Perdoneu que avui em posi una mica místic, però ja fa unes setmanes que me n'adono cada cop amb més força que allò de “la història es repeteix”, no és un tòpic. És molt real. I no parlo de la història en majúscules (que també) sinó la història de les petites coses, de persones ja quasi esborrades de la història en alguns casos, de les seves pors i esperances del passat que ara de sobte tornen.
L’altre dia em comentaven que tothom n’anava ple d’una nova iniciativa de replicar els locals de ramen japonès per endur que comencen a expandir-se per Barelona amb el brou local de tota la vida: l’escudella. Vaticino molt d’èxit a aquesta iniciativa, igual que el que ha assolit el restaurant Terra d’Escudella de Sants, on l’incombustible Roger Sánchez, que ara ha obert la Fonda Bullanga amb el mateix esperit, va començar a investigar i experimentat per recuperar la cuina popular que ja s’estava perdent.
Aquella nostàlgia, potser edulcorada, que des de Joan Amades fins a Maria Aurèlia de Campmany van sentir en moments en què semblava que tot canviava tan de pressa que aferrar-se a l’estudi i anàlisi d’elements i costums del passat donava una certa pau mental és la mateixa que devia tenir Antoni R. Dalmau quan l’any 1945 va publicar Tipos populares de Barcelona dins la col·lecció Monografias Históricas de Barcelona amb l’editorial Millà.
En aquesta obra, Dalmau, que, per cert, més tard, el 1969, publicaria precisament 200 plats casolans de cuina catalana amb la mateixa editorial, feia un recull de personatges populars de la Barcelona del segle XIX i principis del segle XX. Un d’ells era “l’escudellòmetre”. Un personatge misteriós descrit com un estranger, de molt poques paraules, alt, barbut, prim i malgirbat que es feia entendre per senyals. Era epilèptic i alguna vegada havia tingut atacs enmig del carrer i acostumava a anar a una taverna situada prop de l’Església del Pi. Es creu que vivia d’algun tipus de pensió de l’estranger perquè mai el van veure treballar ni demanar almoina. Aquest personatge va viure un parell o tres d’anys a la ciutat a principis del segle XX i després va desaparèixer i amb la seva desaparició va créixer el misteri, alimentat per Santiago Rusiñol. L’artista modernista va escriure un monòleg, “l’escudellòmetre”, estrenat l’any 1905 al teatre Romea. En aquesta estrena, l’actor Joaquim Vinyas, caracteritzat com el ja desaparegut estranger, fent-se el paranoic, confessava saber-se perseguit per “la mano oculta” per haver inventat un artefacte, l’escudellòmetre, capaç de fer escudella i carn d’olla en grans quantitats i a màxim rendiment i idear un sistema de canalització que distribuís la preuada menja per totes les llars com si d’aigua es tractés. El perseguien, segons ell, perquè aquest accés ràpid, econòmic i fàcil a l’abundància gastronòmica portaria la humanitat a la fi de les diferències socials i l’abolició del treball. El text complet es pot llegir aquí.
Bromes a part, la idea també va ser explotada seriosament pel murcià Rufino Carpena, que va viure al Vendrell i va mirar d’intercedir amb l’estat per tal de dur a la pràctica un sistema de canalització urbana d’escudella anomenat “sistema Carpena”. L’escriptor Enric Gomà va intentar traçar els orígens d’aquesta teoria, ho podeu llegir aquí i creu que va ser Russinyol qui es va inspirar en Carpena i no al revés.
Aquesta mena d’utopia igualitària basada en l’abundància, l’hedonisme i el luxe tampoc era una idea nova, ja que el mateix gendre de Karl Marx, Paul Lafarge, introductor de les idees marxistes a Espanya, va escriure Elogi a la mandra on defensava que el progrés tecnològic sumat a la propietat col·lectiva d’aquesta tecnologia havia de conduir-se cap al repartiment dels beneficis del treball, però també a aspirar a una societat on l’oci fos la principal ocupació humana. Les actuals idees de reduir les jornades laborals mantenint els mateixos sous no són pas noves tampoc.
No podem deixar de banda el filòsof Francesc Pujols que va vaticinar una utopia “torrista” on la principal ocupació dels catalans seria gaudir de la vida i fer el “bon vivant” perquè els catalans, arribaria un moment en què pel sol fet de ser-ho ho tindrien tot pagat. (tot i que la cosa ha acabat anant una mica al revés de com pronosticava Pujols).
Per la part més pessimista, aquests discursos sobre els perills de la introducció de les intel·ligències artificials i els llocs de treball que faran desaparèixer, també van succeir quan van arribar a Barcelona les màquines filadores automàtiques selfactines (de l’anglès, self acting) i la primera reacció va ser atacar-les i fer una vaga perquè fossin prohibides, com ja havien fet els luddites britànics.
En resum, tot canvia en aquesta nova revolució tecnològica i econòmica. Igual que va passar en les revolucions tecnològiques anteriors mai res tornarà a ser igual, però el que no canviarà mai són les passions humanes, que segueixen intactes i es repeteixen davant esdeveniments similars: la por justificada a canvis que ens poden fer perdre qualitat de vida i l’esperança dipositada en canvis que ens facin viure més feliços, amb més temps per nosaltres i sobretot, amb escudella per a tothom.