Porto a la bossa un exemplar d’El transformador metabólico, delirant aventura de Mortadelo i Filemón (em costa horrors escriure Mortadel·lo i Filemó, ho sento) publicada el 1979 a la mítica col·lecció Ases del humor de tapa dura de l’editorial Bruguera. Per culpa d’un invent del professor Bacterio uns quants empleats de la TIA veuen trastocades les seves personalitats: el fluix es transforma en un tità, el forçut en un nyicris, el més honrat en un lladre, el més tímid en el més entremaliat i el més competent en un pocatraça. Una meravella de Francisco Ibáñez, vaja.
 
El porto a la bossa perquè vaig a veure el gran Ibáñez. Li fan un homenatge amb motiu del seixantè aniversari dels seus fills més longeus. Seixanta anys de Mortadelo i Filemón! Seixanta anys des del dia de gener de 1958 en què la seva primera aventura va aparèixer publicada al setmanari Pulgarcito. L’homenatge es al bar de l’hotel Casa Fuster. L’escolto a ell i a l’actor Carlos Areces, àvid col·leccionista de vells tebeos, rememorar batalletes de l’any de la picor. De quan va començar a dibuixar, dels farts de treballar que s’ha fet, de les topades amb la censura, de com s’estima el seu Rompetechos. Li diu “hijo de mis entretelas”. Deu ser l’única persona del món que encara utilitza expressions similars.

La manera de parlar d’Ibáñez és especial, tothom ho sap. S’embarbussa i s’empatolla com només ell sap fer-ho. Quan li preguntes per la presència de l’actualitat i de la crítica social i política a les seves vinyetes, sempre invariablement respondrà el mateix: “M’agrada pensar que quan la gent va al quiosc o a la llibreria a comprar l’últim Mortadelo és com si s’endugués a casa un enciamet fresc recent collit de l’hort”. Es refereix a l’actualitat més roent com “un enciamet fresc”. Les dues vegades que l’he entrevistat, ja fa més de deu anys, ha mencionat l’enciamet. I a l’homenatge, esclar, també. Fabulós!

Per mi pensar en Ibáñez i Mortadelo i llegir-lo amb avidesa des que tinc set o vuit anys és pensar en els quioscs de la Rambla quan la meva mare em comprava compulsivament els còmics de la col·lecció Olé i els àlbums de tapa dura, primer de Bruguera i després d’Ediciones B. N’hi havia a muntanyes. I era sensacional comprovar que amb el pas de les setmanes i dels mesos, a la meva habitació també estava construint una petita muntanyeta de Mortadelos. Què seria de mi sense haver llegit El sulfato atómico, Valor y al toro!, Contra el Gang del Chicharrón, La máquina del cambiazo, Chapeau el Esmirriau, El caso de los señores pequeñitos, El caso del bacalao, Los invasores, Magín el mago, Safari callejero, La caja de diez cerrojos, El nuevo Cate... Tots els mundials de futbol i jocs olímpics havien de ser viscuts també per aquests dos agents secrets imaginats per un senyor calb amb un llapis que va aprendre l’ofici com aquell qui diu encadenat a la seva taula de dibuix de l’editorial Bruguera.

  És el mateix senyor calb que va imaginar El botones Sacarino, Rompetechos, Pepe Gotera y Otilio i 13 Rue del Percebe. Des de dalt del Carmel –allà hi havia la seu de Bruguera- Ibáñez i els de la seva estirp –Gin, Peñarroya, Cifré, Segura, Vázquez...- van inocular el seu virus benigne a la ciutat de Barcelona. Entintant les seus pàgines amb quadradets que omplien de vides embogides i vides normals van fer una de les més impressionants barbaritats que es recorden. Perquè seus còmics i tebeos són obres magnes i els ignorants que durant molt temps li van negar el pa i la sal al còmic i al tebeo –encara en deu quedar algun que no s’ha assabentat de res- no se li pot dir res més que això: ignorant.

M’he fet una foto amb el gran Ibáñez i m’ha signat El transformador metabólico. Quan hem acabat m’ha dit “A mandar!” i “Para eso estamos!” i ha continuat fent-se fotos i signant llibres. Seixanta anys de Mortadelo i Filemón. A la seva ultima aventura estan una mica tronats, els fa mal tot però continuen caient des del terrat, disparant-se canonades, volant pels aires cada dos per tres. Sempre han tingut vida eterna.