No la vam veure venir, l'apagada general. Almenys jo. Teníem molts escenaris projectats, però el de perdre de cop i volta la llum, la fibra, les dades i fins i tot l'operativitat de la caldera no tenia un lloc rellevant a la meva ment. M'imaginava que faríem servir el kit de supervivència per unes altres casuístiques, menys terrenals i més vinculades al mal humor global que tenyeix el planeta. En tot cas, que ningú es preocupi: el tornarem a fer servir ben aviat, i aquest cop sí que serà per afrontar algun d'aquests temors que fa mesos que ens remouen les entranyes.
El que sí que es podia veure venir clarament, una vegada vam estar immersos en l'apagada, és la insuportable romantització que aviat en farien els experts a generar contingut banal al món digital. No hi he volgut entrar gaire perquè després em surten unes panses que fan de molt mal eliminar, però he fet alguna petita incursió a les xarxes socials més donades al like fàcil i amb aquests breus viatges n'he tingut prou per copsar la magnitud de la tragèdia.
Alguns exemples aleatoris. L'escriptor Ignacio Pato, carregat de transcendència, ens deia a Bluesky: "Tras el apagón, quedan más historias costumbristas que una mala peli apocalíptica. En los momentos delicados la gente se preocupa por los demás, ayuda y cuida. El capitalismo del miedo y el sálvese quien pueda vuelve a demostrar que es un sistema que no está a nuestra altura: somos mejores." L'anomenat Quilombo, a la mateixa xarxa: "Resulta notable que nuestra humanidad compartida (la "solidaridad" y el "civismo" que sorprende a los medios, que tanto se esfuerzan por amedrentarnos) salga a reflotar en los momentos en los que la mecánica del mercado capitalista colapsa. Lo hemos visto con la pandemia, con el apagón del lunes." I el fotògraf i influencer Iván Sevilla aprofitava l'ocasió per recopilar en un vídeo les típiques imatges puntuals de gent ballant al carrer i joves fent rotllanes per matar el temps. A sobre hi adjuntava el comentari "Al final el problema sí que era el móvil". (No cal dir que l'Ivan va penjar aquest vídeo des del seu mòbil, i que va fer-ho per guanyar tants likes com fos possible, amb l'objectiu últim de cronificar encara més la seva presència a les xarxes socials, a les quals accedeix a través del mòbil).
És esgotador. Un mínim sentit comú ja et deixa entreveure que la solidaritat i empatia que pregonen aquestes persones (i que dilluns foren reals, compte) són purament circumstancials. No cal ser un expert en la humanitat per endevinar els ingredients que van convertir l'apagada en una pacífica jornada de cures mútues: la previsible recuperació dels serveis al cap de ben poques hores (un horitzó albirable i proper), la sensació d'estar vivint un fet excepcional i sense cap mena de risc vital, i un dia esplèndid que facilitava la distracció ociosa i l'optimisme primaveral.
El dia que això no sigui així, quan aquests ingredients siguin substituïts per una incertesa que s'allarga durant dies, un perill real, unes necessitats bàsiques que comencen a escassejar i un temps gèlid que cau a sobre com una llosa, llavors aquests mateixos que es vanaglorien de viure en una societat modèlica hauran d'escriure aquests tuits però des del seu propi búnquer fortificat. Perquè l'ésser humà és fantàstic i solidari quan se sent lleument amenaçat, però també és un animal amb pors i irracionalitats quan la negror no s'esvaeix. I la història ens indica que en situacions límit, límit de veritat, no sol sortir al carrer amb un altaveu per ballar amb aquella dona gran tan simpàtica que descansa en un banc. Més aviat el contrari (amb totes les fabuloses excepcions que facin falta).
Si m'ho permeteu, és com si ara escrivíssim articles celebrant que el PSOE adora l'autogovern de Catalunya, el català, i tot el que tingui a veure amb la subsistència de la fràgil pàtria. Que fraternal i generós és el centreesquerra espanyol! No, escolti, aterri un moment. El PSOE es troba en unes circumstàncies en què, per pura necessitat matemàtica i perquè sap que tot plegat serà puntual, ha de sortir un moment al carrer a ballar amb la llengua i a fer una rotllana amb aquella jove catalana exconvergent. Quan tornin els temps durs de veritat, els del procés, aquells temps en què ni l'apagada tenia una durada prevista de 24 hores ni el mal que podia fer l'independentisme era anecdòtic, sinó més aviat vital, ai, quan tornin aquells temps! Que busquin Pedro Sánchez. El tornaran a trobar sortint en cotxe de l'Hospital de Sant Pau entre crits del personal sanitari ("Llibertat presos polítics!") i protegit per armes de metre i mig.
No tergiverseu l'ànima de les coses. No ho feu, perquè de seguida es veuen totes les costures i és ridícul. Som com som, i això no ho canvia ni una pandèmia, ni una apagada, ni 7 vots de Junts per Catalunya. Si la gent es va portar de manera exemplar dilluns passat és perquè tothom era plenament conscient que allò no seria res més que una batalleta per explicar als nets. El dia que hàgim de fer servir el kit de supervivència de veritat, quan no es tracti d'una batalleta, sinó d'una batalla, llavors creieu-me que no hi haurà temps per res: ni per rotllanes sense mòbils, ni per romantitzar les penúries, ni per intentar rascar quatre tristos likes a Instagram.
