Monuments que no paren quiets

Una estàtua o un conjunt monumental és, en principi, un element inamovible del patrimoni artístic d'un lloc. Ara bé, encara que en origen un monument es plantegi per a ser mostrat en un espai determinat no treu que, amb el pas dels anys, aquest mateix lloc acabi sent inadequat, ja sigui per reurbanització, obres, raons estètiques o, més sovint, per qüestions polítiques. En el pitjors dels casos el monument pot ser retirat, mutilat o fins i tot destruït, però també es pot donar la circumstància que simplement es canviï de lloc o bé que, al compàs dels canvis polítics, apareguin i desapareguin dels carrers de la ciutat.

A Barcelona hi ha un bon grapat d'exemples de monuments viatgers que van ser col·locats inicialment en un lloc i que actualment són en altres, inclosos elements inicialment arquitectònics reconvertits en elements monumentals. Sovint però, el ciutadà no és conscient del canvi i habitualment oblida l'anterior emplaçament, per molt recent que sigui, i el nou passa a ser considerat com l'original i perfectament fos amb el seu paisatge, com passa, a tall d'exemple, amb el Gat de Botero, ara ja conegut i reconegut com el Gat del Raval. A continuació en repassem alguns.
 
La Font d'Hèrcules, situada actualment a la cruïlla del passeig de Sant Joan amb el carrer de Còrsega, passa per ser la font ornamental més antiga de la ciutat, ja que la seva construcció data de l'any 1797. A més, és l'únic vestigi supervivent del desaparegut passeig de l'Esplanada –també anomenat passeig de Sant Joan-, una via que dignificava l'esplanada –d'aquí el nom- que separava la zona urbana de Barcelona de la fortalesa de la Ciutadella i que va ser urbanitzada un cop van decaure les necessitats militars de mantenir una zona sense construccions entre ciutat i caserna. El passeig anava aproximadament des de l'avinguda Marqués de l'Argentera fins l'actual passeig de Lluís Companys, en un recorregut paral·lel al del carrer Comerç i va desaparèixer quan es va urbanitzar la zona amb la construcció del Mercat del Born els edificis dels porxos de Fontseré i l'actual passeig Picasso. La font, obra de l'escultor Salvador Gurri, va ser inaugurada oficialment el 1802 i tot i que el 1880 el passeig va desaparèixer, va aconseguir mantenir-se a lloc encara per un llarg període de temps. El 1929 però va ser traslladada al seu emplaçament actual.
 
El Gat de Botero, conegut ara com el Gat del Raval, ha esdevingut un símbol de la Rambla del Raval, malgrat que el seu emplaçament és prou recent, tant com la mateixa via que l'allotja. De fet, actualment es troba en la seva quarta i aparentment, definitiva destinació. Comprat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1987, inicialment es va col·locar al parc de la Ciutadella a tocar del parc zoològic, per anar a raure a l'entorn de l'Estadi Olímpic coincidint amb els Jocs del 92. Passat l'esdeveniment esportiu, el gat va ser destinat al carrer del Portal de Santa Madrona, a la part posterior de les Drassanes. El seu últim passeig el va dur, l'any 2003 a la Rambla del Raval, on ja és un element més del paisatge i del veïnatge.
 
El Monument al Doctor Robert és avui al centre de la plaça de Tetuan, en un entorn pacificat envoltat del trànsit de la Gran Via i el Passeig de Sant Joan. El seu emplaçament actual però, data del 1985, ja que inicialment va ser instal·lat al mig de la plaça Universitat. El monument recorda a Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona amb un mandat molt breu, de març a octubre del 1899, però molt popular, especialment per la seva oposició a les taxes al comerç i a la indústria que van provocar l'episodi del Tancament de Caixes. L'any 1910 es va inaugurar el monument a la plaça Universitat, però el 1940 les noves autoritats franquistes van decidir desmuntar-lo i retirar-lo a un magatzem municipal. Amb l'arribada de la democràcia el monument va ser restituït, per bé que en un emplaçament nou, la plaça de Tetuan.
 
L'Estàtua de la República, que actualment presideix el monument de la plaça Llucmajor, al districte de Nou Barris, va ser instal·lada inicialment a la cruïlla entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia, coronant l'actual obelisc i amb la intenció d'honorar la Primera República Espanyola i un dels seus presidents, Francesc Pi i Margall. La primera pedra va ser col·locada l'any 1917, però la construcció es va interrompre per la dictadura del general Primo de Rivera. Durant la Segona República és va reprendre el projecte, que no es va finalitzar fins el 1936. Tres anys després, la victòria feixista va provocar la retirada de l'estàtua. Després de passar una llarga temporada al magatzem municipal, el 1990 es va integrar al nou conjunt de la plaça de Llucmajor, la seva ubicació actual. Durant els anys vuitanta però, l'estàtua va ser exposada primer a la plaça Sóller i més tard a la porta d'entrada de la seu del districte de Nou Barris. Actualment hi ha una proposta per retornar l'estàtua a la seva ubicació original a la Diagonal amb el Passeig de Gràcia.
 
El Monument a Anselm Clavé, actualment situat al capdamunt del passeig de Sant Joan en el tram entre la Travessera de Gràcia i el carrer de Sant Antoni Maria Claret, va erigir-se originalment a la cruïlla de la Rambla Catalunya amb el carrer València, on va ser inaugurat l'any 1888 per honorar al fundador del moviment coral i impulsor del moviment associatiu. L'any 1956 les autoritats municipals van decidir el seu trasllat a la ubicació actual a causa d'una recomposició urbanística de la Rambla de Catalunya.
 
De les quatre columnes del Temple d'August conservades actualment al Centre Excursionista de Catalunya, almenys una d'elles, l'anomenada Columna d'Hércules s'ha mogut de lloc diverses vegades. Per bé que no es tracta estrictament d'un monument, sinó d'un element constructiu, l'esmentada columna va fer durant molt de temps aquesta funció. De fet, mentre que tres columnes es van recuperar durant les obres de construcció de la seu de l'entitat excursionista i van ser conservades aproximadament al seu lloc original, la quarta té una procedència més viatgera, ja que va ser trobada l'any 1850 durant l'enderroc d'un immoble del carrer Llibreteria. Bé, en realitat se'n van trobar dues de columnes, prou malmeses per a que algú tingués la idea de fer-ne una de sola i sencera amb les peces més ben conservades. Poc temps després aquella columna reconstruïda va fer el fet de monument a l'aire lliure a la plaça del Rei, no pas perquè es pensés en un primer moment situar-la allà, sinó simplement perquè era massa gran per encabir-la a la capella de Santa Àgata, on s'havia previst inicialment. A mitjans anys cinquanta la columna va ser traslladada amb les seves germanes al Centre Excursionista de Catalunya.
 
L'Arc Adrianenc és un altre cas en que un element constructiu esdevé monument amb el pas del temps. En aquest cas es tracta de la portalada gòtica del convent del Carme, situat fins l'any 1874 al carrer del Carme, al barri del Raval de Barcelona. Aquell any el conjunt va ser enderrocat, però la portada es va salvar i va ser traslladada a una finca de Sant Adrià de Besòs anomenada Cal Tondo gairebé un segle més tard, als anys seixanta, la finca va quedar afectada per les obres de l'autopista A-19, quedant just al mig de dos ramals. El 1991, coincidint amb les obres de la ronda del Litoral, la porta es va restaurar i ubicar a l'emplaçament actual, on s'ha convertit en un símbol d'aquest municipi veí de Barcelona.
 
Per la seva banda, l'Escultura del Meridià, que actualment està situada a l'avinguda Meridiana en el tram comprés entre el carrer del Clot i el del Consell de Cent, va ser instal·lada originalment dins de la plaça de les Glòries l'any 1992, quan la zona va ser reformada amb la incorporació del tambor viari. La desaparició d'aquella anella va comportar el trasllat de l'escultura al seu nou emplaçament l'any 2014. Es tracta d'un perfil a escala de les altituds geogràfiques entre Barcelona i Dunkerque, i fa referència al meridià que va servir de base per a calcular la llargada del metro com a deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre. Tant a l'emplaçament original com a l'actual, l'escultura respecta l'orientació del mateix meridià a què fa referència.
 
El Monument a Rafael Casanova és el clàssic exemple d'estàtua represaliada per motius polítics. El seu origen data del 1883, quan es va projectar una sèrie d'estàtues de catalans il·lustres per col·locar-les a l'actual passeig de Lluís Companys en el context de l'Exposició Universal del 1888. La de Rafael Casanova, que recrea el moment de caure ferit durant el setge de 1714, va ser inaugurada en aquell primer emplaçament l'any de l'exposició i ben aviat es va convertir en lloc de trobada per rebre homenatge als catalans caiguts en defensa de la ciutat a la fi de la Guerra de Successió. L'any 1914, en ocasió del bicentenari, l'estàtua va ser traslladada al seu actual emplaçament, a la cruïlla entre la ronda de Sant Pere i el carrer d'Ali-Bei, al lloc aproximat on hi havia el baluard de Sant Pere on el conseller en cap va resultar ferit. Escenari de les manifestacions de l'Onze de Setembre a excepció del període 1924-1930, l'entrada de les tropes franquistes l'any 1939 va suposar la retirada del monument, que va anar a parar, com tantes d'altres, a un magatzem municipal situat al carrer de Wellington, on restà protegida per un envà de maó per evitar la seva destrucció. L'any 1976 va ser recuperada i el 1977 va poder tornar a lluir altre cop a la seva ubicació actual, on cada any s'hi celebra l'ofrena floral de la Diada Nacional.
 
L'Estàtua de Joan Güell, en canvi, va viure el camí invers a la de Rafael Casanova, és a dir, també va ser represaliada políticament, però per qüestions de signe contrari. I és que l'empresari Joan Güell, fundador del Vapor Vell de Sants i pare del mecenes de Gaudí, es va fer mereixedor d'un monument com a reconeixement de la seva condició de prohom i representant de la burgesia de la ciutat, motiu suficient per a que l'estàtua fos enderrocada l'any 1936, en l'esclat de la Guerra Civil, i que per tant, als anys quaranta, les noves autoritats el refessin. Ara bé, el pedestal original va ser substituït, l'estàtua va haver de ser reconstruïda a partir de fotografies i tot plegat es va moure uns metres del seu emplaçament primigeni, al centre de l'illa de vianants de la Gran Via entre passeig de Gràcia i Rambla Catalunya a la seva ubicació actual, a l'extrem que dóna a la Rambla de Catalunya. Finalment, també es va canviar l'orientació, ja que en origen el Joan Güell de pedra mirava en direcció a mar i ara se'l veu mirant en direcció Llobregat.
 
Finalment, les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch que avui en dia senyoregen per sobre de la Font Màgica de Montjuïc ocupaven originalment l'espai on ara hi ha la font. Van ser construïdes el 1919 com a representació simbòlica de les quatre barres en el marc de les obres de preparació de l'Exposició Internacional del 1929. Aquella al·legoria de Catalunya no va agradar a la dictadura del general Primo de Rivera, que les va fer enderrocar l'any 1928, i al seu emplaçament s'hi va construir l'actual font. L'any 2010 es va decidir restituir les columnes, que van ser reconstruïdes de bell nou gràcies a les fotografies de les originals. La impossibilitat de recuperar l'emplaçament original va obligar a buscar-ne un altre, situat finalment uns metres per damunt. El monument restituït va ser inaugurat el 27 de febrer del 2011.