d’un personatge clau en aquesta primera fase de desenvolupament de l’independentisme: Vicenç A. Ballester i Camps. Tot just decretada el 2 de gener de 1908 la suspensió de les garanties constitucionals, l’autoritat governativa procedia a denunciar La Reixa com a associació il·legal.
L’endemà, tingué lloc l’escorcoll del domicili del seu president, Josep Soronellas, i un dia després, en els estatges de la Unió Catalanista i de l’Associació Nacionalista Catalana, on La Reixa disposava d’una habitació per a desar-hi material divers, la policia trobava una espècie de llaç per a les solapes en el qual hi havia les quatre barres, un triangle i una estrella, dada que mostra l’interès ja de l’independentisme per anar definint una iconografia pròpia, una simbologia fàcilment identificable per part de tothom. Com a conseqüència d’aquesta onada repressiva, l’agost de 1908, La Reixa va ser dissolta per deixar pas a l’Associació Catalana de Beneficència, presidida per Vicenç A. Ballester, processat també pel manifest amb el qual sortia al carrer la nova entitat, i creador de la bandera independentista catalana.
Per a saber-ne més: Breu història de l’independentisme als Països Catalans, Fermí Rubiralta, col·lecció divÈrsia, Pagès editors, Lleida, 2020.